Avui, l’Aleix, un alumne de quart de primària de Canovelles, i els seus companys de classe han après una paraula nova: “solitud”. Com que no en sabien el significat, la professora l’hi ha fet buscar l’entrada al diccionari, i ell l’ha llegida en veu alta:
<<—1.Estat del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol. 2.Lloc solitari, desert, inhabitat.>>
De cop i volta se n’ha adonat, aquell era el sentiment que havia tingut abans d’esser adoptat, quan vivia a l’Àfrica.
L’Aleix era un noi orfe de l’Àfrica que, per sort, un parell de col•laboradors de la Creu Roja havien trobat en la casa on viva amb el seus pares, els quals havien mort, quan s’havien vist implicats en un combat entre bandes tribals, sense que ell ho sabés.
Era una vella caseta feta de fusta, fang i pedres, sense cap tipus de luxe. Aquesta constava de tres sales: un menjador-cuina, res de l’altre món, i dues petites habitacions on els habitants de la casa hi dormien, una per als pares, i una altra per als fills. La dels primers no devia fer més de sis metres quadrats, amb un petit llit construït amb palla i fang, i una petita finestreta des d’on es veien els àrids camps, on pasturaven quatre vaques flaques. La segona pertanyia a l’Aleix, el qual encara s’identificava amb el nom de Thabo, i a la seva germana petita, la Kabinda. Aquesta sala constava de: dos llits fets de palla, un per a cada un dels corresponents copropietaris de l’habitació, un parell de coixins improvisats, fets també de palla, i una petita finestra que tenia vistes a una imponent “adansonia” comunament coneguda sota el nom de “baobab” o "l'arbre capgirat".
L’Aleix ho ha recordat tot, encara que quan va marxar del seu país natal només tingués cinc anys, aquesta allau de pensaments l’han corprès.
Els ajudants l’havien trobat abraçant la Kabinda, que reposava morta, degut a la manca de nutrició, sota l’arbre capgirat. En Thabo no es podia dir que estigués gaire millor, tenia la cara demacrada, un cos feble, i uns ulls vermells i envidriats, com a conseqüència dels seus plors. Es notava que feia setmanes que restava desatès, per part dels seus pares biològics, i que estava sol, no tenia a ningú.
L’Aleix ha recobrat la raó, i la professora l’ha fet acompanyar a consergeria, des d’on ha trucat als seus pares adoptius perquè l’anessin a buscar. Mentre esperava assegut en les àmplies butaques ben embuatades, s’ha sentit desconcertat, perdut, i ha començat a analitzar tot allò que l’envoltava.
A la part dreta, uns grans finestrals i una porta de vidre, a través dels quals es veia la carretera, amb els depressius tons grisosos, que es veien interferits per les línies simètriques i paral•leles del pas a nivell, i un gran bloc de pisos de color rajola. Davant seu, ha observat a través de la vidriera unes casetes blanques, molt modernes, amb arbres curosament podats en formes abstractes, on davant restaven els automòbils dels propietaris de les finques. A l’esquerra, una petita sala on hi havia les dues conserges, una de més grassoneta i somrient, i una altra de més prima amb la cara allargada i consumida. Però, estranyament, no han estat les diferències físiques les que li ha cridat l’atenció, sinó el seu color pàl•lid, el qual ha comparat amb el seu, d’una tonalitat més bruna, cosa que mai s’havia interposat en l seu camí. Veient aquests espais s’ha sentit fora de lloc, desvalgut, indigent, desemparat, sol, inerme, mer, isolat, nu... més orfe, com mai es tornaria a sentir.
Al cap d’una estona, ben llarga, a soles amb les seves cavil•lacions, s’ha obert la porta de vidre. Els qui l’han traspassada, els tutors legals d’en Thabo, li han semblat forasters, estranys en el seu món de pensaments. La imatge s’ha tornat borrosa, tot era confús i imprecís. La Carme i en Pol, els qui han travessat la porta, han corregut a socorre’l. L’han portat a l’hospital, on ha recuperat el coneixement, i el metge ha tranquil•litzat els pares dient-los que ha estat una simple baixada de sucre. Cap al tard, quan li han donat l’alta, l’Aleix, encara capficat en els seus pensaments, sense gaires ganes de parlar, i els seus pares han tornat a casa, on el que quedava de jornada ha transcorregut amb certa tensió en l’aire.
Ara que l’Aleix té trenta anys, es dirigeix amb la família que ha format, una diplomatura com a metge, i el certificat de compra del terreny i la casa on havia viscut feia vint-i-quatre anys sota el braç, cap a la terminal del vol de les 19:50 hores en direcció a Zimbabwe, on està previst aterrar en el campament d’ajuda de la Creu Roja a les 21:05 hores. Durant el trajecte, l’Aleix només pensa a evocar el dia que es va trobar la seva germana petita morta sota el “baobab”, i que hores més tard el salvaren a ell, aquells homes de la Creu Roja.
Com estava previst, han arribat al campament on passaran la nit, i l’endemà a trenc d’alba faran camí per arribar a la vella i solitària casa dels seus dies d’infància, on i viurà la resta dels seus dies, exercint de metge voluntari de la Creu Roja, i no permetrà que cap altre nen se senti sol, com ell s’havia sentit de petit.
<<—1.Estat del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol. 2.Lloc solitari, desert, inhabitat.>>
De cop i volta se n’ha adonat, aquell era el sentiment que havia tingut abans d’esser adoptat, quan vivia a l’Àfrica.
L’Aleix era un noi orfe de l’Àfrica que, per sort, un parell de col•laboradors de la Creu Roja havien trobat en la casa on viva amb el seus pares, els quals havien mort, quan s’havien vist implicats en un combat entre bandes tribals, sense que ell ho sabés.
Era una vella caseta feta de fusta, fang i pedres, sense cap tipus de luxe. Aquesta constava de tres sales: un menjador-cuina, res de l’altre món, i dues petites habitacions on els habitants de la casa hi dormien, una per als pares, i una altra per als fills. La dels primers no devia fer més de sis metres quadrats, amb un petit llit construït amb palla i fang, i una petita finestreta des d’on es veien els àrids camps, on pasturaven quatre vaques flaques. La segona pertanyia a l’Aleix, el qual encara s’identificava amb el nom de Thabo, i a la seva germana petita, la Kabinda. Aquesta sala constava de: dos llits fets de palla, un per a cada un dels corresponents copropietaris de l’habitació, un parell de coixins improvisats, fets també de palla, i una petita finestra que tenia vistes a una imponent “adansonia” comunament coneguda sota el nom de “baobab” o "l'arbre capgirat".
L’Aleix ho ha recordat tot, encara que quan va marxar del seu país natal només tingués cinc anys, aquesta allau de pensaments l’han corprès.
Els ajudants l’havien trobat abraçant la Kabinda, que reposava morta, degut a la manca de nutrició, sota l’arbre capgirat. En Thabo no es podia dir que estigués gaire millor, tenia la cara demacrada, un cos feble, i uns ulls vermells i envidriats, com a conseqüència dels seus plors. Es notava que feia setmanes que restava desatès, per part dels seus pares biològics, i que estava sol, no tenia a ningú.
L’Aleix ha recobrat la raó, i la professora l’ha fet acompanyar a consergeria, des d’on ha trucat als seus pares adoptius perquè l’anessin a buscar. Mentre esperava assegut en les àmplies butaques ben embuatades, s’ha sentit desconcertat, perdut, i ha començat a analitzar tot allò que l’envoltava.
A la part dreta, uns grans finestrals i una porta de vidre, a través dels quals es veia la carretera, amb els depressius tons grisosos, que es veien interferits per les línies simètriques i paral•leles del pas a nivell, i un gran bloc de pisos de color rajola. Davant seu, ha observat a través de la vidriera unes casetes blanques, molt modernes, amb arbres curosament podats en formes abstractes, on davant restaven els automòbils dels propietaris de les finques. A l’esquerra, una petita sala on hi havia les dues conserges, una de més grassoneta i somrient, i una altra de més prima amb la cara allargada i consumida. Però, estranyament, no han estat les diferències físiques les que li ha cridat l’atenció, sinó el seu color pàl•lid, el qual ha comparat amb el seu, d’una tonalitat més bruna, cosa que mai s’havia interposat en l seu camí. Veient aquests espais s’ha sentit fora de lloc, desvalgut, indigent, desemparat, sol, inerme, mer, isolat, nu... més orfe, com mai es tornaria a sentir.
Al cap d’una estona, ben llarga, a soles amb les seves cavil•lacions, s’ha obert la porta de vidre. Els qui l’han traspassada, els tutors legals d’en Thabo, li han semblat forasters, estranys en el seu món de pensaments. La imatge s’ha tornat borrosa, tot era confús i imprecís. La Carme i en Pol, els qui han travessat la porta, han corregut a socorre’l. L’han portat a l’hospital, on ha recuperat el coneixement, i el metge ha tranquil•litzat els pares dient-los que ha estat una simple baixada de sucre. Cap al tard, quan li han donat l’alta, l’Aleix, encara capficat en els seus pensaments, sense gaires ganes de parlar, i els seus pares han tornat a casa, on el que quedava de jornada ha transcorregut amb certa tensió en l’aire.
Ara que l’Aleix té trenta anys, es dirigeix amb la família que ha format, una diplomatura com a metge, i el certificat de compra del terreny i la casa on havia viscut feia vint-i-quatre anys sota el braç, cap a la terminal del vol de les 19:50 hores en direcció a Zimbabwe, on està previst aterrar en el campament d’ajuda de la Creu Roja a les 21:05 hores. Durant el trajecte, l’Aleix només pensa a evocar el dia que es va trobar la seva germana petita morta sota el “baobab”, i que hores més tard el salvaren a ell, aquells homes de la Creu Roja.
Com estava previst, han arribat al campament on passaran la nit, i l’endemà a trenc d’alba faran camí per arribar a la vella i solitària casa dels seus dies d’infància, on i viurà la resta dels seus dies, exercint de metge voluntari de la Creu Roja, i no permetrà que cap altre nen se senti sol, com ell s’havia sentit de petit.
Mireia Garzón Bedmar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada