Més enllà del cel

Aquella nit, la Sònia es va quedar mirant la tele fins tard. El pare, la mare i el germà gran ja dormien feia estona. La Sònia tenia setze anys i anava a l’institut, ella no volia perquè a casa seva necessitaven diners i el que volia era posar-se a treballar fos del que fos, però la mare no la deixava. El pare treballava dia i nit per tirar endavant aquella família i el germà gran, igual. La mare de la Sònia en canvi va haver de deixar de treballar feia uns mesos perquè els metges van diagnosticar-li una malaltia.

Al dia següent quan la Sònia era a l’institut li va sonar el telèfon a mitja classe, era el seu pare. Quan va agafar el mòbil el seu pare li va dir: -“Sònia, no t’espantis, d’acord? Però truco per dir-te que acaben d’ingressar la mare a l’hospital, li ha vingut una baixada de tensió terrible i s’ha desmaiat al menjador de casa, però no et preocupis que aviat es recuperarà i tornarà a casa”- La Sònia, tota espantada, va dir-li al seu pare que l’anés a buscar i la portés cap allà. Va baixar corrents les escales i el va esperar amb impaciència. El temps passava molt lentament i s’estava començat a impacientar. Aquell matí el vent era molt fred i el cel estava cobert de núvols. Al cap de pocs minuts va començar a plovisquejar. El pare de la noia va arribar al cap de poca estona i van dirigir-se cap a l’hospital. Pel camí la Sònia observava per la finestra del cotxe els altres automòbils que circulaven per la carretera i com aquests anaven mullant-se cada cop més. Els parabrises cada cop anaven més ràpids i les ganes de veure la seva mare també anaven augmentant.

Quan la Sònia va entrar a l’habitació va veure la seva mare estirada al llit, estava com sempre amb el mateix pentinat, la mateixa cara, i mirant per la finestra com plovia. La Sònia va dirigir-se cap a la mare i la va abraçar fortament. –“Com estàs, mare?- va preguntar-li tota preocupada. La mare gairebé no tenia forces per parlar, però va dir en veu baixa i com va poder –“bé... em fa una mica de mal el cap pel cop, però no és res, no et preocupis filla”- Quan la Sònia va sentir com parlava la seva mare, va pensar que darrera d’aquella aparença tan natural s’amagava alguna cosa més greu. No semblava la seva veu, era apagada i semblava trista, molt trista. Però va pensar que seria millor no dir res més.

En arribar a casa, la Sònia va dir al seu germà gran com havia vist la mare i ell va dir-li -“Mira Sònia, no vull espantar-te ni vull que t’enfadis amb nosaltres per no haver-t’ho dit abans, però...” –Però què? – va dir la noia tota preocupada. –“Doncs... és la mare, Sònia, que no està bé, està greu la mare, i no t’hem dit res abans per no espantar-te, però té una malaltia molt greu i potser no pot sortir-se’n, per això l’has vist d’aparença tan bé, però per dins no ho està de bé. Van passar uns segons, i després la Sònia va esclatar a plors, va abraçar el seu germà i aquest va dir-li “Sònia, tu ja no ets aquella nena petita que jugava amb les nines i anava cada tarda al parc a jugar als gronxadors, tu ets ja tota una dona i ara el que has de fer és aprofitar el temps que li queda a la mare i cuidar-la a ella com va fer amb nosaltres quan érem petits. No ploris i sigues forta, perquè no li agradarà gaire a la mare veure’t així, fes-me cas, de veritat, fes-ho per ella, et necessita”. La Sònia no podia parlar, i simplement va seguir abraçant el seu germà, mentre veia per la finestra com seguia plovent cada cop més i més.

Va marxar cap a la seva cambra i s’hi va tancar allà tota la resta del dia. Volia estar sola, estirada al llit abraçant un coixí i mirant per la finestra mentre reaccionava i intentava fer-se a la idea de tot el que ara mateix li vindria a sobre. Va pensar que el millor seria deixar els estudis i dedicar-se a estar amb la mare ja que el pare i el germà estarien dia i nit treballant. Ella es faria càrrec de tot el que necessités la seva mare.

El dia següent era divendres, el cel era ennuvolat però ja no plovia. La Sònia va agafar el primer autobús que va sortir i va dirigir-se cap a l’hospital. La mare estava allà al mateix lloc, amb la mateixa postura i amb la mateixa fisonomia de la cara que el dia anterior. Va dirigir-se cap a ella i va dir-li –“Mare, ja ho sé tot, en Joan m’ho va explicar tot ahir a la tarda. Vull que sàpigues que abandonaré els estudis i vindré aquí cada dia per fer-te companyia i cuidar-te”. La mare va somriure mentre li queien llàgrimes dels ulls. Al cap d’una estona el metge va entrar a l’habitació i va voler parlar amb la Sònia, li va fer tot un seguit de preguntes sobre la seva mare i la noia va preguntar-li al metge si era molt greu el que tenia la seva mare i que si podria sobreviure. Ell va contestar-li “-Jove, jo sé que és molt difícil per a tu, tot això. Ets molt jove encara però et parlaré amb maduresa i sense reprimir-me cap paraula; la teva mare està molt greu, aquí on la veus té una malaltia molt greu que en principi només tenia al fetge però s’ha anat estenent pel pulmó i el cor. És una malaltia molt complexa de tractar i encara més de curar. No dic que no tingui cap possibilitat de tirar endavant però està molt greu, i tu i la teva família heu d’intentar ajudar-la en això, heu d’estar molt units, més que mai. Però no perdis mai l’esperança, perquè en molts pocs casos s’aconsegueix superar, però no en tots la cosa surt malament”.

La Sònia encara no havia vist el seu pare, i aquella nit a les deu, quan va arribar de treballar ell va explicar-li el perquè no l’hi havia dit res abans. Ella era encara una nena i volien evitar-li com més informació millor. La Sònia es va sentir malament perquè sabia que ja no era una nena i que podria fer-se càrrec de la seva mare i tenia molt clar que volia saber-ho tot d’ara en endavant.

Al cap de poca estona va mirar el mòbil i va trobar més de quinze trucades de les seves amigues. No havia vist el mòbil des del matí i ja ni tan sols es recordava d’aquell aparell, que fins feia un dia no sabia viure sense ell. En aquell moment la Mireia, una de les seves amigues, va trucar-la i no el va agafar, no tenia ganes de parlar amb ningú, ni de veure a ningú ni de fer res, tret d’anar a veure la seva mare. No es quedava a dormir a l’hospital perquè les infermeres no deixaven que es quedés ningú, sinó també s’hi quedaria.

Van anar passant els dies i tots eren iguals; la mare a l’hospital, ella marxava de casa amb el primer autobús a les vuit del matí, estava tot el dia allà amb la seva mare i tornava a les vuit del vespre a casa, arribava, mirava el mòbil veia més de deu trucades diàries de les seves amigues i no en feia cas, anava a sopar, moltes nits ni sopava, i a les nou ja era dins la seva habitació mirava per la finestra i escrivia en el seu diari com de diferent veia el paisatge cada dia. La majoria de dies sempre plovia o si més no feia molt mal temps.

Quan ja feia més d’un mes de tot això les seves companyes de classe van presentar-se a casa seva. I la Sònia va haver d’explicar-los tota la història. Elles estaven molt enfadades perquè la seva amiga havia desaparegut i ni tan sols havia tornat les trucades, així que a partir d’aquell dia aquelles quatre a les qui considerava les seves amigues, van desaparèixer de la seva vida. Aquest fet, a la Sònia li era indiferent, ella no en volia saber res tampoc, de persones les quals ni van immutar-se quan van assabentar-se del greu estat de la mare de la seva amiga.

Ella va seguir fent la seva vida de l’hospital a casa i de casa a l’hospital, es trobava sola i també s’ha de dir que volia estar sola. Ella preferia estar sola que mal acompanyada i quan estava a casa es passava el dia a la seva cambra observant el paisatge. Li agradava perquè per molt que fes mal temps cada dia, el cel sempre tenia una tonalitat diferent. Així que va decidir començar a pintar el cel dia rere dia. La veritat és que feia uns quadres magnífics, al seu pare li agradaven molt però veia que eren una mica tristos i els veia tots pràcticament iguals. La Sònia no ho veia pas així, ella sabia que eren tots diferents, i que tot i que fossin del mateix estil tots representaven un dia diferent i també un estat diferent de la Sònia.

El problema és que sempre pintava des del mateix lloc, la finestra de la seva habitació, i tots els dibuixos s’assemblaven tan. Com deia el pare, per això. Així que un dia va decidir anar a la muntanya més alta del seu poble, on des d’allà es veia tot perfecte. Hi havia un paisatge preciós i va començar a pintar uns quadres fabulosos. Es penedia de no haver-hi anat abans. I des d’aquell dia cada dia quan tornava de veure la seva mare agafava els seus estris de pintura i se n’anava allà i pintava abans que se n’anés del tot el sol. La pintura era la manera en què la Sònia es refugiava dels seus problemes, pintava i s’alliberava de tots els mals i tristeses.

Ja feia mig any que la mare de la Sònia estava a l’hospital, la dona cada cop estava pitjor i ja no només interiorment sinó físicament també se la veia força demacrada. Els metges van dir a la família que només li quedaven prop de dues setmanes de vida i la Sònia va entristir-se moltíssim. Veia que tots aquells mesos d’esforç i patiment aviat acabarien, però vindria segurament una etapa pitjor, hauria de començar a viure sense la seva mare. Tan sols tenia disset anys acabats de fer i no sabia què fer perquè la mare se n’anés al cel feliç i orgullosa de la seva filla.

Un dia va portar-li un dels seus quadres i la seva mare va quedar meravellada. Li va agradar moltíssim i va demanar-li a la seva filla que si us plau quan ella morís, continuï pintant perquè seria una gran artista, però que no ho fes per a refugiar-se dels problemes sinó, perquè realment eren unes grans obres d’art.

L’última setmana de vida d’aquella dona havia estat de gran patiment tant per a ella com per a la seva família, ja no podia ni parlar i es notava que respirar tampoc, així que la tenien connectada a una màquina, aquesta l’alimentava i l’ajudava a respirar. La Sònia sabia que en pocs dies la mare moriria i va ser per a ella una situació molt difícil. Els últims dies les poques paraules que la mare podia pronunciar van ser –“Gràcies per tot filla, ets molt important per a mi, i ho seràs sempre sigui on sigui. Però sobretot jura’m que no deixaràs de pintar mai aquestes obres d’art, perquè jo allà dalt seré molt feliç de veure’t pintar”.

La seva mare no va poder sobreviure més, i va morir. Era un dissabte al matí i el cel estava força clar. Aquella mateixa tarda, sense perdre el costum, la Sònia va pujar dalt de la muntanyeta i va començar a pintar. Ella mateixa en arribar a casa es va sorprendre quan va mirar tots els quadres que havia pintat, des del primer fins a l’últim i es va adonar que en els primer quadres hi predominaven els colors més foscos i aquests colors van anar baixant de tonalitat conforme anava passant el temps. I el dia en què la seva mare va morir va utilitzar els colors més clars, que fins ara havia utilitzat. Va entendre que rere aquell cel clar i aquell sol lluent dibuixats en la seva pintura, s’amagava la seva mare, feliç i orgullosa de la seva filla, per tal com l’havia cuidat aquells mesos, per no haver-se separat ni un sol instant del seu costat, per fer-li cas i seguir pintant i perquè aquella dona malalta ja no era feliç en aquest món i sabia que seria més feliç en un altre lloc. Ara la Sònia ho entenia, tot i que estava trista per la mort de la seva mare, però sabia que era el millor per a què deixés de patir aquella pobra dona. Ara els seus dibuixos deixarien de ser foscos i tristos i serien quadres alegres, vius i plens de goig.

Maria Aznar