A través d'una finestra

No eren ni les vuit del matí d’un dia de primavera quan a l’habitació 324 la Núria es començava a despertar. Havia tingut un somni que l’havia fet somriure durant tota la nit: es veia ella fent un picnic en un prat a la vora d’un riu acompanyada de la seva família, el seu home (en Jordi) i els seus dos fills ( la Xènia i en Marc).
Però ara que començava a obrir els ulls, s’estava adonant que res havia estat real i que continuava, com sempre, a la residència. Aleshores es va incorporar fins a acabar asseguda al llit per contemplar el seu voltant, que no s’assemblava gens al del seu somni meravellós.
Si es girava cap a l’esquerra, podia veure el telèfon que mai utilitzava, per més que li havien explicat les infermeres mai havia entès com utilitzar-lo, però tampoc sonava gaire. Al costat hi havia el botó que havia de pitjar si tenia algun problema i que es posava al coll si sortia de l’habitació. Seguidament, hi havia una paret paral•lela al llit on hi havia dos prestatges amb unes quantes fotografies dels seus fills i del seu marit, un rellotge i una planta artificial (perquè no es fes malbé). A continuació de la paret hi havia un petit passadís que donava a la porta de sortida i al lavabo. Si mirava recte veia dues butaques, on no s’asseia ningú; amb una taula al mig i quasi tocant al sostre, un petit televisor. Ara mirava cap a la dreta, només hi havia una finestra que donava al mar; mirar més enllà era el que la feia més feliç. Com que es passava quasi bé tot el dia tancada a l’habitació sense fer res, s’entretenia mirant com passava la gent, com estava el mar, observava el cel i les formes dels núvols...
Aquest matí feia bon dia, el sol feia poc que havia sortit i el cel estava clar, gairebé no hi havia núvols i el mar estava tranquil. Es va quedar observant per la finestra fins que a les nou va arribar una infermera, que li va deixar l’esmorzar sobre la taula i li va preguntar com havia dormit i si es trobava bé i després va marxar. Aleshores la Núria es va llevar per anar al lavabo i arreglar-se per seguidament esmorzar. Aquest era el procediment que seguia cada dia.
Com que el somni i el dia clar l’havien fet llevar contenta, va decidir posar-se roba alegre, una camisa de màniga curta de color rosa i blanc i una faldilla rosa que li arribava fins als genolls. Quan era jove li agradava fer-se pentinats amb el seu cabell negre i llarg, però ara el tenia curt i ple de canes.
Avui per esmorzar hi havia un got de llet freda amb galetes. Un cop asseguda al llit, va agafar la safata i se la va posar sobre la falda i va esmorzar tranquil•lament mentre mirava per la finestra i recordava bons moments.
Feia un parell d’anys que havia mort el seu marit i com que els seus fills ja eren casats i, sempre estaven molt enfeinats, no podien cuidar-se d’ella, van decidir enviar-la a una residència. Els primers mesos la visitaven cada cap de setmana i la intentaven convèncer que a la residència estaria molt bé, que no s’hauria de cansar, i li prometien que no els trobaria a faltar perquè l’anirien a veure molt sovint,etc., però al final tot això es va esvair.
Ara ningú anava a visitar-la i gairebé ningú li trucava, només els seus fills molt de tant en tant.
A mig matí feien activitats a la residència, sobretot tallers i manualitats, però la Núria no hi anava ja que no tenia ganes de parlar amb la gent perquè sempre explicaven coses de la seva família, amics, gent que els havia visitat..., això la feia entristir i a ella el que li agradava era recordar els moments feliços que havia viscut i intentava no pensar en com se sentia de sola. Fins i tot tenia un net que només havia vist un parell de vegades.

Com sempre va decidir passar el matí a l’habitació, va obrir la finestra perquè li toqués l’aire fresc i es ventilés l’habitació. Mentre el vent li movia els cabells i la feia sentir millor, va contemplar com el sol brillava amb totes les seves forces, escalfava i omplia l’habitació d’una calidesa agradable. Els núvols eren blancs, grossos i amb una textura de cotó que dibuixaven formes i figures que feien volar la imaginació de la Núria. La remor del mar la relaxava i el seu color blau li aportava esperança, una esperança que la feia feliç almenys durant una estona. Aquestes sensacions feien viatjar la Núria al passat on revivia situacions de cap de setmana a la vora del mar, quan en Jordi i ella es quedaven estirats damunt la sorra mentre en Marc i la Xènia jugaven a l’aigua.

Finalment va arribar l’hora de dinar i la infermera que l’havia vingut a avisar per baixar al menjador li va fer tancar la finestra i aquella mica de felicitat va desaparèixer; havia tornat la fredor i l’aire carregat de la residència.
Van sortir de l’habitació i van recórrer un llarg passadís ple d’habitacions com la de la Núria, fins a arribar a l’ascensor. Sempre que recorria aquell passadís, la Núria veia persones que estaven molt pitjor que ella, amb cadira de rodes, amb Alzheimer, algunes quasi no podien parlar..., però sempre acompanyades de persones que les estimaven, i a vegades la Núria hauria preferit trobar-se més malament a canvi de sentir-se més estimada.
Van baixar a la planta principal i es van dirigir cap al menjador, la planta baixa era la que estava més decorada amb quadres i sobretot amb les manualitats que feien els residents.
El dinar era el pitjor àpat del dia per a la Núria, ja que l’asseien en una taula plena de gent i ella no tenia ganes de parlar. Entre ells s’explicaven anècdotes i li preguntaven coses, però, la Núria no responia i arribava un moment que ja no li deien res, però per molt que no volgués, ella sentia el que deien.
Quan va arribar a la residència es comunicava amb la gent i era sociable, però des que no la visitava ningú havia decidit que, com que no volia ser-hi, no es relacionaria amb ningú de la residència, tan sols volia pensar i recordar ella sola.
Així doncs va dinar com sempre, amb el cap cot i sense dir res fins que va acabar i va tornar a pujar a l’habitació. Per ella l’habitació i, sobretot la finestra, eren el seu refugi i no li agradava sortir-ne perquè sabia que ho passava malament, així que només entrar a l’habitació va anar corrent cap a la finestra i la va tornar a obrir. Això li va canviar la cara i es va tornar a sentir lliure. Va asseure’s al llit i es va quedar mirant la gent que passava per la platja i s’imaginava les seves vides, fins que es va quedar adormida.
El sol es començava a pondre i el cel es va tenyir tot de colors vermells i taronges i havia començat a refrescar, a la Núria li encantava aquesta imatge, però avui s’havia quedat adormida i no la podria veure.
Quan ja s’havia fet quasi fosc, l’aire fred que entrava per la finestra va despertar a la Núria que va arrufar el nas en adonar-se que s’havia perdut el millor moment del dia. Va aixecar-se una mica enfadada per haver-se adormit i va tancar la finestra. Al moment trucaven a la porta. La Núria va mirar el rellotge, eren les nou, hora de sopar, i ja li portaven la safata del menjar. Un cop la infermera se n’havia anat, la Núria va fer el mateix que cada vespre: es va ajeure al llit, va encendre la televisió i va sopar tranquil•lament.

A les onze passaven a recollir les safates, i com sempre, en entrar a l’habitació 324, es trobaven que la Núria estava adormida i amb la televisió encesa. Així que li apagaven el televisor, se’n duien la safata, tapaven la Núria i tancaven el llum.
A vegades es despertava a mitja nit i s’adonava que un altre cop s’havia quedat adormida amb la televisió encesa i agraïa a les infermeres que almenys elles se’n preocupessin, i així tornava a tancar els ulls mirant com brillaven les estrelles en la fosca nit i pensant que el seu marit la continuava observant per la finestra fins que s’adormia de nou i l’habitació restava en silenci.

No eren ni les vuit del matí d’un dia de primavera quan a l’habitació 324, la Núria es començava a despertar...

Laura Font Climent