A Fornells era on estava vivint des de feia vuit mesos. Era una petita residència, situada a la part més alta de l’únic turó del poble: el turó de la Font Freda. La residència havia adoptat el mateix nom anys enrere quan l’havien inaugurat. Abans aquella casa era una masia, on hi havia un estable. Era llarg i estava situat just en el penya-segat. Era molt bonic de veure’l des del poble, que estava situat més avall, ja que semblava que estigués a punt de caure. La masia, en canvi, estava situada en una petita plana, rodejada per uns petits camps de blat que a la primavera es tornaven d’un color or tan intens, que era molt bonic de veure’ls.
Llavors, la masia s’havia convertit en una acollidora residència, i l’estable en formava part. Havien decidit mantenir-lo ja que era un bon espai per fer una saleta de descans per els avis de la residència. Els camps en canvi ja no hi eren, s’havien convertit en els patis de la residència. Els encants d’aquells camps mai els podrien tornar a veure, ara, en canvi, en comptes d’aquelles espigues de blat hi havia bancs, taules i cadires, para sols, i sobretot la font, la coneguda Font Freda. Feia temps que no rajava tant com anys enrere, però encara mantenia un petit rajolí que sortia d’aquell petit tub situat enmig d’una gran pedra.
La Maria era una de les àvies que vivia a la residència. Nou mesos enrere havia perdut el seu marit. A la Maria, la mort, la va afectar molt, per això la seva família va decidir posar-la a la residència. Abans la Maria, igual que la seva família, vivia a Barcelona. Estava acostumada al soroll constant de cotxes, de gent passejant, coneixia molt bé totes les línies d’aquells llargs vagons que recorrien tots els túnels subterranis, negres i bruts de les profunditats de la ciutat. Havia viscut tota la seva vida en aquella ciutat, i el canvi que havia de viure era molt fort. Va marxar de Barcelona amb un buit molt gran al cor, ja que a part de la pèrdua del seu marit, deixava enrere les amigues de tota la vida, i sobretot, la seva família. Quan va veure la residència li va agradar molt, la veia molt bonica, allà enmig del turó. La família li va prometre que l’aniria a veure cada setmana, que no la oblidarien i que sobretot li trucarien sempre que poguessin. Però això no és així.
Ara ja fa vuit mesos que la Maria està a la residència, s’ha acostumat a la rutina diària: llevar-se, dutxar-se, esmorzar amb la resta d’avis, fer les activitats rutinàries (sortir a passejar, jugar al dominó, anar a la piscina municipal, entre d’altres), després dinar, i tota la tarda de temps lliure fins que sopa, i se’n va a dormir.
Tot i això està molt trista, durant aquests vuit mesos la seva família només l’ha anat a veure 9 vegades: una per mes, i una de més el dia de Nadal. Ella ho controla tot, ho té tot apuntat en el seu diari personal. Tot i això no perd l’esperança de rebre alguna visita, ja que la seva néta moltes vegades l’ha anat a veure d’amagat. Li explica que menteix a casa per poder escapar-se. Agafa el tren al matí des de Barcelona, i va fins a Fornells. El camí que té de viatge li agrada molt ja que pot desconnectar del paisatge urbanitzat de Barcelona, veu tot de muntanyes, rius i el cel blau, d’un blau molt intens que mai pot veure al centre de la ciutat. Finalment quan arriba a Fornells, contenta, inspira un aire pur, aire de muntanya, que l’omple de vitalitat, i acaba pujant tota la llarga pujada per anar a visitar la seva estimada àvia. La Maria emocionada la rep amb una llarga abraçada, i després es comencen a explicar històries.
Però això només passa molt de tant en tant.
La Lara, la néta, està estudiant a la Universitat i no té tot el temps lliure que li agradaria tenir per poder escapar-se i fer una visita a la seva àvia.
Per això a la Maria li agrada molt estar a l’antic estable, allà hi ha un gran finestral des d’on es veuen les altes muntanyes, el poblet de Fornells i l’estació del tren. A l’hivern, quan neva, el paisatge és impressionant: totes les muntanyes queden recobertes d’una capa de color blanc, tan sols es veuen petits pins de color verd fosc i la via del tren, que juntament amb el riu, petita i llunyana, sembla una serp infinita de color negre. A ella aquella imatge li encanta, li sembla una imatge de postal.
Però també és cert que viure les tardes de primavera en aquell acollidor mirador és una de les coses que més li ha agradat fer des que està a la residència. Des d’allà ha pogut veure com els raigs del sol desfan la neu, mica en mica, la qual va a parar al petit riu que hi ha en el congost de la muntanya. Els arbres contrasten molt bé amb el color del cel blau, i tot li sembla molt bonic.
Ara bé, la raó per la qual a ella li agrada estar en aquella petita sala la qual anomena mirador, és estar pendent del tren. Cada vegada que passa un tren a ella se li omple l’estòmac de nervis, pensant que, potser, en aquell tren hi acabava de viatjar la seva néta, i que en poca estona, la tindria allà, al seu costat, explicant-li totes les seves històries i aventures. Però la Maria s’havia de conformar amb la il•lusió, ja que aquells nervis mai l’hi havien servit de res, tan sols per patir i fer-se il•lusions: la seva néta mai havia baixat de cap d’aquells trens, mentre ella n’estava pendent.
Ara ja fa dies que ningú l’ha anat a visitar, la Maria ja ha perdut les esperances. Es sent sola i trista, ningú es recorda d’ella. Ningú recorda la cuinera que feia aquelles croquetes, o qui quan era més jove, feia aquelles llargues passejades molts diumenges amb els seus néts i el seu marit fins al Parc de la Ciutadella, per donar menjar als ànecs, els quals estaven en aquell trist estanc. Sempre fent la mateixa vida, i no podent-se escapar cap a un hàbitat millor. Ningú la recorda, ni tan sols aquelles amigues amb què anava a fer un cafè cada tarda, amb les quals havia compartit molts secrets i amb les quals havia passat llargues estones rient, i de vegades plorant, veient la gent passar, gent molt diferent, pels carrers de Barcelona.
A la residència gairebé no parla amb ningú, no sap de què parlar amb gent que no coneix de res. A part, molts dels avis que hi ha a la residència tenen malalties mentals i és millor no parlar-los, ja que mai saps amb què et poden sortir. Per això, la Maria té ganes de marxar d’aquell lloc, un lloc molt acollidor i alhora solitari.
El dia que menys s’ho espera rep la visita del seu fill amb la seva dona. Tan sols hi estan un dia amb ella, però val més poc que res. Però aquell dia la Maria té por de dir-los com es sent, no vol espatllar aquell moment tan bonic, la trobada amb el seu fill després de gairebé dos mesos. Li agradaria dir-li que en aquell lloc hi està molt bé, però que no hi té ningú. Li voldria dir que a Barcelona hi viuria molt millor, que allà hi té a tothom: les amigues, la família, i tota la gent de la ciutat, que tot i no coneixent-la, fan que es senti viva. Però la Maria no pot dir-los res, no té la força que hauria de tenir. Així que quan marxa el seu fill i la seva jove, sap que haurà de continuar vivint allà, en un poblet que es troba a més de dues hores de Barcelona, on no hi té res ni ningú, fins que marxi per retrobar-se amb el seu estimat marit, al cel.
Mireia Vidal
La Maria era una de les àvies que vivia a la residència. Nou mesos enrere havia perdut el seu marit. A la Maria, la mort, la va afectar molt, per això la seva família va decidir posar-la a la residència. Abans la Maria, igual que la seva família, vivia a Barcelona. Estava acostumada al soroll constant de cotxes, de gent passejant, coneixia molt bé totes les línies d’aquells llargs vagons que recorrien tots els túnels subterranis, negres i bruts de les profunditats de la ciutat. Havia viscut tota la seva vida en aquella ciutat, i el canvi que havia de viure era molt fort. Va marxar de Barcelona amb un buit molt gran al cor, ja que a part de la pèrdua del seu marit, deixava enrere les amigues de tota la vida, i sobretot, la seva família. Quan va veure la residència li va agradar molt, la veia molt bonica, allà enmig del turó. La família li va prometre que l’aniria a veure cada setmana, que no la oblidarien i que sobretot li trucarien sempre que poguessin. Però això no és així.
Ara ja fa vuit mesos que la Maria està a la residència, s’ha acostumat a la rutina diària: llevar-se, dutxar-se, esmorzar amb la resta d’avis, fer les activitats rutinàries (sortir a passejar, jugar al dominó, anar a la piscina municipal, entre d’altres), després dinar, i tota la tarda de temps lliure fins que sopa, i se’n va a dormir.
Tot i això està molt trista, durant aquests vuit mesos la seva família només l’ha anat a veure 9 vegades: una per mes, i una de més el dia de Nadal. Ella ho controla tot, ho té tot apuntat en el seu diari personal. Tot i això no perd l’esperança de rebre alguna visita, ja que la seva néta moltes vegades l’ha anat a veure d’amagat. Li explica que menteix a casa per poder escapar-se. Agafa el tren al matí des de Barcelona, i va fins a Fornells. El camí que té de viatge li agrada molt ja que pot desconnectar del paisatge urbanitzat de Barcelona, veu tot de muntanyes, rius i el cel blau, d’un blau molt intens que mai pot veure al centre de la ciutat. Finalment quan arriba a Fornells, contenta, inspira un aire pur, aire de muntanya, que l’omple de vitalitat, i acaba pujant tota la llarga pujada per anar a visitar la seva estimada àvia. La Maria emocionada la rep amb una llarga abraçada, i després es comencen a explicar històries.
Però això només passa molt de tant en tant.
La Lara, la néta, està estudiant a la Universitat i no té tot el temps lliure que li agradaria tenir per poder escapar-se i fer una visita a la seva àvia.
Per això a la Maria li agrada molt estar a l’antic estable, allà hi ha un gran finestral des d’on es veuen les altes muntanyes, el poblet de Fornells i l’estació del tren. A l’hivern, quan neva, el paisatge és impressionant: totes les muntanyes queden recobertes d’una capa de color blanc, tan sols es veuen petits pins de color verd fosc i la via del tren, que juntament amb el riu, petita i llunyana, sembla una serp infinita de color negre. A ella aquella imatge li encanta, li sembla una imatge de postal.
Però també és cert que viure les tardes de primavera en aquell acollidor mirador és una de les coses que més li ha agradat fer des que està a la residència. Des d’allà ha pogut veure com els raigs del sol desfan la neu, mica en mica, la qual va a parar al petit riu que hi ha en el congost de la muntanya. Els arbres contrasten molt bé amb el color del cel blau, i tot li sembla molt bonic.
Ara bé, la raó per la qual a ella li agrada estar en aquella petita sala la qual anomena mirador, és estar pendent del tren. Cada vegada que passa un tren a ella se li omple l’estòmac de nervis, pensant que, potser, en aquell tren hi acabava de viatjar la seva néta, i que en poca estona, la tindria allà, al seu costat, explicant-li totes les seves històries i aventures. Però la Maria s’havia de conformar amb la il•lusió, ja que aquells nervis mai l’hi havien servit de res, tan sols per patir i fer-se il•lusions: la seva néta mai havia baixat de cap d’aquells trens, mentre ella n’estava pendent.
Ara ja fa dies que ningú l’ha anat a visitar, la Maria ja ha perdut les esperances. Es sent sola i trista, ningú es recorda d’ella. Ningú recorda la cuinera que feia aquelles croquetes, o qui quan era més jove, feia aquelles llargues passejades molts diumenges amb els seus néts i el seu marit fins al Parc de la Ciutadella, per donar menjar als ànecs, els quals estaven en aquell trist estanc. Sempre fent la mateixa vida, i no podent-se escapar cap a un hàbitat millor. Ningú la recorda, ni tan sols aquelles amigues amb què anava a fer un cafè cada tarda, amb les quals havia compartit molts secrets i amb les quals havia passat llargues estones rient, i de vegades plorant, veient la gent passar, gent molt diferent, pels carrers de Barcelona.
A la residència gairebé no parla amb ningú, no sap de què parlar amb gent que no coneix de res. A part, molts dels avis que hi ha a la residència tenen malalties mentals i és millor no parlar-los, ja que mai saps amb què et poden sortir. Per això, la Maria té ganes de marxar d’aquell lloc, un lloc molt acollidor i alhora solitari.
El dia que menys s’ho espera rep la visita del seu fill amb la seva dona. Tan sols hi estan un dia amb ella, però val més poc que res. Però aquell dia la Maria té por de dir-los com es sent, no vol espatllar aquell moment tan bonic, la trobada amb el seu fill després de gairebé dos mesos. Li agradaria dir-li que en aquell lloc hi està molt bé, però que no hi té ningú. Li voldria dir que a Barcelona hi viuria molt millor, que allà hi té a tothom: les amigues, la família, i tota la gent de la ciutat, que tot i no coneixent-la, fan que es senti viva. Però la Maria no pot dir-los res, no té la força que hauria de tenir. Així que quan marxa el seu fill i la seva jove, sap que haurà de continuar vivint allà, en un poblet que es troba a més de dues hores de Barcelona, on no hi té res ni ningú, fins que marxi per retrobar-se amb el seu estimat marit, al cel.
Mireia Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada