Feia hores que viatjava en el tren, un aire respirat envoltava l’ambient. Hi havia molta gent, famílies senceres, però la majoria eren homes sols. Tots anaven cap a Catalunya, a buscar feina, ja que se sentia a parlar que allà hi havia unes fàbriques que proporcionaven feina a qualsevol. Entre ells, hi havia en Santiago, un home d’uns 25 anys, viatjava sol, amb una fotografia a les mans on apareixien ell, la seva esposa i els seus dos fills petits de 4 i 5 anys. Estava trist, acabava de deixar la seva família enrere per anar a buscar feina, ja que necessitaven els diners per continuar vivint. El seu destí era Barcelona, allà no hi tenia ningú conegut, així que viatjava només amb una simple maleta amb els estris personals i quatre peces de roba. No sabia què l’esperava.
Durant el viatge d’unes 12 hores aproximadament, no sabia què fer. L’única cosa que podia fer per passar l’estona era mirar per la finestra, anava veient com canviava el paisatge a mesura que el tren anava avançant. En aquests moments, s’observaven unes terres de conreu, d’aquells qui tenien sort i no havien de marxar de casa per buscar feina. Cada cop estava més trist. El dia no millorava, es va posar a ploure, i durant la nit no va poder dormir.
Durant les hores d’insomni, va conèixer un altre home que viatjava al seu costat, estava en les mateixes condicions que ell, viatjava sol. Es deia Paco i tenia 26 anys, ell també havia deixat la seva família enrere i havia marxat cap a Catalunya pel mateix motiu que en Santiago. Van parlar i parlar durant hores, s’explicaven les seves mil històries que els havien passat fins al dia d’avui.
— La meva esposa, la Serafina, és una dona magnífica, és preciosa i molt bona mare, no saps com la trobaré a faltar, i també els meus dos fills que aniran creixent i jo, aquí, treballant sense veure'ls — deia en Santiago amb els ulls plorosos.
— No pateixis, pensa que estaran bé, i tot gràcies a tu, que els portaràs diners, sé que és dur, perquè jo també em trobo a la teva situació, però intenta pensar que és pel bé de tots. — deia en Paco en un intent d’animar el seu nou amic.
Tots dos eren de la mateixa part d’Andalusia, en Santiago era de Somontín, i el Paco d'Urrácal, pobles veïns. Es van fer bastants amics, i tot parlant, van decidir viure junts aquesta nova experiència. Van pensar que el millor seria tenir-se l’un a l’altre en aquell món que els esperava i que desconeixien.
Finalment, el tren va arribar a Barcelona. Quan en Santiago va baixar del tren, es va quedar immòbil observant el seu voltant, no era el que ell s’havia imaginat. Tot eren cases i cases, i amb un cel grisós a causa del fum que sortia de les fàbriques. En aquell moment, en Santiago va recordar aquell bonic paisatge que l’havia envoltat durant tota la seva vida, hores abans que emprengués la marxa cap a Barcelona. En Paco es va adonar que en Santiago s’havia quedat parat i no sabia ben bé què li passava, així que li va preguntar:
— Santiago, amic meu, què et passa que t’has quedat mut?
— No res — va respondre en Santiago — estava recordant aquell bonic entorn
on la felicitat era infinita...
Un cop van recobrar les forces, van veure que no sabien què fer. No tenien on anar, on instal·lar-se, on dormir, cap dels dos tenia parents ni coneguts a Barcelona. Van decidir anar a alguna fàbrica del voltant a buscar feina, i també per si els podien ajudar a trobar un lloc on dormir.
Van entrar a la primera fàbrica que van trobar, van parlar amb l’encarregat i després de parlar i parlar, van arribar a un acord i van aconseguir treballar en aquella fàbrica de teixits. Justament, en sortir era l’hora de dinar, es van trobar amb un grup de treballadors i un d’ells, que va veure que eren nous, no va ser gaire difícil saber-ho ja que portaven les maletes a sobre, els va preguntar:
— Veig que no sou d’aquí, teniu lloc on dormir?
— No, acabem d’arribar a Barcelona i no sabem on allotjar-nos, no coneixem a ningú i necessitem algun lloc on passar la nit — va respondre en Santiago.
— Si voleu, jo tinc lloc, us puc llogar l’habitació, som uns quants els que vivim junts, tots hem vingut a Catalunya a treballar. — va respondre l’home.
De seguida van arribar a un acord, i en Santiago i en Paco es van instal·lar en aquella casa, on vivien també 6 persones més.
Com que era el primer dia que era allà, en Santiago va voler donar una volta per aquell nou barri on hauria de viure uns quants mesos, i fins i tot anys. Així que un cop va deixar la maleta a la seva nova habitació, la qual la compartia amb dues persones més, va anar a donar una volta. A ell, li agradava molt passejar, sempre que tenia una estona lliure, anava a passejar pel seu poble i pels voltants. El seu poble, se’l sabia amb tot detall, n’estava tant del seu poble, que passejava sempre que podia, anava per tots racons, però el que més li agradava eren els prats verds i els boscos, amb aquella olor, amb aquells colors tan vius, amb aquelles postes de sol, amb aquelles muntanyes de fons... Li encantava, i ara, que per primera vegada passejava per Barcelona, ho trobava molt a faltar, aquí tot eren cases i més cases, i fàbriques enormes amb unes grans xemeneies que escampaven un fum que tenyia tota la ciutat de gris. Era depriment, cada passa que feia, l’entristia més i més.
L’endemà al matí, va començar a treballar a la fàbrica. Com que era el seu primer dia, es va afanyar per no arribar tard. Passaven les hores, i aquella feina era molt avorrida, només es consolava sabent que això ajudaria la seva família a tirar endavant.
El dia se li va fer molt llarg, ja feia dos dies que era fora de casa, lluny de la seva família, i semblava com si haguessin passat mesos de la seva marxa cap a Barcelona.
Anaven passant els dies, les setmanes, els mesos, i per a en Santiago, tot allò era un infern. Els seus dies, des que va arribar, eren treballar hores i hores, i cada setmana enviar una carta a la seva família amb diners. Ja n’estava cansat, l’única cosa que l’alegrava era pensar en la família, en el poble, en els amics.
Mentre treballava a la fàbrica, s’encarregava de controlar i fer servir una màquina. Es passava les hores mirant per una finestra que tenia al davant. Veia el dia que feia, les cases i fàbriques que hi havia i, amb això en tenia prou per deprimir-se. Veient aquell paisatge trist, tot de color gris, sense vida, encara l’entristia més. Només podia pensar en aquelles sortides que feia amb els seus fills, la Purificació i l’Andrés, quan anaven per les valls, als llacs que hi havia als afores del poble, algun dia havien anat a la platja. Recordava aquelles corredisses pels prats verds. Quina felicitat, tot acolorit, tot viu. Pensar en aquells moments, era l’única cosa que el feia continuar amb la feina, ja que sabia que si no complia, no cobraria, i si no cobrava, no podria enviar diners a la família, i si no podia enviar diners a la família, aquests no podrien viure, moririen de fam.
Ja no podia aguantar més, aquella vida que duia no la suportava, només havien passat quatre mesos, quatre mesos eterns per en Santiago. Va decidir que això no podia ser i que havia de buscar una solució. Va pensar i pensar, i va veure que l’única cosa que el feia feliç era, a part de la família, un lloc verdós, acolorit, un lloc viu, envoltat de natura com en el seu poble, i no pas un entorn gris i trist. Així que va anar a parlar amb el seu amic Paco i li va dir:
— No ho puc suportar més tot això, continuar així no és vida. Començaré a buscar feina a algun lloc on em trobi a gust, un lloc que em sigui més familiar.
— Si és això el que vols, jo t’ajudo a buscar alguna cosa, però, amic meu, et trobaré molt a faltar! Espero que a partir d’ara tot et vagi millor. — va respondre en Paco.
Voltant i voltant, va trobar una masia al Maresme que li va agradar bastant. Necessitaven treballadors, així que va acceptar la feina, a més a la masia mateix hi havia habitacions per als treballadors. De moment tot anava molt bé.
Com sempre, primer de tot, va anar a donar una volta pels voltants de la masia. Hi havia un paisatge preciós, tot era ple d’arbres, prats verds, molt semblant al seu poble. Es va posar molt content, perquè veia que aquí podria passar-se el temps que fes falta.
Van anar passant els dies, i a en Santiago, se’l veia content, amb energia. Sabia que estava lluny de la família, es trobava sol, perquè tampoc tenia el seu amic Paco al costat per fer-li companyia, però es reconfortava amb les passejades pels boscos, pels prats, era magnífic. En aquestes passejades recordava encara amb més detall els anys viscuts amb la família. Es moria de ganes de veure’ls a tots.
Un dia, va arribar una carta de la seva dona que deia:
Santiago,
Tinc molt bones notícies per tu, l’Andrés ja ha fet els 6 anys, t’hem trobat a faltar a la celebració però no ens preocupa perquè tot aquest temps que has estat fora i ens has enviat els diners, he anat estalviant, tenim prou diners per tirar endavant. Però no només t’escric per això, vull informar-te que en José m’ha dit que et pot donar feina, així que per fi ens podrem tornar a veure, a parlar cara a cara, a abraçar, a dormir junts. No saps com n’estic de contenta.
Respon-me tan ràpid com puguis. T’estimo Santiago.
Serafina.
PD. Els nens es moren de ganes de veure’t.
Durant el viatge d’unes 12 hores aproximadament, no sabia què fer. L’única cosa que podia fer per passar l’estona era mirar per la finestra, anava veient com canviava el paisatge a mesura que el tren anava avançant. En aquests moments, s’observaven unes terres de conreu, d’aquells qui tenien sort i no havien de marxar de casa per buscar feina. Cada cop estava més trist. El dia no millorava, es va posar a ploure, i durant la nit no va poder dormir.
Durant les hores d’insomni, va conèixer un altre home que viatjava al seu costat, estava en les mateixes condicions que ell, viatjava sol. Es deia Paco i tenia 26 anys, ell també havia deixat la seva família enrere i havia marxat cap a Catalunya pel mateix motiu que en Santiago. Van parlar i parlar durant hores, s’explicaven les seves mil històries que els havien passat fins al dia d’avui.
— La meva esposa, la Serafina, és una dona magnífica, és preciosa i molt bona mare, no saps com la trobaré a faltar, i també els meus dos fills que aniran creixent i jo, aquí, treballant sense veure'ls — deia en Santiago amb els ulls plorosos.
— No pateixis, pensa que estaran bé, i tot gràcies a tu, que els portaràs diners, sé que és dur, perquè jo també em trobo a la teva situació, però intenta pensar que és pel bé de tots. — deia en Paco en un intent d’animar el seu nou amic.
Tots dos eren de la mateixa part d’Andalusia, en Santiago era de Somontín, i el Paco d'Urrácal, pobles veïns. Es van fer bastants amics, i tot parlant, van decidir viure junts aquesta nova experiència. Van pensar que el millor seria tenir-se l’un a l’altre en aquell món que els esperava i que desconeixien.
Finalment, el tren va arribar a Barcelona. Quan en Santiago va baixar del tren, es va quedar immòbil observant el seu voltant, no era el que ell s’havia imaginat. Tot eren cases i cases, i amb un cel grisós a causa del fum que sortia de les fàbriques. En aquell moment, en Santiago va recordar aquell bonic paisatge que l’havia envoltat durant tota la seva vida, hores abans que emprengués la marxa cap a Barcelona. En Paco es va adonar que en Santiago s’havia quedat parat i no sabia ben bé què li passava, així que li va preguntar:
— Santiago, amic meu, què et passa que t’has quedat mut?
— No res — va respondre en Santiago — estava recordant aquell bonic entorn
on la felicitat era infinita...
Un cop van recobrar les forces, van veure que no sabien què fer. No tenien on anar, on instal·lar-se, on dormir, cap dels dos tenia parents ni coneguts a Barcelona. Van decidir anar a alguna fàbrica del voltant a buscar feina, i també per si els podien ajudar a trobar un lloc on dormir.
Van entrar a la primera fàbrica que van trobar, van parlar amb l’encarregat i després de parlar i parlar, van arribar a un acord i van aconseguir treballar en aquella fàbrica de teixits. Justament, en sortir era l’hora de dinar, es van trobar amb un grup de treballadors i un d’ells, que va veure que eren nous, no va ser gaire difícil saber-ho ja que portaven les maletes a sobre, els va preguntar:
— Veig que no sou d’aquí, teniu lloc on dormir?
— No, acabem d’arribar a Barcelona i no sabem on allotjar-nos, no coneixem a ningú i necessitem algun lloc on passar la nit — va respondre en Santiago.
— Si voleu, jo tinc lloc, us puc llogar l’habitació, som uns quants els que vivim junts, tots hem vingut a Catalunya a treballar. — va respondre l’home.
De seguida van arribar a un acord, i en Santiago i en Paco es van instal·lar en aquella casa, on vivien també 6 persones més.
Com que era el primer dia que era allà, en Santiago va voler donar una volta per aquell nou barri on hauria de viure uns quants mesos, i fins i tot anys. Així que un cop va deixar la maleta a la seva nova habitació, la qual la compartia amb dues persones més, va anar a donar una volta. A ell, li agradava molt passejar, sempre que tenia una estona lliure, anava a passejar pel seu poble i pels voltants. El seu poble, se’l sabia amb tot detall, n’estava tant del seu poble, que passejava sempre que podia, anava per tots racons, però el que més li agradava eren els prats verds i els boscos, amb aquella olor, amb aquells colors tan vius, amb aquelles postes de sol, amb aquelles muntanyes de fons... Li encantava, i ara, que per primera vegada passejava per Barcelona, ho trobava molt a faltar, aquí tot eren cases i més cases, i fàbriques enormes amb unes grans xemeneies que escampaven un fum que tenyia tota la ciutat de gris. Era depriment, cada passa que feia, l’entristia més i més.
L’endemà al matí, va començar a treballar a la fàbrica. Com que era el seu primer dia, es va afanyar per no arribar tard. Passaven les hores, i aquella feina era molt avorrida, només es consolava sabent que això ajudaria la seva família a tirar endavant.
El dia se li va fer molt llarg, ja feia dos dies que era fora de casa, lluny de la seva família, i semblava com si haguessin passat mesos de la seva marxa cap a Barcelona.
Anaven passant els dies, les setmanes, els mesos, i per a en Santiago, tot allò era un infern. Els seus dies, des que va arribar, eren treballar hores i hores, i cada setmana enviar una carta a la seva família amb diners. Ja n’estava cansat, l’única cosa que l’alegrava era pensar en la família, en el poble, en els amics.
Mentre treballava a la fàbrica, s’encarregava de controlar i fer servir una màquina. Es passava les hores mirant per una finestra que tenia al davant. Veia el dia que feia, les cases i fàbriques que hi havia i, amb això en tenia prou per deprimir-se. Veient aquell paisatge trist, tot de color gris, sense vida, encara l’entristia més. Només podia pensar en aquelles sortides que feia amb els seus fills, la Purificació i l’Andrés, quan anaven per les valls, als llacs que hi havia als afores del poble, algun dia havien anat a la platja. Recordava aquelles corredisses pels prats verds. Quina felicitat, tot acolorit, tot viu. Pensar en aquells moments, era l’única cosa que el feia continuar amb la feina, ja que sabia que si no complia, no cobraria, i si no cobrava, no podria enviar diners a la família, i si no podia enviar diners a la família, aquests no podrien viure, moririen de fam.
Ja no podia aguantar més, aquella vida que duia no la suportava, només havien passat quatre mesos, quatre mesos eterns per en Santiago. Va decidir que això no podia ser i que havia de buscar una solució. Va pensar i pensar, i va veure que l’única cosa que el feia feliç era, a part de la família, un lloc verdós, acolorit, un lloc viu, envoltat de natura com en el seu poble, i no pas un entorn gris i trist. Així que va anar a parlar amb el seu amic Paco i li va dir:
— No ho puc suportar més tot això, continuar així no és vida. Començaré a buscar feina a algun lloc on em trobi a gust, un lloc que em sigui més familiar.
— Si és això el que vols, jo t’ajudo a buscar alguna cosa, però, amic meu, et trobaré molt a faltar! Espero que a partir d’ara tot et vagi millor. — va respondre en Paco.
Voltant i voltant, va trobar una masia al Maresme que li va agradar bastant. Necessitaven treballadors, així que va acceptar la feina, a més a la masia mateix hi havia habitacions per als treballadors. De moment tot anava molt bé.
Com sempre, primer de tot, va anar a donar una volta pels voltants de la masia. Hi havia un paisatge preciós, tot era ple d’arbres, prats verds, molt semblant al seu poble. Es va posar molt content, perquè veia que aquí podria passar-se el temps que fes falta.
Van anar passant els dies, i a en Santiago, se’l veia content, amb energia. Sabia que estava lluny de la família, es trobava sol, perquè tampoc tenia el seu amic Paco al costat per fer-li companyia, però es reconfortava amb les passejades pels boscos, pels prats, era magnífic. En aquestes passejades recordava encara amb més detall els anys viscuts amb la família. Es moria de ganes de veure’ls a tots.
Un dia, va arribar una carta de la seva dona que deia:
Santiago,
Tinc molt bones notícies per tu, l’Andrés ja ha fet els 6 anys, t’hem trobat a faltar a la celebració però no ens preocupa perquè tot aquest temps que has estat fora i ens has enviat els diners, he anat estalviant, tenim prou diners per tirar endavant. Però no només t’escric per això, vull informar-te que en José m’ha dit que et pot donar feina, així que per fi ens podrem tornar a veure, a parlar cara a cara, a abraçar, a dormir junts. No saps com n’estic de contenta.
Respon-me tan ràpid com puguis. T’estimo Santiago.
Serafina.
PD. Els nens es moren de ganes de veure’t.
En llegir la carta no s’ho podia creure, va anar corrents a parlar amb l’amo de la masia a donar-li la notícia. Va decidir agafar el primer tren que anés cap a Andalusia, així que va preparar ràpidament la maleta i va marxar cap a Barcelona a agafar el tren, un tren que li tornava la vida.
Marta Solé Ferrer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada