Laia

Van passar dos mesos i quasi ja era primavera, les primeres flors sortien dels capolls, tot i que continuava aquell vent gèlid. Eren les 7 del matí quan la Laia i la seva mare van marxar cap a classe i a la feina. La Laia no va gosar dirigir ni una sola paraula a la seva mare en tot el trajecte cap a la gran ciutat. Ella considerava que no podria perdonar el que havien fet els seus pares mesos enrere. L’Aleix i la Núria, els seus pares, li havien amagat la mort del seu germà, el Joan. Encara no entenia del tot el perquè de la reacció dels seus pares i l’únic sentiment que era present en tot moment a la seva ment era aquell sentiment de tristor i enyorança per no tenir-lo al seu costat. Els records bons i dolents que tenia del seu germà sempre anaven amb ella, però el que més li agradava recordar, a part de la seva infància amb ell, era aquell viatge tan inoblidable que li va regalar per haver-se graduat. Aquell viatge va ser l’únic que van fer junts i sols, un viatge preciós recorrent tota Europa, al costat del seu company d’aventures preferit. Era com si fos ahir mateix quan la Laia i el Joan anaven recorrent amb tren els països europeus, però el lloc més feliç on havien estat tots dos era una zona petita a prop dels Alps francesos. Aquell lloc era especial, no sabien per què, però hi anaven cada any. Per a la Laia aquest últim viatge sols va fer que gaudís més d’aquell paisatge del que estaven enamorats. Dins una vall amb pics, serralades i prats que els envoltaven vestits de blanc a l’ hivern i de verd a l’estiu. Un petit poble desconegut, però encantador, amb les seves petites cases de pedra, de potser dos segles enrere i aquelles olor de llar de foc que no et treies de sobre . Carrerons per on perdre’s fins arribar a un petit llac a la vora d’un rierol, on patinaven a l’ hivern tot congelat i es banyaven a l’estiu quan feia calor. Milers de camins per on pujar als pics i en arribar-hi trobar-te una vista preciosa, on cada tarda gaudien d’una posta de sol de mil colors: un dia de color rosat, l’altre ataronjat o simplement anaven a observar el cel estrellat i la lluna en tota la seva perfecció. La Laia tenia clar que el record del seu germà és present en tots els llocs on han estat com París, Berlín, Praga, Budapest, etc.

Arran de la mort del seu germà, els seus pares es van anar distanciant, discutien fins a tal punt que la seva mare marxà de casa. El món en què vivia la Laia es va ensorrar definitivament, ja que cada cop estava més sola i el que més por li feia era veure com ho perdia tot mica en mica. Al cap d’uns dies passejant pel seu bosc preferit va trobar un racó al costat d’un riuet on es va tornar a trobar a si mateixa, però al mateix temps era el lloc preferit de la família. Aquell racó per a ella simbolitzava tot allò que havia tingut en un passat no gaire llunyà ( la família unida i feliç, un germà molt estimat).

La Laia se n'anava cada tarda en tornar de l’escola al seu racó, una zona mig assolellada, envoltada de pins petits i grans, esvelts i esquifits, al costat tenia la perera que van plantar el dia del seu aniversari que ja començava a brotar. El fet d’anar-hi cada tarda feia que no s’oblidés de ningú, que pogués recordar els bons moments, les cares i les veus.

Al cap d’un mes, els pares de la Laia es van divorciar. Ella se n’anà amb la seva mare a Alemanya. Tot i que ella visqués allà, sense estudiar ni treballar, anava un cop al mes a veure el seu pare i a retrobar-se amb els amics i familiars. Com que la Laia estava a punt de complir la majoria d’edat va decidir tornar a les seves arrels, a casa seva. Un cop a casa es va tornar a posar estudiar i va tornar a “visitar” el seu germà. La convivència amb el seu pare era genial, mai no n’ havia gaudit tant com fins ara. Per a ella era un pare “ocult”, quasi sempre treballant. Els mesos passaven sense pressa com si ningú els esperés i la solitud era present a la ment i al cor de la Laia. Aquesta no la deixava seguir endavant, era com si la boira hagués tapat el camí. La sort que tenia o té la Laia és que tot i això pot recordar milers de moments màgics amb tota aquesta gent que ara l’ha fet patir tant .