- Per tot l’or del reialme, es pot saber què hi faig aquí? - va exclamar una veu suau per damunt la remor del mar.
Ningú no va donar resposta. La bella Isabel estava tancada en una habitació obscura, on només hi havia una finestra, per on entrava un rajolí de llum i se sentia la musicalitat del mar.
Estava envoltada de mobles antics, una calaixera feta de canya, un petit llit de forja i un gran espill on hi havia un petit tocador.
Isabel no entenia res, constantment es preguntava què hi feia allà, en una habitació tan estranya.
La Princesa Danesa va anar fins a la finestra i va obrir els porticons que grinyolaven sens parar. De sobte va veure que estava en una torre molt alta, situada al mig de la mar, una mar d’un blau intens, com el color del cel abans que caigui el dia. En un punt més allunyat s’estenia una grup d’illes; sens dubte les va saber identificar eren: les “Illes Seychelles”, ja hi havia estat abans, juntament amb el seu pare el Rei Danès. Les anomenaven les illes oblidades i secretes, amb una vegetació espectacular que fa pensar a qui les abandona en el seu proper retorn.
Realment la seva confusió era molt gran, no entenia res, què feia una noia del seu estatus social allà, es preguntava la jove. La noia desesperada va començar a cridar:
- Auxili, que algú m’ajudi!
- Qui és que així destorba la quietud de la meva torre! – va contestar una veu greu que ressonà per tota la cambra.
Sense rumiar-s’ho dos cops la Princesa va contestar:
- Qui és vostè? Què hi faig jo aquí? Com hi he arribat? Vull marxar!
Un escandalós riure va tornar a omplir la cambra.
- Sóc el rei de les Illes i juro que el teu pare pagarà pel que va fer. Prepara’t perquè aquí comença el teu infern!
Isabel es va quedar atònita. No recordava cap rei a les Illes i va començar a preocupar-se.
La jove estava desolada, no entenia com l’havien portat a aquell traster, on se sentia com un ocell, sense poder estendre les ales i començar a volar.
Els dies passaven i no hi havia cap senyal dels seus pares, de ningú, els seus ulls havien perdut tota la lluminositat, del color de la mel al negre més intens, el seu rostre cada vegada era més pàl·lid.
Per a no perdre la noció del temps havia fet ratlles per cada dia que estava tancada a una de les pedres de la paret, ja n’eren 24. L’única sortida que trobava al seu aïllament social era treure el cap per la finestra i sentir la brisa fresca, que li esvalotava la llarga cabellera negra i deixava que el perfum de la mar li llisqués pel seu blanc coll.
Dies enrere havia trobat un quadern i un tinter sense estrenar i allà la jove dibuixava els paisatges de les precioses illes Seychelles.
El que veia des de la finestra era una illa petita però preciosa, ja que sota l’ombra dels gegants cocoters, de fulles verdes i troncs d’un marró verdós, s’estenien grans muntanyes amb tota classe de vegetació; més que muntanyes semblaven grans selves amazòniques que anaven a parar a platges de sorra blanca, com els núvols del cel, que simulaven el paradís.
Aquests dibuixos eren la seva única sortida. Cada cop la jove se sentia més fatigada, més cansada, la seva vitalitat anava disminuint, quasi no recordava el rostre dels seus familiars, era ja tant temps el que la separava de la gent que realment estimava.
Un dia mirant per la finestra d’aquell infern, va veure un jove pescador, de pell morena que navegava vora de la torre, estava pescant, els peixos eren d’un color intens, verds, grocs, de color salmó, i d’altres.
La Princesa no va dubtar ni un moment a cridar-lo:
- Eeeooohhh!!! Ajuda’m t’ho prego!
El jove espantat va marxar remant tant fort que podia.
La noia desesperada es va desfer i va passar-se la resta del dia plorant, sens parar, es lamentava de la seva desgràcia. Què havia fet el seu pare perquè hagués de viure aquell turment?
Es va deixar caure al llit, amb el llençol brodat a mà. Això li recordava el castell, a la seva cambra grandiosa, i a la seva mare que era qui li brodava els llençols. Es preguntava on seria, que estaria fent.
Cada cop la jove va anar empitjorant, estava més malalta, la seva ànima estava sola, ja no sabia quasi ni articular una paraula, quan de sobte va sentir algú que deia:
- Ja he trobat la solució, jo et trauré d’aquí!
Era el noi que havia marxat remant molt ràpid. Es va sorprendre, no només hi era ell sinó tot un poblat sencer.
En un tres i no res va ser a dalt la cambra, però era tancada amb clau, el jove desesperat la va empènyer amb totes les seves forces. Per sort es va poder obrir, van baixar per unes escales de cargol, les més llargues que la jove havia vist mai, però li era rotundament igual. Volia marxar d’aquell malson.
Quan ja van ser fora de la torre i a la sorra blanca de la platja, li va donar milions de cops les gràcies i després, amablement, li demanar per què aquell suposat Rei l’havia segrestada, el jove sense replicar va contestar.
- El Rei de les Illes vol conquerir tots els regnes del món, per això ha fet construir tantes torres com regnes hi ha per poder capturar els hereus als trons i aïllar-los de la societat, perquè els corrompi la tristor, d’aquesta manera no podran fer res i acabaran morint, o es suïcidaran.
- I per què m’has salvat? – va preguntar-li Isabel
- Perquè el nostre poblat està patint-ne les conseqüències, tenim múltiples atacs d’arreu del món, i estem en contra dels ideals que ens vol imposar, per això et volem ajudar.
Però en aquells instants va arribar el Rei i els seus soldats, i es va formar una gran batalla.
Va morir la major part de la població, però la princesa es va poder escapar .
El que va passar és que es va perdre per l’enorme jungla de gegants cocoters i altres plantes que desconeixia, la seva supervivència era nefasta, així que va acabar......
De sobte un cop la va despertar, només havia estat un somni, se sentia alliberada, però es tornava a trobar a l’obscura habitació, els sentiments que havia tingut anteriorment retornaven dins la seva ànima.
Ningú no va donar resposta. La bella Isabel estava tancada en una habitació obscura, on només hi havia una finestra, per on entrava un rajolí de llum i se sentia la musicalitat del mar.
Estava envoltada de mobles antics, una calaixera feta de canya, un petit llit de forja i un gran espill on hi havia un petit tocador.
Isabel no entenia res, constantment es preguntava què hi feia allà, en una habitació tan estranya.
La Princesa Danesa va anar fins a la finestra i va obrir els porticons que grinyolaven sens parar. De sobte va veure que estava en una torre molt alta, situada al mig de la mar, una mar d’un blau intens, com el color del cel abans que caigui el dia. En un punt més allunyat s’estenia una grup d’illes; sens dubte les va saber identificar eren: les “Illes Seychelles”, ja hi havia estat abans, juntament amb el seu pare el Rei Danès. Les anomenaven les illes oblidades i secretes, amb una vegetació espectacular que fa pensar a qui les abandona en el seu proper retorn.
Realment la seva confusió era molt gran, no entenia res, què feia una noia del seu estatus social allà, es preguntava la jove. La noia desesperada va començar a cridar:
- Auxili, que algú m’ajudi!
- Qui és que així destorba la quietud de la meva torre! – va contestar una veu greu que ressonà per tota la cambra.
Sense rumiar-s’ho dos cops la Princesa va contestar:
- Qui és vostè? Què hi faig jo aquí? Com hi he arribat? Vull marxar!
Un escandalós riure va tornar a omplir la cambra.
- Sóc el rei de les Illes i juro que el teu pare pagarà pel que va fer. Prepara’t perquè aquí comença el teu infern!
Isabel es va quedar atònita. No recordava cap rei a les Illes i va començar a preocupar-se.
La jove estava desolada, no entenia com l’havien portat a aquell traster, on se sentia com un ocell, sense poder estendre les ales i començar a volar.
Els dies passaven i no hi havia cap senyal dels seus pares, de ningú, els seus ulls havien perdut tota la lluminositat, del color de la mel al negre més intens, el seu rostre cada vegada era més pàl·lid.
Per a no perdre la noció del temps havia fet ratlles per cada dia que estava tancada a una de les pedres de la paret, ja n’eren 24. L’única sortida que trobava al seu aïllament social era treure el cap per la finestra i sentir la brisa fresca, que li esvalotava la llarga cabellera negra i deixava que el perfum de la mar li llisqués pel seu blanc coll.
Dies enrere havia trobat un quadern i un tinter sense estrenar i allà la jove dibuixava els paisatges de les precioses illes Seychelles.
El que veia des de la finestra era una illa petita però preciosa, ja que sota l’ombra dels gegants cocoters, de fulles verdes i troncs d’un marró verdós, s’estenien grans muntanyes amb tota classe de vegetació; més que muntanyes semblaven grans selves amazòniques que anaven a parar a platges de sorra blanca, com els núvols del cel, que simulaven el paradís.
Aquests dibuixos eren la seva única sortida. Cada cop la jove se sentia més fatigada, més cansada, la seva vitalitat anava disminuint, quasi no recordava el rostre dels seus familiars, era ja tant temps el que la separava de la gent que realment estimava.
Un dia mirant per la finestra d’aquell infern, va veure un jove pescador, de pell morena que navegava vora de la torre, estava pescant, els peixos eren d’un color intens, verds, grocs, de color salmó, i d’altres.
La Princesa no va dubtar ni un moment a cridar-lo:
- Eeeooohhh!!! Ajuda’m t’ho prego!
El jove espantat va marxar remant tant fort que podia.
La noia desesperada es va desfer i va passar-se la resta del dia plorant, sens parar, es lamentava de la seva desgràcia. Què havia fet el seu pare perquè hagués de viure aquell turment?
Es va deixar caure al llit, amb el llençol brodat a mà. Això li recordava el castell, a la seva cambra grandiosa, i a la seva mare que era qui li brodava els llençols. Es preguntava on seria, que estaria fent.
Cada cop la jove va anar empitjorant, estava més malalta, la seva ànima estava sola, ja no sabia quasi ni articular una paraula, quan de sobte va sentir algú que deia:
- Ja he trobat la solució, jo et trauré d’aquí!
Era el noi que havia marxat remant molt ràpid. Es va sorprendre, no només hi era ell sinó tot un poblat sencer.
En un tres i no res va ser a dalt la cambra, però era tancada amb clau, el jove desesperat la va empènyer amb totes les seves forces. Per sort es va poder obrir, van baixar per unes escales de cargol, les més llargues que la jove havia vist mai, però li era rotundament igual. Volia marxar d’aquell malson.
Quan ja van ser fora de la torre i a la sorra blanca de la platja, li va donar milions de cops les gràcies i després, amablement, li demanar per què aquell suposat Rei l’havia segrestada, el jove sense replicar va contestar.
- El Rei de les Illes vol conquerir tots els regnes del món, per això ha fet construir tantes torres com regnes hi ha per poder capturar els hereus als trons i aïllar-los de la societat, perquè els corrompi la tristor, d’aquesta manera no podran fer res i acabaran morint, o es suïcidaran.
- I per què m’has salvat? – va preguntar-li Isabel
- Perquè el nostre poblat està patint-ne les conseqüències, tenim múltiples atacs d’arreu del món, i estem en contra dels ideals que ens vol imposar, per això et volem ajudar.
Però en aquells instants va arribar el Rei i els seus soldats, i es va formar una gran batalla.
Va morir la major part de la població, però la princesa es va poder escapar .
El que va passar és que es va perdre per l’enorme jungla de gegants cocoters i altres plantes que desconeixia, la seva supervivència era nefasta, així que va acabar......
De sobte un cop la va despertar, només havia estat un somni, se sentia alliberada, però es tornava a trobar a l’obscura habitació, els sentiments que havia tingut anteriorment retornaven dins la seva ànima.
Marta Martí Montilla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada