VIES

"El tren arribarà amb quinze minuts de demora” va dir una veu femenina per megafonia. En Raül Bonastrada, un economista reconegut a la ciutat comtal, havia d’anar a Madrid, per qüestions de feina, amb l’AVE. Eren les vuit de la tarda.

A l’estació ja no hi quedava gairebé ningú, assegut al banc veia com una velleta recollia les monedes que li havien caigut del moneder a l’intentar treure un euro per comprar alguna llaminadura que hi ha en aquelles màquines de l’estació, que hi són perquè facis alguna cosa mentre esperes el tren retardat. En Raül volia ajudar-la però pensava en altres coses, i quan s’aixecava per ajudar-la, la senyora ja havia acabat, i estava pujant per les escales mecàniques, les quals feia mitja hora estaven plenes de gent atrafegada i amb presses.

Ara sí que s’havia quedat sol. Només tenia la companyia de la calor que sempre hi ha en aquell sot de l’Estació de Sants per on passen les vies de tren. S’avorria tant que fins i tot va començar a mirar els cartells de publicitat de darrere seu i dels costats.

Quan portava una bona estona jugant absort a canviar els noms dels cartells, un xiulet el va fer tornar en si. El tren per fi havia arribat. Va pujar-hi, es va quedar mirant l’andana com si fos una amiga de tota la vida, que l’havia acompanyada a esperar el tren i ara li deia adéu. Va entrar-hi. Les portes es van tancar i ell va anar a seure la segona butaca començant per la dreta, al costat de la finestra. L’aspecte del vagó no havia canviat gens respecte a l’estació. El compartiment era buit, només hi eren ell i el seu reflex a la finestra. Però sí que hi havia una cosa que canviava, hi havia més llum que a l’andana.

Va intentar dormir una estona, si podia, poc perquè l’AVE havia de fer escala a Saragossa, perquè el conductor descansés una mica. Quan per fi va trobar la posició correcta per fer el son, va entrar el revisor. El revisor era un home d’uns cinquanta anys amb el cabell blanc, una barba negra espessa, amb algun pèl color plata desfavoridor. Tenia una panxa tan grossa que semblava que el seu uniforme havia d’explotar d’un moment a l’altre. En Raül va buscar el bitllet, el va treure de la cartera, el va donar, el revisor va mirar-lo i el va tornar. Aquesta va ser l’única interrupció fins arribar a Saragossa. Allà va baixar del tren, va passar per l’estació i va pensar: “Sembla que totes les estacions siguin iguals.” I és que la veritat és que tant l’estació de Sants com la de Saragossa tenien el mateix aire lúgubre.

Després de passar la nit en un hotel de dues estrelles, sense aigua calenta, va sortir de l’establiment, va mirar enlaire i va veure que seria un dia trist. Els núvols eren grisos clar, però cada cop es tornaven més foscos, i mirant cap a Madrid es veien llampecs d’aquells que només es veuen a les pel•lícules i que només mirant-los ja t’espantes. En Raül va anar tirant cap a l’estació no gaire content. Aquest cop el tren no va tardar gaire a arribar, va pujar al mateix vagó i va seure al mateix lloc que la nit anterior. Hi havia un grupet de nois i noies, devien ser unes deu persones més, però com que estaven a l’altra punta del compartiment i parlaven de les seves coses, en Raül es sentia igual de sol que l’altra nit. Tot i el dia que feia, estava una mica més animat que ahir, perquè avui podria veure una mica més bé el paisatge que no la nit prèvia. Es va fixar en diverses coses: va veure que per aquells indrets hi abundaven els camps de cereals a punt per ser segats. També es va fixar, sobretot, en el monument més característic en passar de Catalunya a Espanya, efectivament, “el toro d’Osborne”.

Quan faltava aproximadament una hora per arribar a la capital espanyola, el tren va parar de cop. Ningú sabia la raó d’aquest estacionament indegut entre camps i toros, fins i tot el grup de joves havia deixat de parlar esperant que per megafonia expliquessin el perquè de tot plegat. La seva espera va ser recompensada, ja que un minut i mig després de l’aturada una veu masculina va dir per la megafonia del ferrocarril: “Señores pasajeros el tren permanecerá parado por causa de un arrollamiento”. “Un atropellament”, era l’últim que li faltava al nostre economista! Tenia una reunió de feina molt important a la una de la tarda. Tot i que no sabia l’hora que era va pensar que devia ser tard, va mirar el rellotge que li havia regalat la mare per la seva comunió; eren dos quarts de dotze. “No hi arribaré a temps” va pensar, seguidament va treure el mòbil d’última generació i va intentar trucar a les persones amb les quals havia quedat. No li van despenjar la trucada.

Abatut va mirar per la finestra, amb tot allò no s’havia fixat que el dia s’havia tornat més fosc a causa de la tormenta que semblava que havia d’arribar d’aquí poc. Entre l’ambient tenebrós que provocava aquest fet meteorològic, i l’atropellament el nostre protagonista estava una mica espantat. Es va adormir.

Un cop fort i sec el va espantar i, alhora, despertar. La Guàrdia Civil ja havia arribat al lloc dels fets i un dels policies li havia picat el vidre per veure com s’espantava. Però el va espantar més l’aspecte del policia que el cop, perquè el guàrdia portava el cabell moll, i feia cara de pomes agres, a més a més amb els llampecs que queien i alhora la foscor de la tempesta semblava un fantasma. En Raül no sabia quina hora era. Es va mira el rellotge; tres quarts de quatre marcaven les fines agulles.

En acabar d’observar l’hora el tren es va posar en marxa, semblava que la tempesta amainava. Els raigs de sol trencaven aquells espessos núvols. Va arribar a l’estació d’Atocha a tres quarts de cinc. Com que ja sabia que feia tard a la reunió va decidir fer un petit recorregut per l’estació i admirar les immenses plantes que hi havia allà dins. Va sortir de l’estació, es va quedar plantat davant la porta, mentre un aire fred li tallava els llavis. Ara ja era a Madrid i havia perdut l’oportunitat d’un gran negoci. “I ara, què?”


Nil Datsira
1er Batx. A