Sentiment de solitud després de la mort

Un dia de cada dia, una senyora de 40 anys feia la seva vida. Va veure com es llevava la seva filla i com sempre, va anar a pentinar-se el llarg, llis i fi cabell abans d’anar-se’n a esmorzar. Aquell dia la va veure més contenta del normal i això va alegrar moltíssim a la seva mare. La seva filla tenia 16 anys i estava estudiant a l’ institut del poble del costat, que és molt petit i es trobava a les afores del poble. Cada dia havia d’anar caminant a l’ institut i travessar tot el poble per anar, tornar a casa a dinar i a la tarda havia de fer un altre cop els dos viatges. Aquell dia era un divendres i no tenia classe a la tarda però tenia molts deures acumulats per fer aquell cap de setmana. Quan va sortir de casa, la seva mare va treure el cap pel balcó per veure-la caminar amb la seva amiga, que és un any més gran que ella. La seva mare, Mariona, es va quedar una estona més per contemplar el paisatge en un dia tan fred com aquell. Es veia un bloc de pisos frontalment des del balcó, un gran arbre centenari, una font que rajava perquè hi havia un nen bevent aigua fresca. Es notava que el nen tenia son, perquè l’aigua li rajava per la cara sense que ell se’n adonés. Més tard, quan ja era hora d’anar a treballar, la Mariona va agafar el cotxe i es va adonar que la carretera estava gelada. A les nou trenta, va sonar el telèfon mòbil de la Mariona i va pensar el pitjor que li podia passar. Va trucar la seva germana dient-li que la seva mare havia mort. Al no saber què fer i estar molt nerviosa, va demanar un cigarro quan ella no havia fumat en la seva vida. El seu marit, Manel, li va dir que es tranquil·litzés però va pensar de seguida en la seva filla Alba. L’Alba estava estudiant a l’institut, quan en Manel va anar a l’institut per dir-li la notícia. La seva àvia no vivia en el mateix poble, al contrari, vivia a Andalusia. Després de dir-li la notícia, ella va anar a la classe a recollir totes les seves coses per anar a casa, preparar-se la maleta i anar al poble petit on vivia la seva àvia. Eren les dotze del migdia quan ja havien preparat les maletes, que van començar el viatge. El viatge va ser molt silenciós i la Mariona i l’Alba miraven per la finestra del cotxe mentre en Manel estava conduint. L’Alba mirava els pocs núvols que hi havia però li semblaven unes figures que no eren còmodes per la situació que estava passant. Per aquesta raó, va deixar de mirar els núvols i va mirar la blanca neu que hi havia al costat de la carretera. Unes hores després, a les nou de la nit, van arribar tots al poble i van anar directament al tanatori. Aquella nit feia molt fred i l’Alba no va dormir gaire pel fred i per la situació que estava passant. Els seus tiets estan separats i tenen una nena petita de quatre anys. Aquell mateix dia havia d’anar amb la seva mare, i l’Alba amb el seu tiet, van anar a Almeria capital per portar la seva cosina amb la seva tieta. El camí se li va fer molt difícil a l’Alba ja que no podia pensar en una altra cosa que no fos la seva àvia. Un altre cop estava mirant per la finestra del cotxe, però aquest cop només veia corbes, corbes i corbes. La vegetació com tota la que hi ha per la zona d’Andalusia és molt pobre, només hi ha arbustos baixets i matolls. Un cop van arribar a Almeria capital, van anar a deixar la cosina de l’Alba amb la seva mare, però ella no volia anar-hi i s’hi van quedar una estona fins que la van convèncer i va quedar-s’hi. Just després van anar un altre cop al poble, perquè aquella tarda era l’enterrament. Van arribar a les tres de la tarda i l’enterrament era a les quatre i encara havien de dinar. Només acabar, tota la família va anar al tanatori perquè allà es reunia tothom per anar caminant del tanatori fins a l’església del poble. Un cop acabat l’enterrament i haver anat al cementiri, van anar a casa per escalfar-se els peus ja que feia molt fred i es van trobar que hi havia coneguts a casa seva. Aquests coneguts volien parlar amb la Mariona i la seva germana ja que acabaven d’enterrar la seva mare. En acabar la conversa, van marxar i aquella nit va ser molt tranquil·la ja que ningú s’havia que dir. L’endemà al matí, la Mariona i la seva germana van anar a l’habitació que era de la seva mare, per anar recollint algunes coses i repartir-se les poques coses que tenia. Més tard, concretament a les onze, la Mariona, en Manel i l’Alba van agafar el cotxe per tornar al seu poble. El viatge de tornada no va ser tan silenciós com el d’anada, però va ser silenciós comparant tots els viatges que fan junts. L’endemà era dilluns i l’Alba va anar a l’ institut i els seus pares, a treballar. L’Alba ho va passar molt malament els dies posteriors perquè els seus amics, companys i d’alguna manera els professors amb les seves classes recordaven la mort de la seva àvia. A part que li recordaven cada dia la mort de la seva àvia també es sentia molt sola encara que estigués rodejada de les seves amigues fent-li companyia. Aquells dies l’Alba estava molt callada i anava amb les seves amigues encara que ella no hi parlava i es quedava amb la mirada perduda i sense prestar atenció al que passava al seu voltant. Moltes vegades tenia ganes de sortir de la classe mentre la professora explicava la matèria perquè parlava de la mort de gent gran i li recordaven sempre d’alguna manera a la seva àvia. Moltes nits se les passava plorant recordant la seva àvia i es posava la música per distreure’s i no pensar-hi tant. A hores d’ara l’Alba ho està superant, o almenys ja no se sent tan sola i no plora tant constant a les nits.

Laura Garzón