Cinquanta flors i un sol desig

Era 14 de novembre de 1899 quan l’Elisa es va quedar viuda als 67 anys, sola en una mansió buida de vida i amb un pati que antigament havia pertanyut a una petita guarderia. El seu somni sempre havia estat viure tota la família en aquella casa, però ja era massa tard. El seu marit ja no hi era i l’únic fill que tenia feia aproximadament 6 mesos que no el veia, ja que el casar-se se’n va anar a viure a l’altra punta del món.
Irlanda era un lloc amb un clima variable, podia fer una setmana de pluja i fred i la següent ser bastant calorosa, això feia que a l’Elisa no li vinguessin les ganes de sortir de casa. El seu dia a dia era monòton, avorrit i solitari.
Era estrany que no trobés a faltar gent a casa com abans, ja que quan va morir el seu marit va decidir que ja res seria com abans, però no només perquè ell ja no estigués, sinó que ja no volia gent voltant pels extensos terrenys ni visites per prendre el te.
És cert que en el fons ella volia que tot tornés a ser com abans, com quan el seu fill era un nen i convidava els amics a passar la tarda, o quan feien sempre un dinar familiar cada diumenge i sempre hi havia el típic tiet que l’havien de renyar per entretenir el petit de la família a l’hora de menjar, però ara l’únic semblant a aquells bonics temps era el cel i el xiuxiueig dels cants dels ocells.
Feia dies que el telèfon no sonava, però no era pas perquè ningú la truqués, sinó perquè ella el va despenjar ja que no tenia ganes de parlar amb ningú, només de tant en tant trucava ella al seu fill per saber com estaven, però de vegades ni tan sols això. Era com si visqués en una bombolla aïllada del món.
Un matí va rebre una carta del seu fill en la qual deia que li enviaria una dona de companyia perquè l’ajudés a fer les feines de casa, però ella en llegir això va agafar ràpidament el telèfon, li va trucar i li va dir que no necessitava ningú, que ella podia tirar endavant sola i que estava més bé que mai, tot i que no era cert.
La nit d’aquell mateix dia va somiar en molts moments viscuts al llarg de la seva vida, i va recordar la promesa que es van fer una vegada ella i el seu marit:
- Quan fem els 50 anys de casats viatjarem a la Toscana, agafarem cinquanta flors, cada una diferent, i en tornar en donarem una per una a totes les persones que més estimem i que més ens estimen, les que sobrin les llençarem al mar fins que algú altre les trobi.
Quan es va despertar va mirar al seu voltant, i no va veure ningú, això en el fons la va deprimir. El somni li va servir per adonar-se que havia de buscar una solució, ja que estava completament sola i, mentre es preparava l’esmorzar, va decidir fer aquell viatge que havien promès, encara que l’hagués de fer només ella.


Va agafar la primera maleta que va trobar, va posar-hi una mica de roba i hi va afegir una fotografia d’ella i el seu marit. A continuació, abans de marxar cap a l’aeroport, li va escriure una carta al seu fill dient que marxava de casa uns dies i que no es preocupés. Tot i així, com que no sabia ben bé on es trobava, ja que des de feia mesos no tenien gaire comunicació, se’n va anar amb el dubte de si ho llegiria o no, i també si li importaria que ella ho fes o tant li faria.
Unes hores després ja era a l’aeroport, i tres hores més tard, a Itàlia.
La seva estada a la Toscana seria d’uns tres dies per agafar les cinquanta flors més boniques i meravelloses.
Trobava a faltar algú, algú que estigués allà al seu costat, però quants més cops mirava al seu voltant menys poca gent veia. Dia a dia anaven marxant totes les persones més importants per a ella. Millor dit, no només les més importants sinó també aquelles persones que potser veia de tant en tant passejant pel carrer de casualitat amb qui podia petar la xerrada una estona. Trobava a faltar també aquells petits detalls diaris sense importància, com la velleta que sempre estava asseguda en un banc o el típic nen intentant agafar el globus que el vent se li endu.
Abans de començar a buscar-les, va anar a una petita botigueta antiga on tenien un llibre sobre les flors més característiques de la Toscana. En el llibre també es podia veure la flor més difícil de trobar, anomenada la flor del Cel, ja que es diu que la seva escassetat prové per la història del mite de la dona de pètals, que quan aquesta va morir per falta d’estima tota ella es va convertir en pètals. Com que aquesta vivia al cel, els pètals van caure lentament d’allà dalt fins als camps de la Toscana, de manera que podien tardar segles a arribar tots al terra. Diuen alguns que encara se’n veuen volar de tant en tant. Cada un d’aquets pètals es van convertir en una flor, la flor més bella que es pugui trobar mai, i simbolitza que qui la tingui tindrà grans amistats verdaderes per sempre, que mai li fallaran tal com hagués desitjat la dona de pètals.
L’Elisa es va fixar en aquesta flor des del primer moment que la va veure, només li quedava trobar-la; era la flor que ella necessitava.
Va començar aquella mateixa tarda a buscar flors, en va trobar per donar i per vendre, però moltes no tenien res d’especial i en mirar-les no provocaven cap sentiment, així que les va llençar al mar.
Només li van quedar 25 flors, faltaven la meitat, però com que ja s’havia fet de nit va decidir continuar el matí següent a primera hora. De moment de la flor del Cel, ni rastre.
Eren les 8 del matí i feia un sol molt fort, va agafar un barret i un cistell i se’n va anar cap als camps.
Allà en va trobar deu més que eren una preciositat, i va continuar la seva cerca cap a la muntanya.
Van passar les hores i es va fer de nit. En girar-se per tornar a casa es va adonar que no tenia ni idea de com havia anat a parar en aquell buit descampat de dalt de la muntanya. És veritat que tenia una mica de por, però va decidir passar la nit allà al mig on podia veure totes les estrelles i la lluna reflectida sobre les herbes negres i les poques plantes que l’envoltaven.
Fred no en feia, i dormir, va dormir ben poc. Es va posar pensativa ja que contemplar les estrelles li feia recordar al seu estimat marit, també als seus pares i tota aquella gent que ja no estava amb ella.
No es va entristir, sinó tot el contrari. Va dir en veu alta que tot això que estava fent ho feia per ells. També sabia que des d’una d’aquelles estrelles l’estaven observant i que es devien sentir orgullosos d’ella, ja que amb la seva edat estava fent uns grans esforços per recuperar aquelles amistats i relacions importants que tenia amb moltes persones d’una forma diferent, especial... inoblidable.
Es va adormir sense adonar-se’n i el següent que va sentir va ser soroll d’un riu que hi havia allà a prop. Va ser el que la va despertar. Però el sol ja havia sortit i els ocells ja feien hores que s’esvalotaven per aquells cels blaus.
Aquell matí va trobar les últimes flors que li faltaven, totes diferents, i aquell cistell que en un principi estava ben buit ara no podia donar més de si.
Tenia les cinquanta roses, però estava convençuda que encara podia trobar la flor del Cel. El seu vol cap a Irlanda sortia aquella mateixa tarda, però li quedaven unes dues hores lliures abans d’haver d’estar a l’aeroport.
Va buscar la flor per tots els llocs visibles i no visibles de la muntanya: per sota les pedres, pels petits llacs amb peixos, per darrere els arbres, entre els arbustos... però ni rastre.
Ja era tard i finalment va pensar que segurament l’existència d’aquella flor devia ser una llegenda urbana, l’esperança estava perduda i ja feia camí per tornar cap al centre de la Toscana per agafar l’avió. Però en un moment inesperat es va entrebancar amb una arrel que sobresortia del camí i totes les flors van caure al terra. Es va ajupir i les va collir, però en aixecar-se...
- Què és això? Té una brillantor increïble! Això és... La flor del Cel! He trobat la flor del Cel!
Efectivament, l’Elisa havia trobat la flor del Cel dins d’un tronc buit visible a través d’un gran forat. Era la cosa més bonica que es podia trobar, era màgica, brillava i amb una bellesa indescriptible.
L’Elisa l’anava a agafar, però va parar un segon la seva mà i va pensar que no la podia arrencar d’allà, era massa maca, el que li donava vida a aquell bosc. Així que tot i l’esforç que havia fet per trobar-la, li va semblar millor deixar-la allà on estava i tenir la satisfacció d’haver-la pogut contemplar i guardar-se aquella imatge dins el record.
Era de nit i ja es trobava a Irlanda, concretament a casa seva. La bústia estava a punt de rebentar per l’acumulament de cartes que hi havia del seu fill. Totes elles deien el mateix, preguntaven on anava ja que l’Elisa no li havia dit el lloc ni què anava a fer. Tot i els pocs dies que havia estat fora el seu fill s’havia preocupat molt, cosa que li va fer sentir una gran alegria.
No va tenir temps de mirar-se cada una de les flors que havia collit quan va sentir el soroll del timbre de la porta.
Al mateix instant d’obrir, se li va llençar a sobre el seu fill amb una forta abraçada, però no estava sol, la seva dona acompanyava.
Van seure tots tres a prendre el te a la taula principal de la casa, de fusta i antiga com la resta de la decoració.
L’Elisa els va explicar el que havia fet aquets dies, i va anar a buscar les dues flors més boniques i els les va donar. El fill i la seva dona no s’esperaven que hagués anat fins a la Toscana per agafar unes flors per repartir-les a totes les persones a qui estimava, i en alguns casos per recuperar l’amistat.
Ells li van dir que no calia cap detall ja que sempre l’estimarien, però que els hauria de donar una flor més per l’ésser que venia de camí. L’Elisa es va posar al màxim de contenta.
Va repartir totes les flors a totes les persones que estimava i també a les que es trobava pel camí, fins que només es va quedar amb dues úniques flors.
Aquella tarda va anar al cementiri on estava el seu marit, era un lloc ple de records i d’emocions. Aquelles dues últimes flors eren iguals, una la va posar sobre la tomba i l’altra se la va quedar ella. Després li va començar a explicar al seu marit tot això que havia fet últimament i tot el que havia après aquets dies:
-Saps què? Recordes aquella promesa que vam fer? La de les flors, doncs ja l’hem complert, tu i jo, sí, has sentit bé, tu i jo ja que sempre estaràs dins meu.
L’altre dia vaig tenir un somni que em va fer adonar de totes les persones que trobava a faltar. Aquell mateix dia varem agafar un avió per anar fins a la Toscana i quan varem arribar...

Fi
Judit Pujol