Max Michel
La freda ombra del parlament cau sobre el pont de Westminter i ella, Eve Hammond, tremola. Abans hi havia hagut molt poder, poder que decidia el destí de milions. Les reflexions i decisions d’ella no signifiquen res. No afecten a ningú. Excepte a ella mateixa.
-Eh…perdoni, voldria vostè dormir amb mi o alguna altre cosa? -va preguntar l’Eve porugament a un home que fumava parsimoniosament.-Bé, ja sap… per diners.
-És la proposició més barroera que mai m’havien fet- va dir l’home després de tal garrina rialla que feia pensar en les coses que li esperaven a la jove –No fa gaire que t’hi dediques, no?
L’Eve en adonar-se del ridícul que acabava de fer va prosseguir disculpant-se amb l’acompanyament més previst. Va explicar-li que treballava en la fàbrica de municions però que els diners no li eren suficients i era el primer cop que feia allò. Realment necessitava els diners.
-No saps el que fas, noia.
El somriure de l’home es convertí de cop en una cara seriosa absent de pietat. Però ben cert era que de moment no havia dit res incorrecte o insensat. Si l’Eve sabés el que estava fent, si hi hagués pensat una mica més. Aquell home era un agent de vigilància antidroga, i venia acompanyat dels seus companys.
-Ja coneixes les lleis contra la prostitució, és de fet un delicte de grau 7 i per tant, nosaltres decidim què et fem.
L’agafaren violentament entre 3 homes i, amb una crueltat característica l’acorralaren contra la paret. No es podia moure i, aquells home l’anaven a violar.
L’Eve es va despertar en una habitació fosca completament quadrada, excepte per una porta de metall pesat amb una petita obertura i una escletxa en un costat de la paret on una rata l’interior n’observava la figura. Els ulls d’aquella rata brillaven en la quasi absoluta foscor que hi havia a l’habitació. La poca llum present provenia d’una finestra barrotada a uns tres metres d’alçada, de fet hi havia un portalàmpades al sostre però sense bombeta. També hi havia un llit de fusta amb un gravat que posava “EMMA” a la paret en què es recolzava, i un inodor sense seient. A part d’això no hi havia res més, si no compten l’Eve, que duia posat un vestit de color marró molt brut, que amb prou feines li arribava als genolls, cosa que feia que el fred en els peus nus es convertís en una sensació només comparable amb què et punxin mil agulles en aquests. Aquelles teles tan fastigoses i que tant repugnaven a la noia feien que totes les debilitats humanes, en les quantitats que hi ha a cadascú, es veiessin totes reflectides en la seva imatge. Dos homes parlaven a l’exterior de la sala i al cap de poc l’Eve va veure entrar per la petita obertura de la porta una plata amb arròs bullit. No tenia gana però sabia que si no s’ho menjava tornaria la rata. La situació era desoladora fins que finalment va aconseguir adormir-se.
Van despertar-la unes veus. Eren els guàrdies i li taparen els ulls amb un podent drap i l’expulsaren amb molta agressivitat de la depriment habitació. En treure-li el drap va sentir que estava en una cadira ronyosa en una sala plena de llums enlluernadores que provenien del final. Al mig, en una taula, un home gros ajagut i un guàrdia de peu. L’home gras preguntà amb severitat si sabia per què estava allà. Ella respongué que no i l’home li tornà un característic i ràpid “puta mentidera!”, encara que no sigui una frase gaire significativa el to del home omplí la frase de context. Tot seguit el guardià li va tapar els ulls de nou i, en un temps d’aquells tan curts però que paralitzen la ment humana i el fa allargar-se en una multitud de pors i hipòtesis no desitjades, va notar com l’agafaven pel cabell i començaven a tallar-li. Per què tanta crueltat? Com podien ser tan cruels aquells homes de convertir una cosa tan irrellevant com és tallar els cabells en un acte increïblement desmoralitzador i dolorós? L’Eve no ho podia entendre, tots som iguals es repetia, però jo no sóc com ells. Sí, era com ells. És un fet que som tots iguals, tots tenim un cervell biològicament igual, els que ens fa ser diferents és la utilització d’aquest cervell prodigiós que hem obtingut al llarg del temps. Però per naturalesa som iguals i això ho entenia l’Eve i era la seva major tortura, ella era com aquella gent, era completament igual. Per primer cop l’Eve va sentir repulsió per ella mateixa. Finalment van acabar rapant-li el cap sencer i amb la mateixa agressivitat característica de sempre l’Eve “tornà” a la seva habitació. Allà pogué tornar a veure la imatge de la tristesa, que com dos miralls enfrontats, era infinita. La rata l’esperava ajaguda en el plat amb restes de menjar, però ja no l’importava ,la rata, perquè sabia que ella no era pas millor. Quan els primers raigs de sol travessaren la petita finestra, l’Eve s’aixecà i en notar la llisor del seu cap trencà en un plor existencial.
Amb la claror del dia l’Eve es va adonar que hi havia una petita escletxa i, dintre seu, alguna cosa. Eren cinc pàgines escrites en llapis sobre paper higiènic:
“No sé qui ets. Per favor, creu-me. No tinc cap manera de convença’t que això no és cap dels trucs, però en realitat m’és igual. Jo sé qui sóc i també sé que t’estimo. Tinc un llapis petit que no van poder trobar. Sóc una dona. El vaig amagar dintre meu. Potser no puc tornar a escriure mai més així que aquesta serà una llarga carta sobre la meva vida. És l’única autobiografia que escriuré i afortunadament la faig entre aquestes parets aïlladores de saber i en paper higiènic.
Vaig néixer a Nottingham el 1957. Vaig créixer com qualsevol altra noia i en aprovar els exàmens de graduació vaig ingressar a l’institut de secundaria, volia ser actriu. Allà vaig conèixer la meva primera parella, es deia Sara i tenia catorze anys. Jo en tenia quinze. Els seus cabells eren preciosos. A la classe de biologia vaig sentir al professor dir que allò eren coses d’adolescents i que es passava amb el temps. A la Sara sí, a mi no. El 1976 vaig deixar de fingir i vaig portar la meva primera novia a casa, perquè conegués els meus pares. Es deia Christine. Una setmana després ja vivia a Londres. La meva mare em va dir que li havia trencat el cor i no sé què més, però la qüestió és que no va ser capaç de pensar en una altre ment. No va poder modelar la seva part no material per entendre, aprendre i, actuar tenint en compte tots els radicals. Encara ara sento llàstima per ella. Però la meva integritat era el més important. És això ser egoista? La integritat es ven molt barata tot i ser tot el que tenim en aquest món. És el nostre petit raconet, ningú no el coneix, aquell raconet som nosaltres, i allà som lliures.
Vaig ser feliç a Londres i encara volia més. La meva carrera progressà hàbilment fins aconseguir petits papers en el cine. En una d’aquestes pel•lícules vaig conèixer la Tami. Ens estimàvem. Vivíem juntes i per sant Valentí sempre m’enviava roses. Teníem una cosa tan gran. Va ser llavors quan el 1988 va començar la guerra, després d’això no van haver-hi més roses. Per ningú. Després que s’adjudiquessin el poder es va començar a perseguir als homosexuals i van endur-se la Tami un dia quan anava a buscar el pa. Per què ens tenen tanta por? Van cremar-la amb brutes cigarretes i l’obligaren a dir el meu nom i firmar una declaració on deia que jo l’havia seduït. No la culpo. L’estimava tant, no la vaig culpar. Però ella sí que es va culpar i va acabar matant-se, no va poder viure amb el pes d’haver-me traït. Va matar-se perquè havia renunciat a aquell petit raconet d’integritat. Van capturar-me i em digueren que totes les pel•lícules que havia fet serien cremades, després em van afaitar el cap i, mentre m’ofegaven a l’inodor m’explicaven acudits de lesbianes. L’altra lesbiana d’aquí, la Rita, va morir fa dues setmanes. Jo també moriré d’aquí poc i és estrany que mori en un lloc tan terrible, però l’important és que vaig rebre roses durant tres anys i no vaig haver de demanar disculpes a ningú. Moriré aquí, i amb mi cada raconet del meu ésser. Excepte un. Només perdurarà un, és petit i fràgil i també l’única cosa pel què val la pena tenir aquest món. Mai l’has de vendre, perdre o regalar-lo. No podem deixar que ningú ens el tregui.
No sé qui ets, si ets home o dona. Potser mai puc veure’t o abraçar-te, ni tan sols plorar amb tu. Però, t’estimo.”
-Conec cada racó d’aquesta habitació. Aquesta habitació coneix cada racó de mi. Excepte un.
L’Eve no sentia més que pena. No podia entendre la realitat de les coses conegudes. Tant temps per a la construcció personal i no era capaç de saber res del cert.
El dia següent la jove va ser conduïda davant l’home gras i imponent. Va ser jutjada per càrrecs d’alteració pública.
-Escolti la senyoreta Hammond a la seva cel•la. Mentres la senyoreta s’espera, desplegui un regiment de sis homes. Seguidament porteu-la darrere els barracons químics i afuselleu-la.
Max Michel
dimarts, 30 de març del 2010
dijous, 18 de març del 2010
LA FALSA ESPERANÇA
Era dimarts 9 de setembre del 2008, un dia lluminós i calorós, d’aquells que ens agradaria estar tot el dia a la piscina, sense sortir-ne..
L’Àlex va anar a veure entrenar a futbol una noia molt maca, anomenada Clàudia. Tots dos s’estimaven molt, però encara no mantenien una relació seria, ja que ambdós acabaven de deixar les seves corresponents parelles per la gran atracció que sentien entre ells.
Al finalitzar l’entreno, la Clàudia va acompanyar l’Àlex a la moto.. De sobte, es van quedar mirant fixament i sense poder evitar-ho, van besar-se.
Ja era tard i es feia fosc, el sol ja s’havia amagat i les estrelles començaven a sortir, així que cadascun va tornar a les respectives cases. Quan ell va arribar, va mirar el mòbil i va llegir un preciós missatge de la Clàudia, d’aquells que t’arriben profundament al cor.
Van anar passant els dies, i el dissabte l’Àlex i els seus amics van anar a la festa major de la Roca del Vallès. Allà va trobar-se una de les seves ex-parelles, l’Anna, però tampoc va donar-li importància, simplement van estar junts, parlant com a amics. Fins que va arribar l’hora de marxar i l’Anna va agafar l’Àlex i el va besar intensament, ell penedit, va apartar-la i va tornar amb els seus amics, els quals van veure-ho tot. Quan va arribar a casa, va adonar-se del que havia passat, però va pensar que no havia de dir res a la Clàudia per por a que el deixes, ja que el que sentia per ella no ho havia sentit per cap persona.
Dia a dia l’amor entre ells era cada cop més gran i intens, llavors va pensar que era l’hora de demanar-li per sortir, encara que no hagués passat gaire temps d’aquelles relacions anteriors que van mantindre cadascun amb les seves ex-parelles.
Era 24 de setembre, ja havia finalitzat l’estiu tot i que encara feia calor, l’Àlex tot decidit va anar a veure entrenar la Clàudia, al camp de les Franqueses del Vallès, un lloc on el sol es reflexaba a l’herba, i aquest es penetrava als ulls, gairebé no podies veure res. Ella en veure’l es va omplir d’alegria i no el podia deixar de mirar, però al cap d’una estona va començar a entristir-se. Al finalitzar l’entreno, l’Àlex va dirigir-se al vestuari, esperant que sortís la Clàudia i així demanar-li per sortir.
De sobte surt una companya d’ella, li va dir que marxés, que l’Anna no el volia veure.. Desconeixia el motiu, però no va marxar, es va quedar on era, esperant-la. Quan va sortir, no el va mirar a la cara i va seguir endavant, dirigint-se a un racó on ningú la podia veure. Ell va apropar-s’hi, la va veure plorant sense consol, però encara no coneixia el motiu d’aquesta situació, llavors dues companyes de la Clàudia van explicar-li que s’havia assabentat de tot el que va succeir a la Roca amb la seva ex-parella.
L’Àlex no suportava el que estava passant, no sabia què fer, encara que fos el culpable d’aquest malestar, se’n penedia totalment, però això per molt que li expliqués no ho podria entendre. Tot destrossat va tornar cap a casa, amb un plor que ningú podia consolar-lo, només ella i no tenia aquesta sort. Va trucar-la milers de vegades, però no li agafava el telèfon i tampoc responia els missatges.
Va passar-se tota la nit plorant, i a l’endemà quan es va aixecar va mirar el mòbil, tenia un missatge de l’Anna en el qual li demanava temps per reflexionar, per veure si volia seguir endavant amb això. Sense pensar-ho va respondre-li que si necessitava temps li donava perquè l’estimava massa com per perdre-la.
Van passar dos mesos, i van ser en va ja que va dir-li que no volia seguir amb ell, simplement una amistat.
En aquell moment va esclatar a plorar, i va anar a un lloc on sabia que ningú no el trobaria i per tant podia estar tranquil, sense que ningú el molestes.
Era un lloc il•luminat pel sol, hi passava un riu que amb el seu soroll relaxava qualsevol persona, un lloc idoni per pensar tot sol.
A mida que passaven els dies, es sentia pitjor, no volia saber res de ningú, no volia cap persona a prop seu, negava l’ajuda de qualsevol ésser, encara que a la vegada se sentia sol, tot i que fos culpa seva, per no deixar-se ajudar.
No podia treure-se-la del cap, no feia altra cosa que pensar en ella, en el gran amor que sentia..
El temps passava i passava, però res, de cap manera l’aconseguia oblidar, fins que va arribar l’estiu de nou, aquell estiu calorós, amb un sol increïble, que tot i anant a l’ombra feia una calor insuportable.
L’Àlex havia mantingut diverses relacions, però no havien estat sèries perl fet que encara seguia enamorat de la Clàudia, com el primer dia.
Tots dos van tornar a estar en contacte via messenger, i van mantindre la següent conversa:
- Hola Àlex, quant de temps! (Clàudia)
- Hola Clàudia, sí sí ja feia molt de temps que no parlàvem.. (Àlex)
- Com et va tot? (Clàudia)
- Bastant bé, com sempre, i a tu? (Àlex)
- Bé bé! (Clàudia)
- Què, ara mateix les noietes com van? (Clàudia)
- Doncs he estat amb algunes noies, però res seriós i tu? (Àlex)
- Igual.. Ara mateix estàs amb algú, no t’agrada algú? (Clàudia)
- Sí.. m’agrada una noia.. (Àlex)
Quan la Clàudia va assabentar-se que l’agradava algú, va començar a insistir a esbrinar qui era, però ell no volia dir-li. L’Àlex estava molt estranyat, no trobava el perquè d’aquest interès per saber qui li agradava, així que va preguntar-li i va respondre-li:
- Sé que en el seu moment no vaig fer bé (ni tu tampoc), però penso que encara t’estimo, i potser m’agradaria tornar amb tu.. no estic del tot segura.. Aquest és el motiu del meu interès per saber a qui estimes.
L’Àlex feia bots d’alegria, no s’ho podia creure! Però ell va ser més llest i no va dir-li qui era aquella persona, preferia dir-li a la cara. Al cap de dos dies van trobar-se a Granollers amb més amics, llavors van decidir anar a un racó a parlar de tot el que havia succeït. Amb molt d’esforç va confessar-li el que sentia per ella, des del més fons del seu cor. Ella va respondre-li que encara s’ho volia pensar, perquè no n’estava del tot segura, i això per ell no era gaire bona senyal, era semblant a l’última vegada.
Van anar passant els dies i encara no havia rebut cap resposta, llavors va decidir enviar-li un missatge preguntant si ja s’ho havia pensat. Ella altre cop va dir-li que no volia tindre res més, simplement una amistat.
L’Àlex no s’ho podia creure, havia tornat a jugar amb els seus sentiments i sense pensar-s’ho va negar-li l’ amistat, no volia tornar a saber res més d’ella.
En aquell moment va trencar a plorar altra vegada i va decidir tornar a aquell lloc tan tranquil perquè ningú el molestés i es pogués relaxar.
Poc a poc anava animant-se, però sabia que mai més tornaria a enamorar-se tal com ho va fer amb la Clàudia, el seu cor quedaria tancat i amb ferides inguaribles.
Noelia Montalbán Blasco
Era dimarts 9 de setembre del 2008, un dia lluminós i calorós, d’aquells que ens agradaria estar tot el dia a la piscina, sense sortir-ne..
L’Àlex va anar a veure entrenar a futbol una noia molt maca, anomenada Clàudia. Tots dos s’estimaven molt, però encara no mantenien una relació seria, ja que ambdós acabaven de deixar les seves corresponents parelles per la gran atracció que sentien entre ells.
Al finalitzar l’entreno, la Clàudia va acompanyar l’Àlex a la moto.. De sobte, es van quedar mirant fixament i sense poder evitar-ho, van besar-se.
Ja era tard i es feia fosc, el sol ja s’havia amagat i les estrelles començaven a sortir, així que cadascun va tornar a les respectives cases. Quan ell va arribar, va mirar el mòbil i va llegir un preciós missatge de la Clàudia, d’aquells que t’arriben profundament al cor.
Van anar passant els dies, i el dissabte l’Àlex i els seus amics van anar a la festa major de la Roca del Vallès. Allà va trobar-se una de les seves ex-parelles, l’Anna, però tampoc va donar-li importància, simplement van estar junts, parlant com a amics. Fins que va arribar l’hora de marxar i l’Anna va agafar l’Àlex i el va besar intensament, ell penedit, va apartar-la i va tornar amb els seus amics, els quals van veure-ho tot. Quan va arribar a casa, va adonar-se del que havia passat, però va pensar que no havia de dir res a la Clàudia per por a que el deixes, ja que el que sentia per ella no ho havia sentit per cap persona.
Dia a dia l’amor entre ells era cada cop més gran i intens, llavors va pensar que era l’hora de demanar-li per sortir, encara que no hagués passat gaire temps d’aquelles relacions anteriors que van mantindre cadascun amb les seves ex-parelles.
Era 24 de setembre, ja havia finalitzat l’estiu tot i que encara feia calor, l’Àlex tot decidit va anar a veure entrenar la Clàudia, al camp de les Franqueses del Vallès, un lloc on el sol es reflexaba a l’herba, i aquest es penetrava als ulls, gairebé no podies veure res. Ella en veure’l es va omplir d’alegria i no el podia deixar de mirar, però al cap d’una estona va començar a entristir-se. Al finalitzar l’entreno, l’Àlex va dirigir-se al vestuari, esperant que sortís la Clàudia i així demanar-li per sortir.
De sobte surt una companya d’ella, li va dir que marxés, que l’Anna no el volia veure.. Desconeixia el motiu, però no va marxar, es va quedar on era, esperant-la. Quan va sortir, no el va mirar a la cara i va seguir endavant, dirigint-se a un racó on ningú la podia veure. Ell va apropar-s’hi, la va veure plorant sense consol, però encara no coneixia el motiu d’aquesta situació, llavors dues companyes de la Clàudia van explicar-li que s’havia assabentat de tot el que va succeir a la Roca amb la seva ex-parella.
L’Àlex no suportava el que estava passant, no sabia què fer, encara que fos el culpable d’aquest malestar, se’n penedia totalment, però això per molt que li expliqués no ho podria entendre. Tot destrossat va tornar cap a casa, amb un plor que ningú podia consolar-lo, només ella i no tenia aquesta sort. Va trucar-la milers de vegades, però no li agafava el telèfon i tampoc responia els missatges.
Va passar-se tota la nit plorant, i a l’endemà quan es va aixecar va mirar el mòbil, tenia un missatge de l’Anna en el qual li demanava temps per reflexionar, per veure si volia seguir endavant amb això. Sense pensar-ho va respondre-li que si necessitava temps li donava perquè l’estimava massa com per perdre-la.
Van passar dos mesos, i van ser en va ja que va dir-li que no volia seguir amb ell, simplement una amistat.
En aquell moment va esclatar a plorar, i va anar a un lloc on sabia que ningú no el trobaria i per tant podia estar tranquil, sense que ningú el molestes.
Era un lloc il•luminat pel sol, hi passava un riu que amb el seu soroll relaxava qualsevol persona, un lloc idoni per pensar tot sol.
A mida que passaven els dies, es sentia pitjor, no volia saber res de ningú, no volia cap persona a prop seu, negava l’ajuda de qualsevol ésser, encara que a la vegada se sentia sol, tot i que fos culpa seva, per no deixar-se ajudar.
No podia treure-se-la del cap, no feia altra cosa que pensar en ella, en el gran amor que sentia..
El temps passava i passava, però res, de cap manera l’aconseguia oblidar, fins que va arribar l’estiu de nou, aquell estiu calorós, amb un sol increïble, que tot i anant a l’ombra feia una calor insuportable.
L’Àlex havia mantingut diverses relacions, però no havien estat sèries perl fet que encara seguia enamorat de la Clàudia, com el primer dia.
Tots dos van tornar a estar en contacte via messenger, i van mantindre la següent conversa:
- Hola Àlex, quant de temps! (Clàudia)
- Hola Clàudia, sí sí ja feia molt de temps que no parlàvem.. (Àlex)
- Com et va tot? (Clàudia)
- Bastant bé, com sempre, i a tu? (Àlex)
- Bé bé! (Clàudia)
- Què, ara mateix les noietes com van? (Clàudia)
- Doncs he estat amb algunes noies, però res seriós i tu? (Àlex)
- Igual.. Ara mateix estàs amb algú, no t’agrada algú? (Clàudia)
- Sí.. m’agrada una noia.. (Àlex)
Quan la Clàudia va assabentar-se que l’agradava algú, va començar a insistir a esbrinar qui era, però ell no volia dir-li. L’Àlex estava molt estranyat, no trobava el perquè d’aquest interès per saber qui li agradava, així que va preguntar-li i va respondre-li:
- Sé que en el seu moment no vaig fer bé (ni tu tampoc), però penso que encara t’estimo, i potser m’agradaria tornar amb tu.. no estic del tot segura.. Aquest és el motiu del meu interès per saber a qui estimes.
L’Àlex feia bots d’alegria, no s’ho podia creure! Però ell va ser més llest i no va dir-li qui era aquella persona, preferia dir-li a la cara. Al cap de dos dies van trobar-se a Granollers amb més amics, llavors van decidir anar a un racó a parlar de tot el que havia succeït. Amb molt d’esforç va confessar-li el que sentia per ella, des del més fons del seu cor. Ella va respondre-li que encara s’ho volia pensar, perquè no n’estava del tot segura, i això per ell no era gaire bona senyal, era semblant a l’última vegada.
Van anar passant els dies i encara no havia rebut cap resposta, llavors va decidir enviar-li un missatge preguntant si ja s’ho havia pensat. Ella altre cop va dir-li que no volia tindre res més, simplement una amistat.
L’Àlex no s’ho podia creure, havia tornat a jugar amb els seus sentiments i sense pensar-s’ho va negar-li l’ amistat, no volia tornar a saber res més d’ella.
En aquell moment va trencar a plorar altra vegada i va decidir tornar a aquell lloc tan tranquil perquè ningú el molestés i es pogués relaxar.
Poc a poc anava animant-se, però sabia que mai més tornaria a enamorar-se tal com ho va fer amb la Clàudia, el seu cor quedaria tancat i amb ferides inguaribles.
Noelia Montalbán Blasco
dimecres, 17 de març del 2010
Laia
Van passar dos mesos i quasi ja era primavera, les primeres flors sortien dels capolls, tot i que continuava aquell vent gèlid. Eren les 7 del matí quan la Laia i la seva mare van marxar cap a classe i a la feina. La Laia no va gosar dirigir ni una sola paraula a la seva mare en tot el trajecte cap a la gran ciutat. Ella considerava que no podria perdonar el que havien fet els seus pares mesos enrere. L’Aleix i la Núria, els seus pares, li havien amagat la mort del seu germà, el Joan. Encara no entenia del tot el perquè de la reacció dels seus pares i l’únic sentiment que era present en tot moment a la seva ment era aquell sentiment de tristor i enyorança per no tenir-lo al seu costat. Els records bons i dolents que tenia del seu germà sempre anaven amb ella, però el que més li agradava recordar, a part de la seva infància amb ell, era aquell viatge tan inoblidable que li va regalar per haver-se graduat. Aquell viatge va ser l’únic que van fer junts i sols, un viatge preciós recorrent tota Europa, al costat del seu company d’aventures preferit. Era com si fos ahir mateix quan la Laia i el Joan anaven recorrent amb tren els països europeus, però el lloc més feliç on havien estat tots dos era una zona petita a prop dels Alps francesos. Aquell lloc era especial, no sabien per què, però hi anaven cada any. Per a la Laia aquest últim viatge sols va fer que gaudís més d’aquell paisatge del que estaven enamorats. Dins una vall amb pics, serralades i prats que els envoltaven vestits de blanc a l’ hivern i de verd a l’estiu. Un petit poble desconegut, però encantador, amb les seves petites cases de pedra, de potser dos segles enrere i aquelles olor de llar de foc que no et treies de sobre . Carrerons per on perdre’s fins arribar a un petit llac a la vora d’un rierol, on patinaven a l’ hivern tot congelat i es banyaven a l’estiu quan feia calor. Milers de camins per on pujar als pics i en arribar-hi trobar-te una vista preciosa, on cada tarda gaudien d’una posta de sol de mil colors: un dia de color rosat, l’altre ataronjat o simplement anaven a observar el cel estrellat i la lluna en tota la seva perfecció. La Laia tenia clar que el record del seu germà és present en tots els llocs on han estat com París, Berlín, Praga, Budapest, etc.
Arran de la mort del seu germà, els seus pares es van anar distanciant, discutien fins a tal punt que la seva mare marxà de casa. El món en què vivia la Laia es va ensorrar definitivament, ja que cada cop estava més sola i el que més por li feia era veure com ho perdia tot mica en mica. Al cap d’uns dies passejant pel seu bosc preferit va trobar un racó al costat d’un riuet on es va tornar a trobar a si mateixa, però al mateix temps era el lloc preferit de la família. Aquell racó per a ella simbolitzava tot allò que havia tingut en un passat no gaire llunyà ( la família unida i feliç, un germà molt estimat).
La Laia se n'anava cada tarda en tornar de l’escola al seu racó, una zona mig assolellada, envoltada de pins petits i grans, esvelts i esquifits, al costat tenia la perera que van plantar el dia del seu aniversari que ja començava a brotar. El fet d’anar-hi cada tarda feia que no s’oblidés de ningú, que pogués recordar els bons moments, les cares i les veus.
Al cap d’un mes, els pares de la Laia es van divorciar. Ella se n’anà amb la seva mare a Alemanya. Tot i que ella visqués allà, sense estudiar ni treballar, anava un cop al mes a veure el seu pare i a retrobar-se amb els amics i familiars. Com que la Laia estava a punt de complir la majoria d’edat va decidir tornar a les seves arrels, a casa seva. Un cop a casa es va tornar a posar estudiar i va tornar a “visitar” el seu germà. La convivència amb el seu pare era genial, mai no n’ havia gaudit tant com fins ara. Per a ella era un pare “ocult”, quasi sempre treballant. Els mesos passaven sense pressa com si ningú els esperés i la solitud era present a la ment i al cor de la Laia. Aquesta no la deixava seguir endavant, era com si la boira hagués tapat el camí. La sort que tenia o té la Laia és que tot i això pot recordar milers de moments màgics amb tota aquesta gent que ara l’ha fet patir tant .
dimarts, 16 de març del 2010
Tota una vida per viure
Feia un bon dia a la vila. En Max estava jugant a bàsquet amb les seves dues germanes. En Max era un noi de 17 anys, poc corpulent i de mitjana alçada. Era un noi de llàgrima fàcil tot i que en alguns casos mostrar un gran geni. També era molt amic dels seus amics i li agafava molt apreci a qualsevol persona en molt poc temps.
Les seves dues germanes ho eren tot. La Marga era la germana mitjana, tenia 12 anys i era una noia molt alegre.
La germana petita es deia Paula i tenia 6 anys, i era l’única que tenia un caràcter especial, ja que havia nascut amb síndrome de Down. Tot i això els seus dos germans l’estimaven molt i sempre estaven per ella.
Ells vivien juntament amb els seus pares, en un poblet de l’interior on predominaven els camps verds i el bon ambient. Ells estaven molt tranquils en aquell poble, es coneixien tots els veïns i cada cap de setmana feien un sopar a la plaça del poble. Allà parlaven de les possibles millores de cara el futur de la vila i de les coses que estaven en mal estat, arreglar-les.
El temps va anar passant, i al poble va anar arribant gent nova d’altres pobles del costat. La costum de reunir-se el poble i parlar de temes es va anar perdent de mica en mica, i cadascú feia la seva.
Un bon dia a la porta del ajuntament s’hi va presentar un home de negocis per proposar al alcalde noves idees de cara al poble. Aquest home li va proposar, veient la immensitat de camps que posseïa el poble, construir una central nuclear i guanyar diners. L’alcalde es va quedar pensatiu per un moment i li va dir que tornés al cap de dos dies per acabar de pensar-s’ho millor, allò que aquest home li havia proposat li semblava molt temptador. L’alcalde ho va consultar amb la seva dona i ella li va dir que si acceptava faria molt mal al poble, però que els diners es necessitaven per tirar endavant. L’alcalde davant el dubte no sabia què fer.
Al cap de dos dies, el negociant es va presentar davant les portes de l’ajuntament. Ells dos varen estar parlant sobre el tema i l’alcalde finalment mostrant-se molt flexible sobre les negociacions del negociant va acabar acceptant, i que la central seria construïda a la zona oest del poble.
En Max un dia es despertà, i només mirant per la finestra va veure que hi havia màquines destrossant els camps verds que a ell tant li agradaven, i feien que dia a dia estigués feliç respirant aquell aire pur que tant li agradava.. tot allò s’havia acabat.
Quan la gent del poble va veure el que estava passant es van anar a manifestar davant la porta de l’ajuntament per intentar parar aquesta malèvola construcció. La gent anava amb pancartes amb lemes com “ No a la construcció de centrals nuclears!” o “ Deixeu el nostre poble lliure de fums!” . La gent estava molt enfadada per aquesta decisió pròpia de l’alcalde. L’alcalde va intentar calmar els ànims dels habitants amb un breu discurs on deia que això ho feia pel poble, per tirar endavant ja que anaven justos de diners, i aquesta era una gran oportunitat. La gent indignada ho va deixar córrer ja que en el fons, li tenien una gran confiança a l’alcalde.
Quan la central finalment va ser construïda, s’hi veia un gran moviment de vehicles i treballadors que feia que el que abans allò fos una font de tranquil•litat, ara era una introducció al caos.
Al cap d’un any, la Paula morí a causa del seu estat greu de salut, ja que li havia empitjorat molt al llarg del temps. Tota la família estava molt trista. El funeral va ser un dia plujós, on s’aixecava una espessa boira, la temperatura era baixa i, de fons, s’hi veien dues xemeneies expirant fums tòxics.
Des d’aquell dia, a en Max i a tota la seva família els faltava algu molt important. La mort de Paula va portar la seva família a dur una vida molt pessimista. Ja res era com era abans: Paisatges de camps verds i relluents, on el sol es reflectia a l’herba i t’enlluernava i senties aquella escalfor tan acollidora... juntament amb la presència d’una família unida... Ara ja tot era mal estar, dies plujosos, cares que reflectien desolació, immenses xemeneies treien fums contaminants que només feien que embrutar el medi ambient i ja ningú del poble gosava sortir al carrer per rés.
En Max, davant aquest panorama se sentia sol, ja no tenia res al seu voltat que el pogués fer feliç.
Les seves dues germanes ho eren tot. La Marga era la germana mitjana, tenia 12 anys i era una noia molt alegre.
La germana petita es deia Paula i tenia 6 anys, i era l’única que tenia un caràcter especial, ja que havia nascut amb síndrome de Down. Tot i això els seus dos germans l’estimaven molt i sempre estaven per ella.
Ells vivien juntament amb els seus pares, en un poblet de l’interior on predominaven els camps verds i el bon ambient. Ells estaven molt tranquils en aquell poble, es coneixien tots els veïns i cada cap de setmana feien un sopar a la plaça del poble. Allà parlaven de les possibles millores de cara el futur de la vila i de les coses que estaven en mal estat, arreglar-les.
El temps va anar passant, i al poble va anar arribant gent nova d’altres pobles del costat. La costum de reunir-se el poble i parlar de temes es va anar perdent de mica en mica, i cadascú feia la seva.
Un bon dia a la porta del ajuntament s’hi va presentar un home de negocis per proposar al alcalde noves idees de cara al poble. Aquest home li va proposar, veient la immensitat de camps que posseïa el poble, construir una central nuclear i guanyar diners. L’alcalde es va quedar pensatiu per un moment i li va dir que tornés al cap de dos dies per acabar de pensar-s’ho millor, allò que aquest home li havia proposat li semblava molt temptador. L’alcalde ho va consultar amb la seva dona i ella li va dir que si acceptava faria molt mal al poble, però que els diners es necessitaven per tirar endavant. L’alcalde davant el dubte no sabia què fer.
Al cap de dos dies, el negociant es va presentar davant les portes de l’ajuntament. Ells dos varen estar parlant sobre el tema i l’alcalde finalment mostrant-se molt flexible sobre les negociacions del negociant va acabar acceptant, i que la central seria construïda a la zona oest del poble.
En Max un dia es despertà, i només mirant per la finestra va veure que hi havia màquines destrossant els camps verds que a ell tant li agradaven, i feien que dia a dia estigués feliç respirant aquell aire pur que tant li agradava.. tot allò s’havia acabat.
Quan la gent del poble va veure el que estava passant es van anar a manifestar davant la porta de l’ajuntament per intentar parar aquesta malèvola construcció. La gent anava amb pancartes amb lemes com “ No a la construcció de centrals nuclears!” o “ Deixeu el nostre poble lliure de fums!” . La gent estava molt enfadada per aquesta decisió pròpia de l’alcalde. L’alcalde va intentar calmar els ànims dels habitants amb un breu discurs on deia que això ho feia pel poble, per tirar endavant ja que anaven justos de diners, i aquesta era una gran oportunitat. La gent indignada ho va deixar córrer ja que en el fons, li tenien una gran confiança a l’alcalde.
Quan la central finalment va ser construïda, s’hi veia un gran moviment de vehicles i treballadors que feia que el que abans allò fos una font de tranquil•litat, ara era una introducció al caos.
Al cap d’un any, la Paula morí a causa del seu estat greu de salut, ja que li havia empitjorat molt al llarg del temps. Tota la família estava molt trista. El funeral va ser un dia plujós, on s’aixecava una espessa boira, la temperatura era baixa i, de fons, s’hi veien dues xemeneies expirant fums tòxics.
Des d’aquell dia, a en Max i a tota la seva família els faltava algu molt important. La mort de Paula va portar la seva família a dur una vida molt pessimista. Ja res era com era abans: Paisatges de camps verds i relluents, on el sol es reflectia a l’herba i t’enlluernava i senties aquella escalfor tan acollidora... juntament amb la presència d’una família unida... Ara ja tot era mal estar, dies plujosos, cares que reflectien desolació, immenses xemeneies treien fums contaminants que només feien que embrutar el medi ambient i ja ningú del poble gosava sortir al carrer per rés.
En Max, davant aquest panorama se sentia sol, ja no tenia res al seu voltat que el pogués fer feliç.
La Meva Soledat
No s'ho esperava, li era díficil de creure, seguia pensant que era una mentida, un mal son.
Van passar els dies, setmanes i mesos i la seva absència encara presistia en la seva ment.Se l'estimava com si fos una joia de la seva propietat.El destí es va creuar i seguidament va canviar.Ho va voler oblidar tot però mirant el cel va tornar a caure.Un altre color es feia gris.Se li feia díficil veure que tot lentament va anar desapareixent.Li hagués agradat abraçar-lo mentre li xiuxiuejava que l'estimava i li cantava una cançó baix la llum de la lluna amb els sons de les onades del mar,renunciar a tot el demés i a cada frase oculta amb un petó parlés.Ell era el seu equilibri,el seu destí.
Cada nit envoltada de fotografies i records es preguntava el perquè,recordava les seves promeses i els seus juraments,les mirades intenses amb que les expressava i el to de veu amb què ho deia.Les nits curtes i relaxants es van tornar llargues i ocultes.Les seves llàgrimes cada vegada eren més presents acompanyades d'un dolor molt intens.Sempre el recordava,segons,minuts,hores,ell vivia en la seva ment.El cridava i el cridava sense rebre cap resposta,realment encara no s'jo creia.
Es preguntava com,quan i per què, ja no tenia esperança.La gent comentava que se la veia sola plorant pels carrers en altes hores com una boja.Comentaven que no existia consol per tants plors,que només una amiga estava al seu costat.
Comentaven que ja no es posava aquella roba que l'hi afavoria i la feia tan maca,que ja no s'arreglava.Les il.lusions que tenia abans se les va empassar la lluna.En el seu cor ja no sentia ni calor ni fred,era com un dolor o un calfred.Les nits tenia por de somiar amb ell,això se li feia com un càstig,inútil se li feia pensar que un dia ell tornaria.
Per a ella era díficil afrontar aquella realitat perquè ell ja no hi era.
Quan sentia que les hores de les tardes se li feien llargues,recordava què va ser d'aquell amor que els va unir.
Li costava pensar que aquell tèlefon ja no sonaria per part seva,trobaria a faltar aquells roncs que no la deixaven dormir i les llargues conversacions fins la matinada.Quant de temps sense veure'l i no el deixava d'estimar i ara no volia pensar que ja no serien ni setmanes,mesos ni anys sinó tots els anys que li quedaven de vida.Es passejava pels carrers creuant-se potser amb més de mil homes però com ell cap.
Encara seguien aquelles preguntes que mai semblaven aca,bar i que,sobretot,no rebien cap resposta: per què? Si ell deia que l'estimava,quin va ser el motiu d'aquella tragèdia i d'aquell suïcidi? Pronunciar aquelles paraules li trencava el cor.
Tot va començar en un bar,un glop car i escàs de fons,s'escoltaven les seves cançons preferides.Ell estava trist,no tenia bona relació amb el seu pare i solia desfogar-se en aquell bar.Va ser llavors quan la va conèixer.
Ella era la nova cambrera i en veure-la se'n va enamorar.Van passar dies i ell no deixava d'anar en aquell bar,tot per ella,només la volia veure.Parlaven i parlaven fins que una relació profunda es va despertar.Ja no eren les tardes en un bar sinó que es van convertir en nits en una platja.S'estimaven ,sí,molt.
Resultava impossible pensar que dues persones poguessin estimar-se tant,que exsitís un amor tan díficil de trencar.
Ella no es va voler rendir, i va voler investigar el perquè del seu suïcidi.
Anys i anys investigant fins que va descobrir una carta,una carta que no només ho va aclarar tot sinó que va acabar de destrossar aquell cor tan delicat que li quedava,deia:
''Estimada,em costa pensar que ja no podré veure't,ni escoltar-te,ni abrasar-te,ni parlar-te...Vull que sàpigues que no m'enpanadeixo,he tingut que triar i té triat a tu.Et vull demanar perdó per haver sigut egoísta,no hagués pogut viure una vida sense tu.No hagués suportat veure com et treien la vida a canvi de la meva.Ho he fet per tu i per a mi,encara tens coses que viure i ho pots fer sense mi,en canvi jo no hagués pogut.No et puc dir qui era aquell home,però sé que ja no et molestarà més,per això vaig donar la meva vida.No vull que ploris per mi,no vull que lluitis per mi,però tampoc vull que t'oblidis de mi.Allà on sóc t'espero i t'estimo.''
La carta era curta però intensa en la seva vida.
LUBNA TALIBI TALIBI 1rA Batxillerat
Van passar els dies, setmanes i mesos i la seva absència encara presistia en la seva ment.Se l'estimava com si fos una joia de la seva propietat.El destí es va creuar i seguidament va canviar.Ho va voler oblidar tot però mirant el cel va tornar a caure.Un altre color es feia gris.Se li feia díficil veure que tot lentament va anar desapareixent.Li hagués agradat abraçar-lo mentre li xiuxiuejava que l'estimava i li cantava una cançó baix la llum de la lluna amb els sons de les onades del mar,renunciar a tot el demés i a cada frase oculta amb un petó parlés.Ell era el seu equilibri,el seu destí.
Cada nit envoltada de fotografies i records es preguntava el perquè,recordava les seves promeses i els seus juraments,les mirades intenses amb que les expressava i el to de veu amb què ho deia.Les nits curtes i relaxants es van tornar llargues i ocultes.Les seves llàgrimes cada vegada eren més presents acompanyades d'un dolor molt intens.Sempre el recordava,segons,minuts,hores,ell vivia en la seva ment.El cridava i el cridava sense rebre cap resposta,realment encara no s'jo creia.
Es preguntava com,quan i per què, ja no tenia esperança.La gent comentava que se la veia sola plorant pels carrers en altes hores com una boja.Comentaven que no existia consol per tants plors,que només una amiga estava al seu costat.
Comentaven que ja no es posava aquella roba que l'hi afavoria i la feia tan maca,que ja no s'arreglava.Les il.lusions que tenia abans se les va empassar la lluna.En el seu cor ja no sentia ni calor ni fred,era com un dolor o un calfred.Les nits tenia por de somiar amb ell,això se li feia com un càstig,inútil se li feia pensar que un dia ell tornaria.
Per a ella era díficil afrontar aquella realitat perquè ell ja no hi era.
Quan sentia que les hores de les tardes se li feien llargues,recordava què va ser d'aquell amor que els va unir.
Li costava pensar que aquell tèlefon ja no sonaria per part seva,trobaria a faltar aquells roncs que no la deixaven dormir i les llargues conversacions fins la matinada.Quant de temps sense veure'l i no el deixava d'estimar i ara no volia pensar que ja no serien ni setmanes,mesos ni anys sinó tots els anys que li quedaven de vida.Es passejava pels carrers creuant-se potser amb més de mil homes però com ell cap.
Encara seguien aquelles preguntes que mai semblaven aca,bar i que,sobretot,no rebien cap resposta: per què? Si ell deia que l'estimava,quin va ser el motiu d'aquella tragèdia i d'aquell suïcidi? Pronunciar aquelles paraules li trencava el cor.
Tot va començar en un bar,un glop car i escàs de fons,s'escoltaven les seves cançons preferides.Ell estava trist,no tenia bona relació amb el seu pare i solia desfogar-se en aquell bar.Va ser llavors quan la va conèixer.
Ella era la nova cambrera i en veure-la se'n va enamorar.Van passar dies i ell no deixava d'anar en aquell bar,tot per ella,només la volia veure.Parlaven i parlaven fins que una relació profunda es va despertar.Ja no eren les tardes en un bar sinó que es van convertir en nits en una platja.S'estimaven ,sí,molt.
Resultava impossible pensar que dues persones poguessin estimar-se tant,que exsitís un amor tan díficil de trencar.
Ella no es va voler rendir, i va voler investigar el perquè del seu suïcidi.
Anys i anys investigant fins que va descobrir una carta,una carta que no només ho va aclarar tot sinó que va acabar de destrossar aquell cor tan delicat que li quedava,deia:
''Estimada,em costa pensar que ja no podré veure't,ni escoltar-te,ni abrasar-te,ni parlar-te...Vull que sàpigues que no m'enpanadeixo,he tingut que triar i té triat a tu.Et vull demanar perdó per haver sigut egoísta,no hagués pogut viure una vida sense tu.No hagués suportat veure com et treien la vida a canvi de la meva.Ho he fet per tu i per a mi,encara tens coses que viure i ho pots fer sense mi,en canvi jo no hagués pogut.No et puc dir qui era aquell home,però sé que ja no et molestarà més,per això vaig donar la meva vida.No vull que ploris per mi,no vull que lluitis per mi,però tampoc vull que t'oblidis de mi.Allà on sóc t'espero i t'estimo.''
La carta era curta però intensa en la seva vida.
LUBNA TALIBI TALIBI 1rA Batxillerat
VIES
"El tren arribarà amb quinze minuts de demora” va dir una veu femenina per megafonia. En Raül Bonastrada, un economista reconegut a la ciutat comtal, havia d’anar a Madrid, per qüestions de feina, amb l’AVE. Eren les vuit de la tarda.
A l’estació ja no hi quedava gairebé ningú, assegut al banc veia com una velleta recollia les monedes que li havien caigut del moneder a l’intentar treure un euro per comprar alguna llaminadura que hi ha en aquelles màquines de l’estació, que hi són perquè facis alguna cosa mentre esperes el tren retardat. En Raül volia ajudar-la però pensava en altres coses, i quan s’aixecava per ajudar-la, la senyora ja havia acabat, i estava pujant per les escales mecàniques, les quals feia mitja hora estaven plenes de gent atrafegada i amb presses.
Ara sí que s’havia quedat sol. Només tenia la companyia de la calor que sempre hi ha en aquell sot de l’Estació de Sants per on passen les vies de tren. S’avorria tant que fins i tot va començar a mirar els cartells de publicitat de darrere seu i dels costats.
Quan portava una bona estona jugant absort a canviar els noms dels cartells, un xiulet el va fer tornar en si. El tren per fi havia arribat. Va pujar-hi, es va quedar mirant l’andana com si fos una amiga de tota la vida, que l’havia acompanyada a esperar el tren i ara li deia adéu. Va entrar-hi. Les portes es van tancar i ell va anar a seure la segona butaca començant per la dreta, al costat de la finestra. L’aspecte del vagó no havia canviat gens respecte a l’estació. El compartiment era buit, només hi eren ell i el seu reflex a la finestra. Però sí que hi havia una cosa que canviava, hi havia més llum que a l’andana.
Va intentar dormir una estona, si podia, poc perquè l’AVE havia de fer escala a Saragossa, perquè el conductor descansés una mica. Quan per fi va trobar la posició correcta per fer el son, va entrar el revisor. El revisor era un home d’uns cinquanta anys amb el cabell blanc, una barba negra espessa, amb algun pèl color plata desfavoridor. Tenia una panxa tan grossa que semblava que el seu uniforme havia d’explotar d’un moment a l’altre. En Raül va buscar el bitllet, el va treure de la cartera, el va donar, el revisor va mirar-lo i el va tornar. Aquesta va ser l’única interrupció fins arribar a Saragossa. Allà va baixar del tren, va passar per l’estació i va pensar: “Sembla que totes les estacions siguin iguals.” I és que la veritat és que tant l’estació de Sants com la de Saragossa tenien el mateix aire lúgubre.
Després de passar la nit en un hotel de dues estrelles, sense aigua calenta, va sortir de l’establiment, va mirar enlaire i va veure que seria un dia trist. Els núvols eren grisos clar, però cada cop es tornaven més foscos, i mirant cap a Madrid es veien llampecs d’aquells que només es veuen a les pel•lícules i que només mirant-los ja t’espantes. En Raül va anar tirant cap a l’estació no gaire content. Aquest cop el tren no va tardar gaire a arribar, va pujar al mateix vagó i va seure al mateix lloc que la nit anterior. Hi havia un grupet de nois i noies, devien ser unes deu persones més, però com que estaven a l’altra punta del compartiment i parlaven de les seves coses, en Raül es sentia igual de sol que l’altra nit. Tot i el dia que feia, estava una mica més animat que ahir, perquè avui podria veure una mica més bé el paisatge que no la nit prèvia. Es va fixar en diverses coses: va veure que per aquells indrets hi abundaven els camps de cereals a punt per ser segats. També es va fixar, sobretot, en el monument més característic en passar de Catalunya a Espanya, efectivament, “el toro d’Osborne”.
Quan faltava aproximadament una hora per arribar a la capital espanyola, el tren va parar de cop. Ningú sabia la raó d’aquest estacionament indegut entre camps i toros, fins i tot el grup de joves havia deixat de parlar esperant que per megafonia expliquessin el perquè de tot plegat. La seva espera va ser recompensada, ja que un minut i mig després de l’aturada una veu masculina va dir per la megafonia del ferrocarril: “Señores pasajeros el tren permanecerá parado por causa de un arrollamiento”. “Un atropellament”, era l’últim que li faltava al nostre economista! Tenia una reunió de feina molt important a la una de la tarda. Tot i que no sabia l’hora que era va pensar que devia ser tard, va mirar el rellotge que li havia regalat la mare per la seva comunió; eren dos quarts de dotze. “No hi arribaré a temps” va pensar, seguidament va treure el mòbil d’última generació i va intentar trucar a les persones amb les quals havia quedat. No li van despenjar la trucada.
Abatut va mirar per la finestra, amb tot allò no s’havia fixat que el dia s’havia tornat més fosc a causa de la tormenta que semblava que havia d’arribar d’aquí poc. Entre l’ambient tenebrós que provocava aquest fet meteorològic, i l’atropellament el nostre protagonista estava una mica espantat. Es va adormir.
Un cop fort i sec el va espantar i, alhora, despertar. La Guàrdia Civil ja havia arribat al lloc dels fets i un dels policies li havia picat el vidre per veure com s’espantava. Però el va espantar més l’aspecte del policia que el cop, perquè el guàrdia portava el cabell moll, i feia cara de pomes agres, a més a més amb els llampecs que queien i alhora la foscor de la tempesta semblava un fantasma. En Raül no sabia quina hora era. Es va mira el rellotge; tres quarts de quatre marcaven les fines agulles.
En acabar d’observar l’hora el tren es va posar en marxa, semblava que la tempesta amainava. Els raigs de sol trencaven aquells espessos núvols. Va arribar a l’estació d’Atocha a tres quarts de cinc. Com que ja sabia que feia tard a la reunió va decidir fer un petit recorregut per l’estació i admirar les immenses plantes que hi havia allà dins. Va sortir de l’estació, es va quedar plantat davant la porta, mentre un aire fred li tallava els llavis. Ara ja era a Madrid i havia perdut l’oportunitat d’un gran negoci. “I ara, què?”
Nil Datsira
1er Batx. A
A l’estació ja no hi quedava gairebé ningú, assegut al banc veia com una velleta recollia les monedes que li havien caigut del moneder a l’intentar treure un euro per comprar alguna llaminadura que hi ha en aquelles màquines de l’estació, que hi són perquè facis alguna cosa mentre esperes el tren retardat. En Raül volia ajudar-la però pensava en altres coses, i quan s’aixecava per ajudar-la, la senyora ja havia acabat, i estava pujant per les escales mecàniques, les quals feia mitja hora estaven plenes de gent atrafegada i amb presses.
Ara sí que s’havia quedat sol. Només tenia la companyia de la calor que sempre hi ha en aquell sot de l’Estació de Sants per on passen les vies de tren. S’avorria tant que fins i tot va començar a mirar els cartells de publicitat de darrere seu i dels costats.
Quan portava una bona estona jugant absort a canviar els noms dels cartells, un xiulet el va fer tornar en si. El tren per fi havia arribat. Va pujar-hi, es va quedar mirant l’andana com si fos una amiga de tota la vida, que l’havia acompanyada a esperar el tren i ara li deia adéu. Va entrar-hi. Les portes es van tancar i ell va anar a seure la segona butaca començant per la dreta, al costat de la finestra. L’aspecte del vagó no havia canviat gens respecte a l’estació. El compartiment era buit, només hi eren ell i el seu reflex a la finestra. Però sí que hi havia una cosa que canviava, hi havia més llum que a l’andana.
Va intentar dormir una estona, si podia, poc perquè l’AVE havia de fer escala a Saragossa, perquè el conductor descansés una mica. Quan per fi va trobar la posició correcta per fer el son, va entrar el revisor. El revisor era un home d’uns cinquanta anys amb el cabell blanc, una barba negra espessa, amb algun pèl color plata desfavoridor. Tenia una panxa tan grossa que semblava que el seu uniforme havia d’explotar d’un moment a l’altre. En Raül va buscar el bitllet, el va treure de la cartera, el va donar, el revisor va mirar-lo i el va tornar. Aquesta va ser l’única interrupció fins arribar a Saragossa. Allà va baixar del tren, va passar per l’estació i va pensar: “Sembla que totes les estacions siguin iguals.” I és que la veritat és que tant l’estació de Sants com la de Saragossa tenien el mateix aire lúgubre.
Després de passar la nit en un hotel de dues estrelles, sense aigua calenta, va sortir de l’establiment, va mirar enlaire i va veure que seria un dia trist. Els núvols eren grisos clar, però cada cop es tornaven més foscos, i mirant cap a Madrid es veien llampecs d’aquells que només es veuen a les pel•lícules i que només mirant-los ja t’espantes. En Raül va anar tirant cap a l’estació no gaire content. Aquest cop el tren no va tardar gaire a arribar, va pujar al mateix vagó i va seure al mateix lloc que la nit anterior. Hi havia un grupet de nois i noies, devien ser unes deu persones més, però com que estaven a l’altra punta del compartiment i parlaven de les seves coses, en Raül es sentia igual de sol que l’altra nit. Tot i el dia que feia, estava una mica més animat que ahir, perquè avui podria veure una mica més bé el paisatge que no la nit prèvia. Es va fixar en diverses coses: va veure que per aquells indrets hi abundaven els camps de cereals a punt per ser segats. També es va fixar, sobretot, en el monument més característic en passar de Catalunya a Espanya, efectivament, “el toro d’Osborne”.
Quan faltava aproximadament una hora per arribar a la capital espanyola, el tren va parar de cop. Ningú sabia la raó d’aquest estacionament indegut entre camps i toros, fins i tot el grup de joves havia deixat de parlar esperant que per megafonia expliquessin el perquè de tot plegat. La seva espera va ser recompensada, ja que un minut i mig després de l’aturada una veu masculina va dir per la megafonia del ferrocarril: “Señores pasajeros el tren permanecerá parado por causa de un arrollamiento”. “Un atropellament”, era l’últim que li faltava al nostre economista! Tenia una reunió de feina molt important a la una de la tarda. Tot i que no sabia l’hora que era va pensar que devia ser tard, va mirar el rellotge que li havia regalat la mare per la seva comunió; eren dos quarts de dotze. “No hi arribaré a temps” va pensar, seguidament va treure el mòbil d’última generació i va intentar trucar a les persones amb les quals havia quedat. No li van despenjar la trucada.
Abatut va mirar per la finestra, amb tot allò no s’havia fixat que el dia s’havia tornat més fosc a causa de la tormenta que semblava que havia d’arribar d’aquí poc. Entre l’ambient tenebrós que provocava aquest fet meteorològic, i l’atropellament el nostre protagonista estava una mica espantat. Es va adormir.
Un cop fort i sec el va espantar i, alhora, despertar. La Guàrdia Civil ja havia arribat al lloc dels fets i un dels policies li havia picat el vidre per veure com s’espantava. Però el va espantar més l’aspecte del policia que el cop, perquè el guàrdia portava el cabell moll, i feia cara de pomes agres, a més a més amb els llampecs que queien i alhora la foscor de la tempesta semblava un fantasma. En Raül no sabia quina hora era. Es va mira el rellotge; tres quarts de quatre marcaven les fines agulles.
En acabar d’observar l’hora el tren es va posar en marxa, semblava que la tempesta amainava. Els raigs de sol trencaven aquells espessos núvols. Va arribar a l’estació d’Atocha a tres quarts de cinc. Com que ja sabia que feia tard a la reunió va decidir fer un petit recorregut per l’estació i admirar les immenses plantes que hi havia allà dins. Va sortir de l’estació, es va quedar plantat davant la porta, mentre un aire fred li tallava els llavis. Ara ja era a Madrid i havia perdut l’oportunitat d’un gran negoci. “I ara, què?”
Nil Datsira
1er Batx. A
Subscriure's a:
Missatges (Atom)