Aquell dia de març, a les cases noves que feia poc havien construït, s’hi trobava una adolescent observant per la finestra. Plovia.
Veia com una parella mútuament es demostrava l’amor que sentien, tot asseguts en un banc. La Irene veia com cada cop la noia somreia quan el seu estimat li deia qualsevol cosa... pensava que era màgic com després d’una estona es miraven i seguidament es besaven. La noia portava un abric negre i uns texans arrapats i el noi un abric marró de plomes i uns pantalons de xandall negres. Ell aguantava el paraigües i l’abraçava amb l’altra mà. Era una imatge perfecta per un paisatge desgastat.
Al seu voltant, es trobava un hospital, amb un munt d’ambulàncies. Totes estaven parades, menys una. A l’altre costat es trobava un parc solitari, amb els gronxadors parats i el tobogan buit.
Tornant a mirar la parella que en aquell moment s’estava acomiadant, la Irene va veure com ara el banc s’havia quedat sol, buit i mullat.
La Irene, després d’observar que per la finestra no veia a ningú més a part del banc, va començar a recordar els moments quan ella també s’havia assegut.
Un dia d’estiu, a la platja de Mataró la Irene i la Carla van anar a remullar-se a la platja, ja que feia molta calor.
La Carla va ser la primera a tirar-se a l’aigua i ràpidament va sortir corrents per dirigir-se a la Irene i tirar-se sobre d’ella, ja que estava seca i prenent el sol.
Després d’uns riures, un grup de nois les va saludar i elles es van dirigir cap allà. Van veure que eren amics seus del seu poble i es van quedar amb ells. Van estar tot el dia parlant i parlant fins que va arribar l’hora de marxar perquè era el vespre i s’estava fent fosc.
La Irene va intimar molt amb un dels seus amics i des d’aquell dia van començar a parlar dia rere dia i a veure’s de tant en tant.
Cada cop els dos s’estaven agafant afecte i volien saber i estar més l’un amb l’altre.
Així que un dia, va sorgir un petó guiat per totes les sensacions que tenien l’un cap a l’altre i després va aparèixer un tímid somriure en el rostre de la Irene.
Aquest petit petó va significar molt per la Irene i va sorgir en aquell banc, que ara estava observant. Però aquell dia no plovia, sinó que feia un sol radiant i brillant que era incapaç de ser seguit amb la mirada encara que sigués només un dels seus raigs.
El banc estava desgastat, i era d’un marró vell molt maco. Corria un aire càlid i suau que els movia les puntes dels cabells, creant així una tarda màgica i perfecta.
Era sensual veure com els cabells de la Irene es bellugaven suaument i quedaven poc a poc despentinats, i com després, ràpidament i tendrament el Marc pujava la mà fins les galtes de la Irene i li apartava els cabells poc a poc fins que la cara innocent de la Irene quedava destapada i perfecta perquè un petó succeís.
Sempre en aquell banc la Irene desprenia uns aires d’enamorada increïble, tenint en compte que el Marc era el seu amor de la vida. Tot semblava perfecte, fins que un dia asseguts al desgastat banc, la Irene es va ferir el dit petit amb un clau que sortia del banc. El Marc, enfadat amb el banc, va intentar arrencar el clau amb la mà, perquè mai més la Irene es fes mal en aquell lloc, ja que tots dos pensaven que la resta dels dies de la seva vida es veurien allà els dies laborals. Després, els festius es veurien només un dia o una tarda.
Totes aquelles sensacions, es reflectien a la mirada de la Irene: la solitud que tenia quan arribava el cap de setmana, la il·lacions dia rere dia per veure’l; quan gaudia del Marc, quan es sentia estimada...
Però en aquest cas, guanyava la felicitat i no la tristesa o solitud.
Van quedar que serien més que amics, simplement serien una persona amb dret a estimar i robar el cor de l’altre.
A partir d’aquell tracte que tots dos van acceptar amb decisió, cada dia es veien en el banc que havien acordat i si algun dia no ho podien fer es trucaven. Era tot perfecte.
La Irene va passar a conèixer els pares del Marc i hi van semblar d’allò més amables i elegants. Després de conèixer-los, ells tan amables li van demanar que es quedés a dormir tot el cap de setmana, així es coneixerien i passarien bons moments junts.
Com que ell tenia un any més que ella, tenia moltes tardes ocupades per l’estudi i no es veien gaire, fins que els seus pares van decidir passejar cada nit al poble i el Marc els va demanar que mentrestant passejaven pel passeig del seu poble, el podien portar a casa la Irene i així la veia cada dia encara que només fos una estona. La Irene es sentia molt estimada per ell, ja que li demostrava tot l’amor que per ella sentia amb fets i paraules. Però sempre que arribava el cap de setmana, pel Marc era com si la Irene no existís, no li trucava, ni li enviava cap missatge.. res. Ella es sentia sola sempre que arribava el cap de setmana, però entenia perfectament que amb els seus amics també havia d’anar, encara que no entenia el perquè mai li contestava les trucades o simplement no li trucava.
Quan arribaven els dilluns sempre discutien pel mateix: el cap de setmana. Però com que ell tenia la capacitat de persuadir fàcilment amb la paraula, la Irene acabava cedint i no hi posava més pegues, fins que arribava el pròxim cap de setmana i tornava a passar el mateix.
La Irene estava farta de repetir-li que una trucada per saber que ell estava bé, ja li servia, i que ell no li fes cas... va decidir deixar-lo encara que sigués només per un temps.
Van ser uns dies horribles, tant per a ell com per a ella. Ell la trucava sobtadament alguns dies però parlaven com simples amics, però sabia que de veritat continuaven sentint el mateix amor, però ella no podria suportar un altre cap de setmana sense que no sabés res d’ell. Encara que sembli poca cosa, són dos dies festius, que es podrien veure al matí, a la tarda o a la nit, però res d’això succeïa, ja que ella no sabia res d’en Marc, era com si desaparegués i tornés a aparèixer el dilluns.
Després d’uns dies, van deixar de parlar, i així van passar mesos, inclús un anys.
La Irene, una dia amb les seves amigues se’n va anar de compres, a un centre comercial proper al seu poble. Quan va entrar, va veure que era un lloc enorme, ple de gent i aclaparador. Pujant les escales, tot parlant amb elles, va veure que pel costat oposat de les escales mecàniques, les que baixaven, hi havia el Marc amb un amic seu.
La Irene el va anar a saludar, i van estar parlant, però poca estona ja que ell tenia pressa.
Al dia següent, li va trucar i van quedar. La Irene va fer com si no sentís res, encara que quan ell es girava per mirar alguna cosa oposada a ella, se’l quedava mirant i pensava que era el noi més perfecte que mai havia conegut.
Però ara, l’adolescent es trobava sola davant d’una finestra, recordant els temps en què ella estava asseguda en aquell banc, al lloc de la parella que havia vist anteriorment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada