Tota una vida per viure

Feia un bon dia a la vila. En Max estava jugant a bàsquet amb les seves dues germanes. En Max era un noi de 17 anys, poc corpulent i de mitjana alçada. Era un noi de llàgrima fàcil tot i que en alguns casos mostrar un gran geni. També era molt amic dels seus amics i li agafava molt apreci a qualsevol persona en molt poc temps.
Les seves dues germanes ho eren tot. La Marga era la germana mitjana, tenia 12 anys i era una noia molt alegre.
La germana petita es deia Paula i tenia 6 anys, i era l’única que tenia un caràcter especial, ja que havia nascut amb síndrome de Down. Tot i això els seus dos germans l’estimaven molt i sempre estaven per ella.
Ells vivien juntament amb els seus pares, en un poblet de l’interior on predominaven els camps verds i el bon ambient. Ells estaven molt tranquils en aquell poble, es coneixien tots els veïns i cada cap de setmana feien un sopar a la plaça del poble. Allà parlaven de les possibles millores de cara el futur de la vila i de les coses que estaven en mal estat, arreglar-les.
El temps va anar passant, i al poble va anar arribant gent nova d’altres pobles del costat. La costum de reunir-se el poble i parlar de temes es va anar perdent de mica en mica, i cadascú feia la seva.
Un bon dia a la porta del ajuntament s’hi va presentar un home de negocis per proposar al alcalde noves idees de cara al poble. Aquest home li va proposar, veient la immensitat de camps que posseïa el poble, construir una central nuclear i guanyar diners. L’alcalde es va quedar pensatiu per un moment i li va dir que tornés al cap de dos dies per acabar de pensar-s’ho millor, allò que aquest home li havia proposat li semblava molt temptador. L’alcalde ho va consultar amb la seva dona i ella li va dir que si acceptava faria molt mal al poble, però que els diners es necessitaven per tirar endavant. L’alcalde davant el dubte no sabia què fer.
Al cap de dos dies, el negociant es va presentar davant les portes de l’ajuntament. Ells dos varen estar parlant sobre el tema i l’alcalde finalment mostrant-se molt flexible sobre les negociacions del negociant va acabar acceptant, i que la central seria construïda a la zona oest del poble.
En Max un dia es despertà, i només mirant per la finestra va veure que hi havia màquines destrossant els camps verds que a ell tant li agradaven, i feien que dia a dia estigués feliç respirant aquell aire pur que tant li agradava.. tot allò s’havia acabat.
Quan la gent del poble va veure el que estava passant es van anar a manifestar davant la porta de l’ajuntament per intentar parar aquesta malèvola construcció. La gent anava amb pancartes amb lemes com “ No a la construcció de centrals nuclears!” o “ Deixeu el nostre poble lliure de fums!” . La gent estava molt enfadada per aquesta decisió pròpia de l’alcalde. L’alcalde va intentar calmar els ànims dels habitants amb un breu discurs on deia que això ho feia pel poble, per tirar endavant ja que anaven justos de diners, i aquesta era una gran oportunitat. La gent indignada ho va deixar córrer ja que en el fons, li tenien una gran confiança a l’alcalde.
Quan la central finalment va ser construïda, s’hi veia un gran moviment de vehicles i treballadors que feia que el que abans allò fos una font de tranquil•litat, ara era una introducció al caos.
Al cap d’un any, la Paula morí a causa del seu estat greu de salut, ja que li havia empitjorat molt al llarg del temps. Tota la família estava molt trista. El funeral va ser un dia plujós, on s’aixecava una espessa boira, la temperatura era baixa i, de fons, s’hi veien dues xemeneies expirant fums tòxics.
Des d’aquell dia, a en Max i a tota la seva família els faltava algu molt important. La mort de Paula va portar la seva família a dur una vida molt pessimista. Ja res era com era abans: Paisatges de camps verds i relluents, on el sol es reflectia a l’herba i t’enlluernava i senties aquella escalfor tan acollidora... juntament amb la presència d’una família unida... Ara ja tot era mal estar, dies plujosos, cares que reflectien desolació, immenses xemeneies treien fums contaminants que només feien que embrutar el medi ambient i ja ningú del poble gosava sortir al carrer per rés.
En Max, davant aquest panorama se sentia sol, ja no tenia res al seu voltat que el pogués fer feliç.