Recompenses

Tot comença a l’aeroport de Barcelona. El típic aeroport gran amb una multitud de treballadors, d’avions, de maletes, botigues, vehicles de transport de material, de persones, d’emergència, autobusos etc... A l’hora d’embarcar a un vol per anar a Venècia (Itàlia) hi havia molta cua. Entre la gent hi havia una noia que es deia Marta amb un bitllet d’avió a la mà. La Marta semblava que estigués en estat de xoc, trista, sola. S’emblava com si hagués deixat alguna cosa molt significativa per ella en el seu camí i encara no s’ho pogués creure. Tothom la mirava, tant els nens petits il·lusionats que anaven de viatge amb els seus pares, com el grup d’avis que hi havia que anaven a passar unes bones vacances.

L’avió era molt gran, d’aquells que tenen dos pisos. Tant al pis de d’alt com el pis de baix, hi havien tres conjunts de files, cada una amb tres butaques. Al mig, havia una televisió molt gran que l’encenien perquè la gent es distragués. La Marta estava asseguda, sola, just a la butaca que estava el cantó de la finestra, i des d’allà veia l’ala de l’avió amb el número 29 pintat en gran. Al seu costat, no hi havia ningú, una butaca buida. Durant el viatge, ella mirava per la finestra, mirant el cel i distraient-se ja que volia que el viatge no es fes llarg. Finalment va poder trepitjar Venècia per fi ja estava Itàlia; aquella ciutat tan especial per ella, aquella ciutat que està sobre al mar i on hi ha les famoses gòndoles per desplaçar’hi.

Ella es preguntava, com pot ser que una il·lusió t’ompli de felicitat i alegria però alhora també de solitud i tristesa. La Marta va agafar les maletes i va anar al centre de la ciutat, a un pis. Aquest pis era bastant gran i sobretot molt maco ja que l’havia escollit ella. Es va acomodar i començar a organitzar-se: desfer les maletes, posar la roba als armaris, arreglar-ho tot, etc. Quan ja ho tenia tot més o menys ordenat i tot al seu lloc, es va estirar al gran llit que hi havia a una habitació. Va aprofitar per trucar als seus pares per explicar-los que ja estava a Venècia i sobretot que havia arribat bé. En finalitzar la trucada, la Marta es va quedar pensant. Recordant, la Marta es va posar més trista, ja que li va venir el nom de Joan al cap.

Ella tenia una relació amb el Joan, però el va deixar ja que ell li va donar totes les raons perquè ho fes. La Marta no podia estar i confiar en una persona que l’havia fallat, ja que l’havia abandonat en el moment més decisiu de la seva vida. En Joan, tot poruc, li va demanar amb exigències que triés entre anar a viure a Venècia o amb ell. Com que anar a Venècia per assumptes de feina era la seva gran oportunitat, ja que ella era dissenyadora de moda, allà és on podria triomfar com a una gran dissenyadora i a més per l’idioma no caldria preocupar-se ja que ella sabia bastant Italià. En Joan no volia anar-hi, ja que tenia tota la seva família a Barcelona, principalment els seus estimats pares, que passava més estona amb els pares que amb la Marta. El Joan no es veia capaç d’abandonar-los, ni per una temporada. Va ser egoista i no va pensar en la Marta, li va fallar. En aquell moment la Marta es va adonar que ell no estava enamorat però la Marta va acceptar la seva decisió i va triar anar a Venècia.

Ella, valenta, va anar-se’n a Venècia pel seu gran futur que podria aconseguir amb molt esforç i ganes. A la Marta no li faltaven ganes ni esforç, ja que ella era molt treballadora i li encantava la vida de la moda.

De cop i volta, va sentir el timbre del pis i ella tot estranyada va anar a obrir la porta. En obrir va veure un noi jove, plantat a la porta i tots dos es van quedar sense dir res. Però ell va trencar el silenci. Es va presentar, dient-li que es deia Aleix i tenia 25 anys. La Marta el va fer passar al seu pis, disculpant-se perquè no tenia res per prendre ja que acabava d’arribar. Van estar xerrant una estona i ell es va oferir a ajudar-la per qualsevol cosa ja que feia anys que vivia allà. El marxar del gran pis, l’Aleix va notar que a la Marta li passava alguna cosa, ja que ella no va estar gaire atenta per ell però tampoc antipàtica. Ell va pensar que ella era així, però en passar els dies ella continuava així. L’Aleix tot preocupat, no sabia com acostar-se a la Marta, ja que ella no li donava oportunitats per parlar-hi. Ella realment no estava tan malament com es pensava l’Aleix, ja que va tenir molt de valor per deixar-ho tot i venir a Venècia. La Marta només estava bé quan treballava, quan es posava a dissenyar vestits. Era ella només quan feia el que li agradava, semblava que estigués només ella en el seu propi món.

Però un dissabte, va veure que la Marta se n’anava de casa molt d’hora. Va aprofitar que ell havia d’anar a jugar un partit de futbol, i van coincidir a l’ascensor. Estaven en una situació molt incòmoda ja que ningú deia res. En aquell petit ascensor que a penes hi cabien dos persones, cobert amb un mirall, l’Aleix es va interessar cap on anava. La Marta, tota seca, li va respondre que anava a treballar a l’estudi, però l’Aleix tot sorprès li va dir que els dissabtes hauria de descansar. La Marta va passar de donar-li explicacions, ja que ella només estava bé quan treballava. La Marta sabent que l’Aleix no ho entendria va fer un petit riure fals per indicar que aquest tema havia finalitzat. Ell va veure que no havia d’haver dit això i per arreglar-ho la va convidar la mateixa nit a un restaurant per anar a sopar. Ella, tot sorpresa, no volia acceptar ja que no volia saber res dels homes. Però va insistir tant que no va poder dir que no. Ella es va posar contenta i ell també es va il·lusionar.

Quan va arribar la nit, ell s’havia arreglat per ella i quan la Marta va obrir la porta del seu pis, ell es va quedar mirant-la perquè anava molt guapa, amb un vestit que ella havia dissenyat quan vivia a Barcelona. Era negre, elegant i brillava molt. Van anar a sopar en un restaurant que era a prop dels seus pisos. El restaurant era preciós, ja que la decoració de les grans sales que hi havia, era elegant i feia una sensació de relaxació. Semblava un restaurant de pel·lícula. A l’hora del sopar, l’Aleix va iniciar la conversa dient-li que anava molt guapa i preguntant si ella havia fet el vestit que duia. Les galtes de la Marta es van posar vermelles i li va explicar que aquest vestit va ser l’últim que havia fet quan estava a Barcelona. Van estar xerrant tot el sopar. En aquell moment era el primer cop que la Marta s’ho passava bé sense haver de treballar. En acabar el sopar, van decidir anar al pis de la Marta una estona. Van estar parlant i mirant una pel·lícula al menjador del seu pis, amb la gran pantalla que tenia i estaven asseguts als sofàs grans i còmodes. Però es va fer tard i l’Aleix va haver de marxar.

Els dies següents, es van fer molt amics, sempre quedaven per sopar, dinar etc... L’Aleix va començar a sentir alguna cosa per ella, però la Marta no volia saber res dels nois per culpa d’en Joan. L’Aleix ja sabent que la Marta tenia aquesta por, pensava que mai la podria tenir i que s’havia d’oblidar d’ella. Finalment se li va ocorre una molt bona idea, pensant que així podria demostrar tot el que ell sentia i que la Marta se n’adonés.

L’Aleix va començar a ser detallista amb ella, però sense revelar que era ell. La Marta va començar a rebre regals i detalls anònims. La Marta tota curiosa volia saber de qui eren tots aquells regals, no trobava gens normal el que estava passant però almenys això li feia treure un petit somriure a la cara. Ella pensava que eren els seus pares que li enviaven tot això perquè s’animés ja que eren regals que només podia fer-li algú que la conegués molt.

Però el dia 29 de juny, va arribar-ni una carta, en què li explicava el perquè dels regals i el fet. Va començar a llegir i al final de la carta posava; atentament Aleix. L’Aleix s’havia declarat i la Marta no s’ho podia creure, ja que per ella l’Aleix era especial i sobretot més que un amic. Corrents va anar a picar-li a la porta i l’Aleix en veure que estava allà es va posar molt nerviós i va obrir la porta. Es van quedar tots dos mirant-se, però finalment la Marta li va dir que ella també l’estimava. L’Aleix la va abrasar mostrant-li tot el que sentia per ella. En aquell moment va ser el primer cop que la Marta sentia estimada després de tot el que va passar a Barcelona. Des de llavors, la Marta no només s’ho passava bé treballant sinó que temps lliure el passava amb l’Aleix i mai més va tenir aquella sensació d’estar sola cada minut del dia.

Mireia Sulé