Vent

(El blau del cel que la cobria a continuació d’un mar immens que la feia petita, el vaivé de pensaments que li feien bullir el cap i l’aire gèlid que l’envoltava.)

El vent feia alçar els grans de sorra que formaven capes brunes sobre els blaus del paisatge. Un cop el vent ja havia marxat tot queia i cada gra que havia volat canviava de posició situant-se de nou a terra, a la sorra.

En un moment dèbil de desequilibri un cop de vent la féu caure. Una roca li vingué al cap. Quedà estesa a terra. Les puntes dels seus negres cabells llargs es movien per l’impuls del vent, la pell pàl•lida, els ulls blaus, aquell cos prim i menut restava immòbil estirat damunt la sorra.

El seu pare, l’examen, els plors, els càlculs, l’esforç, els pensaments, la concentració. El que vols, el que vull, bull.

Només arribar a casa, es va treure la jaqueta i se’n va anar cap al despatx. Era una petita habitació amb unes prestatgeries molt altes i plenes de llibres. Arrambat a la paret hi havia un escriptori que ella coneixia prou bé.

En un moment va fer aquells dos exercicis de la teoria que els acabaven d’explicar a l’escola. En mitja hora va dinar mentre mirava aquella sèrie de televisió que tant li agradava i de seguida se’n torna a l’habitació a estudiar. Li era difícil concentrar-se però hi posava molt d’esforç, havia d’aprendre’s aquelles línies de memòria.

A dos quarts de set arribà en Xavi, el seu veí, era universitari i tres dies a la setmana li feia classes de repàs. L’ajudava a resoldre alguns problemes d’aquelles assignatures que requerien més càlculs o amb allò que fos necessari. Els altres dos dies de la setmana anava a classes d’anglès en una acadèmia.

Quan en Xavi va haver marxat ella va seguir estudiant fins a les nou. Sopà i altra vegada va córrer al despatx a tancar-se. Li semblava que no s’ho acabava de saber prou bé. Asseguda a la cadira davant l’escriptori citava paraula per paraula totes les definicions que s’havia subratllat del llibre. Sortí blanca de l’habitació i se n’ ana al dormitori.

Aquell esforç li provocava mareig i no aconseguia dormir. Mentre era estirada al llit amb els ulls tancats repassava les imatges, els noms i els títols del llibre.

L’endemà al migdia arribà molt trista a casa seva. Els seus pares en veure la seva expressió van demanar-li què havia passat. L’examen que havia fet li havia anat molt malament i se sentia dèbil, impotent, no sabia què fer. El seu esforç no havia servit de res. Ara ja sabia el que li tocava i no podia fer res més que resignar-se i escoltar el discurs i les amenaces del seu pare:

- I tu què et penses, que les coses es regalen? Realment creus que aprovaràs perquè sí? Vas molt malament, filla, si segueixes així et posarem a treballar. I què creus, que treballar és millor que estudiar? Creus que podràs treballar d’alguna cosa honrada amb els estudis que tens? Saps, la teva mare i jo estem fent un esforç perquè puguis anar cada dia a classes de repàs o a l’acadèmia, i així ens ho pagues?

Què hi podia fer ella? Asseguda al peu de la porta d’entrada amb el cap cot, plorava. Ningú no la podia comprendre, ni tan sols la seva família l’entenia. Ella s’hi esforçava, donava el màxim del que podia. Però ells no ho veien.

- Fas el que vols!

S’aixecà, obrí la porta i es posà a córrer. Tots els esforços i ni una mica de reconeixement.

- Això mateix vés-te’n, ara! Com si fossis tu l’ofesa.

Corria. Va girar la cantonada del seu carrer i seguia recta. Es deixava endur pels seus sentiments, no sabia on anava. Travessà el carrer d’una punta a l’altra trepitjant fort. Li era igual, tot. Es trobava absorta dins d’ella mateixa. Necessitava respirar. No sentia el que passava al seu exterior, ni el vent, ni el fred.

AAAAhhh!!! Corria. La gent se la mirava. Estava ofegada, nerviosa, anguniosa. Sentia tot allò que li passava dins seu, res més. Les llàgrimes li omplien els ulls i baixaven per les galtes. Ja no podia córrer més. Impotència, desconsol, ràbia.

Corria. Ja no corria, havia arribat a uns límits. La seva vista se n’anava, ella es deixava endur. Sentia moltes coses alhora. Ni una llum, ni una sortida, cap escapatòria.

El cel l’enfosquia. El mar era una barrera. La sorra se l’empassava. Vent.

El vent feia alçar els grans de sorra que formaven capes brunes sobre els blaus del paisatge. Un cop el vent ja havia marxat tot queia i cada gra que havia volat canviava de posició situant-se de nou a terra, a la sorra.

Duna Bosch Tarabal