El menjador estava ordenat, amb el sofàs al lloc, a la tauleta hi havia revistes. Es va seure en un sofà i mirà el rellotge, només eren les set del matí. Posar el televisor i es posà les noticies, ja que no feien res d’interessant a aquella hora. Va estar una estona mirant-les i després va dir que què malament estava el món, però al veure que ningú no li responia va fer un sospir. Es va tornar a dormir. Va somiar en com era tot abans: els seus nets corrents pel menjador i el balcó, els seus fills ajudant-la a fer el dinar i el seu marit... el seu marit que ja no hi era. Es va despertar de cop. Mirà el rellotge i va veure que eren les deu. Va acabar d’esmorzar i va portar el plat i el got a la cuina. Llavors va tornar al sofà, va canviar de canal per veure que feien, però al veure que ni feien res va deixar un qualsevol.
Una estona més tard va sentir la necessitat de anar al lavabo, s’aixecà lentament i es dirigir cap a ell. Quan va sortir va mirar el rellotge, eren les dotze. Es va recordar que tenia que anar a comprar pa. Es va vestir i va baixar al carrer. M’entres caminava veia a les persones que caminaven capficats a les seves coses, cotxes que pitaven a un altre cotxe perquè havia aparcat en doble fila, va veure grups de joves que passejaven pel carrer i finalment va arribar a la pastisseria. Sempre havia anat allà a comprar el pa i ja la coneixien.
Va compra el pa i tornà a sortir al carrer. Els cotxes que pitaven abans, ja no hi eren, els joves ja s’havien anat a casa a dinar i el carrer estava mig buit. Es mirà el rellotge i va veure que eren les dues. Va arribar a casa, deixà el pa a la cuina i anà al menjador per veure si tenia algun missatge.
- “Té un missatge nou. Rebut a les 13:00 hores.”- va dir el contestador, i va prosseguir amb el missatge- “ Hola mare, et trucava per veure com estaves, però ja veig que no hi ets a casa. Quan sentis el missatge trucam.”- era el seu fill.
El Carles el seu únic fill no es preocupava molt per ella, la trucava alguns dies per veure com estava, però res més. Va agafar el telèfon i el trucà. No contestava ningú i finalment va sortir el contestador. Va penjar i es dirigí cap a la cuina a fer el dinar. Es va fer una sopa de peix i un tros de carn a la planxa. Va parar la taula i es va seure a dinar i començà a dinar mirant el televisor. Tornaven a donar les noticies.
- Que malament està el món.- va tornar a dir sense esperar cap resposta.
Quan va acabar de dinar, recollí tot i es va seure a veure alguna pel·lícula que fessin pel televisor. Va posar una que ja estava començada, però no li va fer res. Uns minuts més tard es va dormir. Aquesta vegada no va somiar. Es va despertar a les cinc de la tarda. Va mirar al seu voltant, tot estava en ordre. El televisor seguia encès.
Va mirar la porta que donava al balcó i va veure que no havia regat les plantes. Es va aixecar, va agafar la regadora, va sortir i es posar a regar-les. Havia sortit el sol i es podia observar tota Barcelona. Es podia veure el Tibidabo, els sostres amb les antenes del televisor, el cel donava una llum mig taronja mig lila, ja s’estava fent de nit. Es va quedar allà mirant aquell esplèndid paisatge, sentint els sorolls dels cotxes, dels gossos lladrant, de gent que anava pel carrer, etc. Es va quedar allà veient com la llum del sol cada vegada era més dèbil, fins que va ser-ho tant que va desaparèixer. Llavors va mirar tot un altre cop. Tota la ciutat estava il·luminada, es veia el Tibidabo il·luminat. De sobte va notar que feia fred i va decidir ficar-se dintre de casa. Va mirar el rellotge i va veure que eren les set. S’havia quedat dues hores mirant tota Barcelona.
Va entrar a la casa i es dirigí cap a la cuina per fer el sopar. Es va fer una mica d’arròs i una truita francesa. Va parar la taula, va encendre el televisor i es va seure a sopar. Va mirar el rellotge, només eren les vuit i quaranta cinc. Es posà a mirar un altre cop les noticies.
Quan va acabar de sopar, va tornar a la cuina i va deixar els plats a la pica pensant de que ja ho ordenaria tot al dia següent. Va posar-se el pijama per estar més còmode i va deixar la roba doblegada a la cadira. Tornà al menjador a mira el televisor. Va canviar de canal i va veure que començava una pel·lícula, la va deixar. La pel·lícula era bastant avorrida i en una pausa publicitària es va dormir.
Quan es va despertar va veure que la pel·lícula ja havia acabat. Va mirar l’hora, eren la una de la matinada. Apagà el televisor i s’anà al llit. Es va dormir deseguida.
Quan es va despertar i va observar que tot estigués en ordre, la roba doblegada a la cadira. Va mirar a l’altre cantó del llit, el lloc on feia poc mirava i veia al seu estimat, el lloc on feia poc veia el seu amic i acompanyant. Se’l quedà mirant imaginant que encara estava allà, que el veia, però de sobte li van venir els plors, perquè sàvia que aquell lloc mai estaria ple, un altre cop.
Aina Gràcia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada