En Dani era un jove de disset anys que vivia a “Can Illa”, prop de l’institut on estudiava. Ell era respectat per tothom per la seva corpulència i la seva violència. Per culpa d’això ningú volia estar al seu costat, i estava sol en aquesta vida. Però no sempre havia sigut així.
Quan en Dani va arribar a l’institut era un nen encara, tenia tretze anys i va arribar a la secundària amb un munt de companys de l’escola. Estava molt feliç d’haver arribat a l’ IES Vil•la Romana, ja que ja anava a l’escola amb els grans.
Ell era feliç jugant a perseguir els seus amics a l’hora del pati, fins que un dia gris i plujós, un nen més gran que ell li va donar un cop a la cara, i va queda en ridícul davant dels seus amics i dels estudiants que hi havia aquell dia al gimnàs, ja que si plou no els deixaven sortir al pati. El nen que li va donar el cop anava amb més gent, que semblaven ser els seus amics, i acompanyat també per unes quantes noies.
En Dani es va aixecar de la patacada com si no hagués passat res, per evitar trobar-se amb els ulls que l’estaven mirant fixament i se n’estaven burlant.
Al dia següent seguia plovent i hi havia molta boira, com les idees que li passaven a en Dani pel cap, que semblava que tingués el cap emboirat, ja que no tenia res clar. El seu pensament sobre l’acció d’ahir va ser: “Aquell nen gran que em va donar el cop anava acompanyat de molta gent que semblaven els seus amics, i a més a més, l’acompanyava la noia més bonica de tot l’institut! Li van riure la gràcia perquè deu ser molt popular.”Aquell dia en Dani no va anar a classe, ja que va enganyar la conserge que va trucar a casa i li va dir que estava malalt al llit.
Era un dia solejat, però seguia fent fred per a en Dani, ja que no es sentia recolzat per ningú. Després d’haver estat pensant en la gent que acompanyava el que li va donar el cop va pensar que ell també s’hauria de fer conèixer i respectar. Com que no va anar a l’escola, a l’hora del pati va anar a visitar els seus companys per una petita escletxa d’un racó del pati. Era un racó on tothom el veia, ja que per sortir al pati els alumnes havien de passar per allà.
Quan els seus amics el van veure a fora van començar a córrer pel pati de sorra cap a ell, aixecant una gran polsegada. Va estar parlant una estona amb ells fins que va arribar la policia. Aquests li van preguntar que què feia sense estar a l’escola, i en Dani, per guanyar popularitat, va començar a córrer intentant escapar de la policia.
Els guàrdies se’l van emportar a comissaria amb el cotxe patrulla, i lo més important per a en Dani va ser que tothom ho havia vist. Quan el van venir a buscar els seus pares no estava tan content, a més a més, tornava a ploure, i el dia s’havia tornat gris.
Quan van anar passant els dies de classe, el jove que volia popularitat va adonar-se’n que per aconseguir-la, havia de tenir amics més grans per força. Així ho va fer. Va anar una tarda a un parc, allunyat del poble, on mai hi havia gent, només un grup de joves d’entre 16 i 17 anys que estudiaven fora de La Garriga. Anaven a aquell parc sovint, ja que en Dani els havia vist en alguna altra ocasió, però no sabia què feien. El parc era vell i el terra estava ple de “colilles” de tabac i del que ells en deien “porros”, i dins del parc mateix aparcaven les seves motos sense respectar de cap manera els senyals que hi havia a les baranes de fusta que delimitaven l’espai del parc.
Quan en Dani es va presentar sense haver-los parlat abans, se’n van riure, però en veure que era força pesat al final li van fer un forat a la seva taula. Aquí va ser quan va començar a fumar cigarretes, i després de les cigarretes va provar els “porros”. En Dani estava content perquè tenia uns amics molt més grans que ell i que ningú els deia res, ni als seus amics ni a ell. Començava a tenir aquesta popularitat que tant desitjava.
Quan ja tenia molta més confiança amb els seus nous amics, els va explicar el problema que va tenir fa un temps amb un noi de la seva escola, i li van dir que no es preocupés, que ja ho arreglarien ells.
Una tarda va sortir cinc minuts tard de la classe, i va veure les motos dels seus amics pel vidre, i en sortir a fora va veure com estaven pegant una pallissa al noi que l’havia fet quedar en ridícul. Després de la pallissa, li van donar un casc a en Dani i van marxar abans que vingués la policia.
Des d’ aquell dia en Dani anava a l’escola més tranquil, ja que tota l’escola sabia que si li feien qualsevol cosa els passaria el mateix que a l’altre. Veia la vida d’una altra manera. Quan anava a l’escola ja no s’ajuntava amb els amics de l’infància, ja que feien coses avorrides per ell i no afavoria la seva nova reputació.
A mesura que van anar passant els anys, els amics d’en Dani es van fer majors d’edat, i per tant, eren responsables dels seus delictes i ja podien anar a la presó. En Dani ja tenia 16 anys llavors, quan per la seva seguretat els seus pares el van canviar d’escola. El van inscriure a quart d’ESO a un institut de Granollers. Era un institut vell, enmig de tot el l’embús de cotxes d’una ciutat com Granollers, i amb molta més gent. La contaminació i els cotxes eren presents, i més com en Dani, que venia d’un poble petit on el seu institut era a una zona tranquil•la, allunyada del centre del poble.
Com es va tornar un noi problemàtic, els problemes no paraven d’aparèixer tant amb el comportament a classe, com amb petites baralles per fer-se el valent davant de la gent que l’estaven començant a conèixer.
Els seus amics ja no el veien tant, ja que en Dani per a ells ja no era gaire important perquè ara només els portava problemes. Com va veure que els seus amics no li feien gaire cas, va decidir passar-se les tardes al gimnàs, per fer músculs i així la gent el respectés. Per culpa dels seus antics amics s’havia enganxat als “porros”, i això li provoca canvis d’humor força sobtats.
De mica en mica en Dani es va anar quedant sol i sol, perquè el que la gent buscava com amic no era un estil de persona com en Dani, tot aparença i amb un cor poc desenvolupat, ja que no havia sentit mai cap sentiment d’amistat per ningú des que anava amb els seus amics de l’infància. De cop va adonar-se de que aquests últims anys no ha sigut feliç, ja que s’ha donat conta que ha estat tot el temps sol. Els seus “amics” que el van defensar ja no hi són, i els seus amics de veritat tampoc hi són. Ningú l’ha esperat, però perquè en Dani s’ho ha buscat en aquests anys.
Ara en Dani viu a una petita casa de pagès a Puigcerdà, lluny d’on va passar tota la seva joventut i el que el va portar a estar sol. La seva caseta és acollidora, l’ha modernitzat amb els diners que guanya treballant d’ajudant d’un pagès del poble, té unes molt bones vistes, ja que la caseta és a dalt d’un petit turó.
Tot i que ara viu sol, és molt més feliç que quan estava rodejat de gent que no sentia res per ell, només por. La soledat li ha tornat la calma que necessitava, i ara, per a ell, sempre surt el sol a la seva caseta petita i tranquil•la.
Pau Muñoz Auge
1er Batx. "A"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada