Solitud

Max Michel


La freda ombra del parlament cau sobre el pont de Westminter i ella, Eve Hammond, tremola. Abans hi havia hagut molt poder, poder que decidia el destí de milions. Les reflexions i decisions d’ella no signifiquen res. No afecten a ningú. Excepte a ella mateixa.
-Eh…perdoni, voldria vostè dormir amb mi o alguna altre cosa? -va preguntar l’Eve porugament a un home que fumava parsimoniosament.-Bé, ja sap… per diners.
-És la proposició més barroera que mai m’havien fet- va dir l’home després de tal garrina rialla que feia pensar en les coses que li esperaven a la jove –No fa gaire que t’hi dediques, no?
L’Eve en adonar-se del ridícul que acabava de fer va prosseguir disculpant-se amb l’acompanyament més previst. Va explicar-li que treballava en la fàbrica de municions però que els diners no li eren suficients i era el primer cop que feia allò. Realment necessitava els diners.
-No saps el que fas, noia.
El somriure de l’home es convertí de cop en una cara seriosa absent de pietat. Però ben cert era que de moment no havia dit res incorrecte o insensat. Si l’Eve sabés el que estava fent, si hi hagués pensat una mica més. Aquell home era un agent de vigilància antidroga, i venia acompanyat dels seus companys.
-Ja coneixes les lleis contra la prostitució, és de fet un delicte de grau 7 i per tant, nosaltres decidim què et fem.
L’agafaren violentament entre 3 homes i, amb una crueltat característica l’acorralaren contra la paret. No es podia moure i, aquells home l’anaven a violar.

L’Eve es va despertar en una habitació fosca completament quadrada, excepte per una porta de metall pesat amb una petita obertura i una escletxa en un costat de la paret on una rata l’interior n’observava la figura. Els ulls d’aquella rata brillaven en la quasi absoluta foscor que hi havia a l’habitació. La poca llum present provenia d’una finestra barrotada a uns tres metres d’alçada, de fet hi havia un portalàmpades al sostre però sense bombeta. També hi havia un llit de fusta amb un gravat que posava “EMMA” a la paret en què es recolzava, i un inodor sense seient. A part d’això no hi havia res més, si no compten l’Eve, que duia posat un vestit de color marró molt brut, que amb prou feines li arribava als genolls, cosa que feia que el fred en els peus nus es convertís en una sensació només comparable amb què et punxin mil agulles en aquests. Aquelles teles tan fastigoses i que tant repugnaven a la noia feien que totes les debilitats humanes, en les quantitats que hi ha a cadascú, es veiessin totes reflectides en la seva imatge. Dos homes parlaven a l’exterior de la sala i al cap de poc l’Eve va veure entrar per la petita obertura de la porta una plata amb arròs bullit. No tenia gana però sabia que si no s’ho menjava tornaria la rata. La situació era desoladora fins que finalment va aconseguir adormir-se.
Van despertar-la unes veus. Eren els guàrdies i li taparen els ulls amb un podent drap i l’expulsaren amb molta agressivitat de la depriment habitació. En treure-li el drap va sentir que estava en una cadira ronyosa en una sala plena de llums enlluernadores que provenien del final. Al mig, en una taula, un home gros ajagut i un guàrdia de peu. L’home gras preguntà amb severitat si sabia per què estava allà. Ella respongué que no i l’home li tornà un característic i ràpid “puta mentidera!”, encara que no sigui una frase gaire significativa el to del home omplí la frase de context. Tot seguit el guardià li va tapar els ulls de nou i, en un temps d’aquells tan curts però que paralitzen la ment humana i el fa allargar-se en una multitud de pors i hipòtesis no desitjades, va notar com l’agafaven pel cabell i començaven a tallar-li. Per què tanta crueltat? Com podien ser tan cruels aquells homes de convertir una cosa tan irrellevant com és tallar els cabells en un acte increïblement desmoralitzador i dolorós? L’Eve no ho podia entendre, tots som iguals es repetia, però jo no sóc com ells. Sí, era com ells. És un fet que som tots iguals, tots tenim un cervell biològicament igual, els que ens fa ser diferents és la utilització d’aquest cervell prodigiós que hem obtingut al llarg del temps. Però per naturalesa som iguals i això ho entenia l’Eve i era la seva major tortura, ella era com aquella gent, era completament igual. Per primer cop l’Eve va sentir repulsió per ella mateixa. Finalment van acabar rapant-li el cap sencer i amb la mateixa agressivitat característica de sempre l’Eve “tornà” a la seva habitació. Allà pogué tornar a veure la imatge de la tristesa, que com dos miralls enfrontats, era infinita. La rata l’esperava ajaguda en el plat amb restes de menjar, però ja no l’importava ,la rata, perquè sabia que ella no era pas millor. Quan els primers raigs de sol travessaren la petita finestra, l’Eve s’aixecà i en notar la llisor del seu cap trencà en un plor existencial.
Amb la claror del dia l’Eve es va adonar que hi havia una petita escletxa i, dintre seu, alguna cosa. Eren cinc pàgines escrites en llapis sobre paper higiènic:

“No sé qui ets. Per favor, creu-me. No tinc cap manera de convença’t que això no és cap dels trucs, però en realitat m’és igual. Jo sé qui sóc i també sé que t’estimo. Tinc un llapis petit que no van poder trobar. Sóc una dona. El vaig amagar dintre meu. Potser no puc tornar a escriure mai més així que aquesta serà una llarga carta sobre la meva vida. És l’única autobiografia que escriuré i afortunadament la faig entre aquestes parets aïlladores de saber i en paper higiènic.
Vaig néixer a Nottingham el 1957. Vaig créixer com qualsevol altra noia i en aprovar els exàmens de graduació vaig ingressar a l’institut de secundaria, volia ser actriu. Allà vaig conèixer la meva primera parella, es deia Sara i tenia catorze anys. Jo en tenia quinze. Els seus cabells eren preciosos. A la classe de biologia vaig sentir al professor dir que allò eren coses d’adolescents i que es passava amb el temps. A la Sara sí, a mi no. El 1976 vaig deixar de fingir i vaig portar la meva primera novia a casa, perquè conegués els meus pares. Es deia Christine. Una setmana després ja vivia a Londres. La meva mare em va dir que li havia trencat el cor i no sé què més, però la qüestió és que no va ser capaç de pensar en una altre ment. No va poder modelar la seva part no material per entendre, aprendre i, actuar tenint en compte tots els radicals. Encara ara sento llàstima per ella. Però la meva integritat era el més important. És això ser egoista? La integritat es ven molt barata tot i ser tot el que tenim en aquest món. És el nostre petit raconet, ningú no el coneix, aquell raconet som nosaltres, i allà som lliures.
Vaig ser feliç a Londres i encara volia més. La meva carrera progressà hàbilment fins aconseguir petits papers en el cine. En una d’aquestes pel•lícules vaig conèixer la Tami. Ens estimàvem. Vivíem juntes i per sant Valentí sempre m’enviava roses. Teníem una cosa tan gran. Va ser llavors quan el 1988 va començar la guerra, després d’això no van haver-hi més roses. Per ningú. Després que s’adjudiquessin el poder es va començar a perseguir als homosexuals i van endur-se la Tami un dia quan anava a buscar el pa. Per què ens tenen tanta por? Van cremar-la amb brutes cigarretes i l’obligaren a dir el meu nom i firmar una declaració on deia que jo l’havia seduït. No la culpo. L’estimava tant, no la vaig culpar. Però ella sí que es va culpar i va acabar matant-se, no va poder viure amb el pes d’haver-me traït. Va matar-se perquè havia renunciat a aquell petit raconet d’integritat. Van capturar-me i em digueren que totes les pel•lícules que havia fet serien cremades, després em van afaitar el cap i, mentre m’ofegaven a l’inodor m’explicaven acudits de lesbianes. L’altra lesbiana d’aquí, la Rita, va morir fa dues setmanes. Jo també moriré d’aquí poc i és estrany que mori en un lloc tan terrible, però l’important és que vaig rebre roses durant tres anys i no vaig haver de demanar disculpes a ningú. Moriré aquí, i amb mi cada raconet del meu ésser. Excepte un. Només perdurarà un, és petit i fràgil i també l’única cosa pel què val la pena tenir aquest món. Mai l’has de vendre, perdre o regalar-lo. No podem deixar que ningú ens el tregui.
No sé qui ets, si ets home o dona. Potser mai puc veure’t o abraçar-te, ni tan sols plorar amb tu. Però, t’estimo.”

-Conec cada racó d’aquesta habitació. Aquesta habitació coneix cada racó de mi. Excepte un.
L’Eve no sentia més que pena. No podia entendre la realitat de les coses conegudes. Tant temps per a la construcció personal i no era capaç de saber res del cert.

El dia següent la jove va ser conduïda davant l’home gras i imponent. Va ser jutjada per càrrecs d’alteració pública.
-Escolti la senyoreta Hammond a la seva cel•la. Mentres la senyoreta s’espera, desplegui un regiment de sis homes. Seguidament porteu-la darrere els barracons químics i afuselleu-la.


Max Michel

LA FALSA ESPERANÇA

Era dimarts 9 de setembre del 2008, un dia lluminós i calorós, d’aquells que ens agradaria estar tot el dia a la piscina, sense sortir-ne..
L’Àlex va anar a veure entrenar a futbol una noia molt maca, anomenada Clàudia. Tots dos s’estimaven molt, però encara no mantenien una relació seria, ja que ambdós acabaven de deixar les seves corresponents parelles per la gran atracció que sentien entre ells.
Al finalitzar l’entreno, la Clàudia va acompanyar l’Àlex a la moto.. De sobte, es van quedar mirant fixament i sense poder evitar-ho, van besar-se.
Ja era tard i es feia fosc, el sol ja s’havia amagat i les estrelles començaven a sortir, així que cadascun va tornar a les respectives cases. Quan ell va arribar, va mirar el mòbil i va llegir un preciós missatge de la Clàudia, d’aquells que t’arriben profundament al cor.
Van anar passant els dies, i el dissabte l’Àlex i els seus amics van anar a la festa major de la Roca del Vallès. Allà va trobar-se una de les seves ex-parelles, l’Anna, però tampoc va donar-li importància, simplement van estar junts, parlant com a amics. Fins que va arribar l’hora de marxar i l’Anna va agafar l’Àlex i el va besar intensament, ell penedit, va apartar-la i va tornar amb els seus amics, els quals van veure-ho tot. Quan va arribar a casa, va adonar-se del que havia passat, però va pensar que no havia de dir res a la Clàudia per por a que el deixes, ja que el que sentia per ella no ho havia sentit per cap persona.
Dia a dia l’amor entre ells era cada cop més gran i intens, llavors va pensar que era l’hora de demanar-li per sortir, encara que no hagués passat gaire temps d’aquelles relacions anteriors que van mantindre cadascun amb les seves ex-parelles.
Era 24 de setembre, ja havia finalitzat l’estiu tot i que encara feia calor, l’Àlex tot decidit va anar a veure entrenar la Clàudia, al camp de les Franqueses del Vallès, un lloc on el sol es reflexaba a l’herba, i aquest es penetrava als ulls, gairebé no podies veure res. Ella en veure’l es va omplir d’alegria i no el podia deixar de mirar, però al cap d’una estona va començar a entristir-se. Al finalitzar l’entreno, l’Àlex va dirigir-se al vestuari, esperant que sortís la Clàudia i així demanar-li per sortir.
De sobte surt una companya d’ella, li va dir que marxés, que l’Anna no el volia veure.. Desconeixia el motiu, però no va marxar, es va quedar on era, esperant-la. Quan va sortir, no el va mirar a la cara i va seguir endavant, dirigint-se a un racó on ningú la podia veure. Ell va apropar-s’hi, la va veure plorant sense consol, però encara no coneixia el motiu d’aquesta situació, llavors dues companyes de la Clàudia van explicar-li que s’havia assabentat de tot el que va succeir a la Roca amb la seva ex-parella.
L’Àlex no suportava el que estava passant, no sabia què fer, encara que fos el culpable d’aquest malestar, se’n penedia totalment, però això per molt que li expliqués no ho podria entendre. Tot destrossat va tornar cap a casa, amb un plor que ningú podia consolar-lo, només ella i no tenia aquesta sort. Va trucar-la milers de vegades, però no li agafava el telèfon i tampoc responia els missatges.
Va passar-se tota la nit plorant, i a l’endemà quan es va aixecar va mirar el mòbil, tenia un missatge de l’Anna en el qual li demanava temps per reflexionar, per veure si volia seguir endavant amb això. Sense pensar-ho va respondre-li que si necessitava temps li donava perquè l’estimava massa com per perdre-la.
Van passar dos mesos, i van ser en va ja que va dir-li que no volia seguir amb ell, simplement una amistat.
En aquell moment va esclatar a plorar, i va anar a un lloc on sabia que ningú no el trobaria i per tant podia estar tranquil, sense que ningú el molestes.
Era un lloc il•luminat pel sol, hi passava un riu que amb el seu soroll relaxava qualsevol persona, un lloc idoni per pensar tot sol.
A mida que passaven els dies, es sentia pitjor, no volia saber res de ningú, no volia cap persona a prop seu, negava l’ajuda de qualsevol ésser, encara que a la vegada se sentia sol, tot i que fos culpa seva, per no deixar-se ajudar.
No podia treure-se-la del cap, no feia altra cosa que pensar en ella, en el gran amor que sentia..
El temps passava i passava, però res, de cap manera l’aconseguia oblidar, fins que va arribar l’estiu de nou, aquell estiu calorós, amb un sol increïble, que tot i anant a l’ombra feia una calor insuportable.
L’Àlex havia mantingut diverses relacions, però no havien estat sèries perl fet que encara seguia enamorat de la Clàudia, com el primer dia.
Tots dos van tornar a estar en contacte via messenger, i van mantindre la següent conversa:
- Hola Àlex, quant de temps! (Clàudia)
- Hola Clàudia, sí sí ja feia molt de temps que no parlàvem.. (Àlex)
- Com et va tot? (Clàudia)
- Bastant bé, com sempre, i a tu? (Àlex)
- Bé bé! (Clàudia)
- Què, ara mateix les noietes com van? (Clàudia)
- Doncs he estat amb algunes noies, però res seriós i tu? (Àlex)
- Igual.. Ara mateix estàs amb algú, no t’agrada algú? (Clàudia)
- Sí.. m’agrada una noia.. (Àlex)
Quan la Clàudia va assabentar-se que l’agradava algú, va començar a insistir a esbrinar qui era, però ell no volia dir-li. L’Àlex estava molt estranyat, no trobava el perquè d’aquest interès per saber qui li agradava, així que va preguntar-li i va respondre-li:
- Sé que en el seu moment no vaig fer bé (ni tu tampoc), però penso que encara t’estimo, i potser m’agradaria tornar amb tu.. no estic del tot segura.. Aquest és el motiu del meu interès per saber a qui estimes.

L’Àlex feia bots d’alegria, no s’ho podia creure! Però ell va ser més llest i no va dir-li qui era aquella persona, preferia dir-li a la cara. Al cap de dos dies van trobar-se a Granollers amb més amics, llavors van decidir anar a un racó a parlar de tot el que havia succeït. Amb molt d’esforç va confessar-li el que sentia per ella, des del més fons del seu cor. Ella va respondre-li que encara s’ho volia pensar, perquè no n’estava del tot segura, i això per ell no era gaire bona senyal, era semblant a l’última vegada.
Van anar passant els dies i encara no havia rebut cap resposta, llavors va decidir enviar-li un missatge preguntant si ja s’ho havia pensat. Ella altre cop va dir-li que no volia tindre res més, simplement una amistat.
L’Àlex no s’ho podia creure, havia tornat a jugar amb els seus sentiments i sense pensar-s’ho va negar-li l’ amistat, no volia tornar a saber res més d’ella.

En aquell moment va trencar a plorar altra vegada i va decidir tornar a aquell lloc tan tranquil perquè ningú el molestés i es pogués relaxar.
Poc a poc anava animant-se, però sabia que mai més tornaria a enamorar-se tal com ho va fer amb la Clàudia, el seu cor quedaria tancat i amb ferides inguaribles.


Noelia Montalbán Blasco

Laia

Van passar dos mesos i quasi ja era primavera, les primeres flors sortien dels capolls, tot i que continuava aquell vent gèlid. Eren les 7 del matí quan la Laia i la seva mare van marxar cap a classe i a la feina. La Laia no va gosar dirigir ni una sola paraula a la seva mare en tot el trajecte cap a la gran ciutat. Ella considerava que no podria perdonar el que havien fet els seus pares mesos enrere. L’Aleix i la Núria, els seus pares, li havien amagat la mort del seu germà, el Joan. Encara no entenia del tot el perquè de la reacció dels seus pares i l’únic sentiment que era present en tot moment a la seva ment era aquell sentiment de tristor i enyorança per no tenir-lo al seu costat. Els records bons i dolents que tenia del seu germà sempre anaven amb ella, però el que més li agradava recordar, a part de la seva infància amb ell, era aquell viatge tan inoblidable que li va regalar per haver-se graduat. Aquell viatge va ser l’únic que van fer junts i sols, un viatge preciós recorrent tota Europa, al costat del seu company d’aventures preferit. Era com si fos ahir mateix quan la Laia i el Joan anaven recorrent amb tren els països europeus, però el lloc més feliç on havien estat tots dos era una zona petita a prop dels Alps francesos. Aquell lloc era especial, no sabien per què, però hi anaven cada any. Per a la Laia aquest últim viatge sols va fer que gaudís més d’aquell paisatge del que estaven enamorats. Dins una vall amb pics, serralades i prats que els envoltaven vestits de blanc a l’ hivern i de verd a l’estiu. Un petit poble desconegut, però encantador, amb les seves petites cases de pedra, de potser dos segles enrere i aquelles olor de llar de foc que no et treies de sobre . Carrerons per on perdre’s fins arribar a un petit llac a la vora d’un rierol, on patinaven a l’ hivern tot congelat i es banyaven a l’estiu quan feia calor. Milers de camins per on pujar als pics i en arribar-hi trobar-te una vista preciosa, on cada tarda gaudien d’una posta de sol de mil colors: un dia de color rosat, l’altre ataronjat o simplement anaven a observar el cel estrellat i la lluna en tota la seva perfecció. La Laia tenia clar que el record del seu germà és present en tots els llocs on han estat com París, Berlín, Praga, Budapest, etc.

Arran de la mort del seu germà, els seus pares es van anar distanciant, discutien fins a tal punt que la seva mare marxà de casa. El món en què vivia la Laia es va ensorrar definitivament, ja que cada cop estava més sola i el que més por li feia era veure com ho perdia tot mica en mica. Al cap d’uns dies passejant pel seu bosc preferit va trobar un racó al costat d’un riuet on es va tornar a trobar a si mateixa, però al mateix temps era el lloc preferit de la família. Aquell racó per a ella simbolitzava tot allò que havia tingut en un passat no gaire llunyà ( la família unida i feliç, un germà molt estimat).

La Laia se n'anava cada tarda en tornar de l’escola al seu racó, una zona mig assolellada, envoltada de pins petits i grans, esvelts i esquifits, al costat tenia la perera que van plantar el dia del seu aniversari que ja començava a brotar. El fet d’anar-hi cada tarda feia que no s’oblidés de ningú, que pogués recordar els bons moments, les cares i les veus.

Al cap d’un mes, els pares de la Laia es van divorciar. Ella se n’anà amb la seva mare a Alemanya. Tot i que ella visqués allà, sense estudiar ni treballar, anava un cop al mes a veure el seu pare i a retrobar-se amb els amics i familiars. Com que la Laia estava a punt de complir la majoria d’edat va decidir tornar a les seves arrels, a casa seva. Un cop a casa es va tornar a posar estudiar i va tornar a “visitar” el seu germà. La convivència amb el seu pare era genial, mai no n’ havia gaudit tant com fins ara. Per a ella era un pare “ocult”, quasi sempre treballant. Els mesos passaven sense pressa com si ningú els esperés i la solitud era present a la ment i al cor de la Laia. Aquesta no la deixava seguir endavant, era com si la boira hagués tapat el camí. La sort que tenia o té la Laia és que tot i això pot recordar milers de moments màgics amb tota aquesta gent que ara l’ha fet patir tant .

Torna a viure...

La Wendy era una noia jove d’ aproximadament uns 18 anys que estava preocupada, ja que fa uns dies enrere és va estirar al llit i és va començar a fer un tacte al pit .De cop és va notar que hi tenia un bony al costat del pit però no hi va donar importància ella pensava que potser era d’algun cop que s’havia donat, però un dia és va adonar que li creixia més i més . Va decidir anar al metge, ell preocupat li va dir que s’hi anava acompanyada d’algun familiar i ella li va dir que no , ja que era una noia solitària.

Des de molt petita va perdre els seus pares i va créixer tan sols amb l’afecte de la seva àvia el metge , preocupat , la va enviar amb una infermera i li va dir que li farien una mamografia. La Wendy no hi tenia cap idea ni ben bé sabia com dir aquella paraula ja que ningú li havia explicat el que era . La infermera li va explicar el que li farien i per què és feia a aquesta prova. Però la Wendy no ho acabava d’entendre finalment va acabar sortint d’aquell lloc que li feia por. La doctora li va dir que tornés després d’uns 15 dies per donar-li els resultats. Durant aquells 15 dies la Wendy era la persona més feliç del món, vivia moments inoblidables amb els seus amics, sortia de festa i estava plena de somnis.

Va passar aquells quinze dies sense saber-ho. La seva vida va canviar de cop i volta , era un matí plujós i feia fred però ella igualment va sortir a buscar els resultat i la doctora li va comunicar que patia càncer de mama. Ella estava molt espantada després de haver sentit la paraula càncer. La Wendy coneixia o li sonaven aquelles paraules però era molt estrany que a una noia jove d’uns 17 anys pogués patir aquesta malaltia. Ella molt desesperada per la notícia va sortir corrent volia estar sola per allunyar-se per un moment d’aquest problema que faria que la seva vida canviés completament. Va agafar un tren sense cap destí , passaven i passaven les parades fins que va arribar a l’última parada del tren . Va ser l’única que va baixar en aquella parada i l’última que va baixar del tren ja que no hi havia ningú, no sabia on era ni tan sols ben bé el nom d’aquell lloc no li sonava i no l’havia sentit mai. Va començar a caminar sense cap direcció intentant saber per què el destí havia volgut donar-li aquest cop . Va arribar fins al cim d’una muntanya i va estirar-se a la verda gespa i sentia el cant del ocells, el so d’una cascada, el vent que bufava amb força i mirant al cel els núvols semblava que li portaven missatges. Ella veia els núvols i a cada núvol semblava que tingués escrita una paraula van passar sis núvols o van ser sis núvols els que ella va veure. Cada núvol portava un missatge el primer núvol deia pau, el segon tranquil·litat, el tercer lluita, el quart força, cinquè valentia, sisè esperança, mentre veia com passava el dia i la lluna s’amagava darrera els núvols va començar a pensar en el seu futur però mentre més preguntes és feia per cap hi trobava una resposta.

Va agafar els ànims suficients per poder enfrontar-se sola davant un altre impediment del destí . Va tornar al seu poble, allà va començar amb els tractaments ja que el seu càncer era maligne. Primer les quimioteràpies que li amargaven el dia, tan sols desprès d’arribar del tractament anava al lavabo i és passava tot el dia allà dins , després poc a poc el seu cabell enrinxolat li començava a caure, incògnita que potser no és pogués guarir completament d’aquesta malaltia. Però no va ser així , tots els mals moments que li va comportar el seu tractament al final van servir per guarir-se d’aquella malaltia, llavors va començar a veure la claredat. Després d’aquells dies tan foscos, eterns, desagradables va començar aparèixer el sol, la felicitat, la valentia i va poder tornar a viure de nou.

Jéssica Sanguña Roldán

1r Batxillerat "A"

Tota una vida per viure

Feia un bon dia a la vila. En Max estava jugant a bàsquet amb les seves dues germanes. En Max era un noi de 17 anys, poc corpulent i de mitjana alçada. Era un noi de llàgrima fàcil tot i que en alguns casos mostrar un gran geni. També era molt amic dels seus amics i li agafava molt apreci a qualsevol persona en molt poc temps.
Les seves dues germanes ho eren tot. La Marga era la germana mitjana, tenia 12 anys i era una noia molt alegre.
La germana petita es deia Paula i tenia 6 anys, i era l’única que tenia un caràcter especial, ja que havia nascut amb síndrome de Down. Tot i això els seus dos germans l’estimaven molt i sempre estaven per ella.
Ells vivien juntament amb els seus pares, en un poblet de l’interior on predominaven els camps verds i el bon ambient. Ells estaven molt tranquils en aquell poble, es coneixien tots els veïns i cada cap de setmana feien un sopar a la plaça del poble. Allà parlaven de les possibles millores de cara el futur de la vila i de les coses que estaven en mal estat, arreglar-les.
El temps va anar passant, i al poble va anar arribant gent nova d’altres pobles del costat. La costum de reunir-se el poble i parlar de temes es va anar perdent de mica en mica, i cadascú feia la seva.
Un bon dia a la porta del ajuntament s’hi va presentar un home de negocis per proposar al alcalde noves idees de cara al poble. Aquest home li va proposar, veient la immensitat de camps que posseïa el poble, construir una central nuclear i guanyar diners. L’alcalde es va quedar pensatiu per un moment i li va dir que tornés al cap de dos dies per acabar de pensar-s’ho millor, allò que aquest home li havia proposat li semblava molt temptador. L’alcalde ho va consultar amb la seva dona i ella li va dir que si acceptava faria molt mal al poble, però que els diners es necessitaven per tirar endavant. L’alcalde davant el dubte no sabia què fer.
Al cap de dos dies, el negociant es va presentar davant les portes de l’ajuntament. Ells dos varen estar parlant sobre el tema i l’alcalde finalment mostrant-se molt flexible sobre les negociacions del negociant va acabar acceptant, i que la central seria construïda a la zona oest del poble.
En Max un dia es despertà, i només mirant per la finestra va veure que hi havia màquines destrossant els camps verds que a ell tant li agradaven, i feien que dia a dia estigués feliç respirant aquell aire pur que tant li agradava.. tot allò s’havia acabat.
Quan la gent del poble va veure el que estava passant es van anar a manifestar davant la porta de l’ajuntament per intentar parar aquesta malèvola construcció. La gent anava amb pancartes amb lemes com “ No a la construcció de centrals nuclears!” o “ Deixeu el nostre poble lliure de fums!” . La gent estava molt enfadada per aquesta decisió pròpia de l’alcalde. L’alcalde va intentar calmar els ànims dels habitants amb un breu discurs on deia que això ho feia pel poble, per tirar endavant ja que anaven justos de diners, i aquesta era una gran oportunitat. La gent indignada ho va deixar córrer ja que en el fons, li tenien una gran confiança a l’alcalde.
Quan la central finalment va ser construïda, s’hi veia un gran moviment de vehicles i treballadors que feia que el que abans allò fos una font de tranquil•litat, ara era una introducció al caos.
Al cap d’un any, la Paula morí a causa del seu estat greu de salut, ja que li havia empitjorat molt al llarg del temps. Tota la família estava molt trista. El funeral va ser un dia plujós, on s’aixecava una espessa boira, la temperatura era baixa i, de fons, s’hi veien dues xemeneies expirant fums tòxics.
Des d’aquell dia, a en Max i a tota la seva família els faltava algu molt important. La mort de Paula va portar la seva família a dur una vida molt pessimista. Ja res era com era abans: Paisatges de camps verds i relluents, on el sol es reflectia a l’herba i t’enlluernava i senties aquella escalfor tan acollidora... juntament amb la presència d’una família unida... Ara ja tot era mal estar, dies plujosos, cares que reflectien desolació, immenses xemeneies treien fums contaminants que només feien que embrutar el medi ambient i ja ningú del poble gosava sortir al carrer per rés.
En Max, davant aquest panorama se sentia sol, ja no tenia res al seu voltat que el pogués fer feliç.

La Meva Soledat

No s'ho esperava, li era díficil de creure, seguia pensant que era una mentida, un mal son.
Van passar els dies, setmanes i mesos i la seva absència encara presistia en la seva ment.Se l'estimava com si fos una joia de la seva propietat.El destí es va creuar i seguidament va canviar.Ho va voler oblidar tot però mirant el cel va tornar a caure.Un altre color es feia gris.Se li feia díficil veure que tot lentament va anar desapareixent.Li hagués agradat abraçar-lo mentre li xiuxiuejava que l'estimava i li cantava una cançó baix la llum de la lluna amb els sons de les onades del mar,renunciar a tot el demés i a cada frase oculta amb un petó parlés.Ell era el seu equilibri,el seu destí.
Cada nit envoltada de fotografies i records es preguntava el perquè,recordava les seves promeses i els seus juraments,les mirades intenses amb que les expressava i el to de veu amb què ho deia.Les nits curtes i relaxants es van tornar llargues i ocultes.Les seves llàgrimes cada vegada eren més presents acompanyades d'un dolor molt intens.Sempre el recordava,segons,minuts,hores,ell vivia en la seva ment.El cridava i el cridava sense rebre cap resposta,realment encara no s'jo creia.
Es preguntava com,quan i per què, ja no tenia esperança.La gent comentava que se la veia sola plorant pels carrers en altes hores com una boja.Comentaven que no existia consol per tants plors,que només una amiga estava al seu costat.
Comentaven que ja no es posava aquella roba que l'hi afavoria i la feia tan maca,que ja no s'arreglava.Les il.lusions que tenia abans se les va empassar la lluna.En el seu cor ja no sentia ni calor ni fred,era com un dolor o un calfred.Les nits tenia por de somiar amb ell,això se li feia com un càstig,inútil se li feia pensar que un dia ell tornaria.
Per a ella era díficil afrontar aquella realitat perquè ell ja no hi era.
Quan sentia que les hores de les tardes se li feien llargues,recordava què va ser d'aquell amor que els va unir.
Li costava pensar que aquell tèlefon ja no sonaria per part seva,trobaria a faltar aquells roncs que no la deixaven dormir i les llargues conversacions fins la matinada.Quant de temps sense veure'l i no el deixava d'estimar i ara no volia pensar que ja no serien ni setmanes,mesos ni anys sinó tots els anys que li quedaven de vida.Es passejava pels carrers creuant-se potser amb més de mil homes però com ell cap.
Encara seguien aquelles preguntes que mai semblaven aca,bar i que,sobretot,no rebien cap resposta: per què? Si ell deia que l'estimava,quin va ser el motiu d'aquella tragèdia i d'aquell suïcidi? Pronunciar aquelles paraules li trencava el cor.
Tot va començar en un bar,un glop car i escàs de fons,s'escoltaven les seves cançons preferides.Ell estava trist,no tenia bona relació amb el seu pare i solia desfogar-se en aquell bar.Va ser llavors quan la va conèixer.
Ella era la nova cambrera i en veure-la se'n va enamorar.Van passar dies i ell no deixava d'anar en aquell bar,tot per ella,només la volia veure.Parlaven i parlaven fins que una relació profunda es va despertar.Ja no eren les tardes en un bar sinó que es van convertir en nits en una platja.S'estimaven ,sí,molt.
Resultava impossible pensar que dues persones poguessin estimar-se tant,que exsitís un amor tan díficil de trencar.
Ella no es va voler rendir, i va voler investigar el perquè del seu suïcidi.
Anys i anys investigant fins que va descobrir una carta,una carta que no només ho va aclarar tot sinó que va acabar de destrossar aquell cor tan delicat que li quedava,deia:
''Estimada,em costa pensar que ja no podré veure't,ni escoltar-te,ni abrasar-te,ni parlar-te...Vull que sàpigues que no m'enpanadeixo,he tingut que triar i té triat a tu.Et vull demanar perdó per haver sigut egoísta,no hagués pogut viure una vida sense tu.No hagués suportat veure com et treien la vida a canvi de la meva.Ho he fet per tu i per a mi,encara tens coses que viure i ho pots fer sense mi,en canvi jo no hagués pogut.No et puc dir qui era aquell home,però sé que ja no et molestarà més,per això vaig donar la meva vida.No vull que ploris per mi,no vull que lluitis per mi,però tampoc vull que t'oblidis de mi.Allà on sóc t'espero i t'estimo.''
La carta era curta però intensa en la seva vida.

LUBNA TALIBI TALIBI 1rA Batxillerat

VIES

"El tren arribarà amb quinze minuts de demora” va dir una veu femenina per megafonia. En Raül Bonastrada, un economista reconegut a la ciutat comtal, havia d’anar a Madrid, per qüestions de feina, amb l’AVE. Eren les vuit de la tarda.

A l’estació ja no hi quedava gairebé ningú, assegut al banc veia com una velleta recollia les monedes que li havien caigut del moneder a l’intentar treure un euro per comprar alguna llaminadura que hi ha en aquelles màquines de l’estació, que hi són perquè facis alguna cosa mentre esperes el tren retardat. En Raül volia ajudar-la però pensava en altres coses, i quan s’aixecava per ajudar-la, la senyora ja havia acabat, i estava pujant per les escales mecàniques, les quals feia mitja hora estaven plenes de gent atrafegada i amb presses.

Ara sí que s’havia quedat sol. Només tenia la companyia de la calor que sempre hi ha en aquell sot de l’Estació de Sants per on passen les vies de tren. S’avorria tant que fins i tot va començar a mirar els cartells de publicitat de darrere seu i dels costats.

Quan portava una bona estona jugant absort a canviar els noms dels cartells, un xiulet el va fer tornar en si. El tren per fi havia arribat. Va pujar-hi, es va quedar mirant l’andana com si fos una amiga de tota la vida, que l’havia acompanyada a esperar el tren i ara li deia adéu. Va entrar-hi. Les portes es van tancar i ell va anar a seure la segona butaca començant per la dreta, al costat de la finestra. L’aspecte del vagó no havia canviat gens respecte a l’estació. El compartiment era buit, només hi eren ell i el seu reflex a la finestra. Però sí que hi havia una cosa que canviava, hi havia més llum que a l’andana.

Va intentar dormir una estona, si podia, poc perquè l’AVE havia de fer escala a Saragossa, perquè el conductor descansés una mica. Quan per fi va trobar la posició correcta per fer el son, va entrar el revisor. El revisor era un home d’uns cinquanta anys amb el cabell blanc, una barba negra espessa, amb algun pèl color plata desfavoridor. Tenia una panxa tan grossa que semblava que el seu uniforme havia d’explotar d’un moment a l’altre. En Raül va buscar el bitllet, el va treure de la cartera, el va donar, el revisor va mirar-lo i el va tornar. Aquesta va ser l’única interrupció fins arribar a Saragossa. Allà va baixar del tren, va passar per l’estació i va pensar: “Sembla que totes les estacions siguin iguals.” I és que la veritat és que tant l’estació de Sants com la de Saragossa tenien el mateix aire lúgubre.

Després de passar la nit en un hotel de dues estrelles, sense aigua calenta, va sortir de l’establiment, va mirar enlaire i va veure que seria un dia trist. Els núvols eren grisos clar, però cada cop es tornaven més foscos, i mirant cap a Madrid es veien llampecs d’aquells que només es veuen a les pel•lícules i que només mirant-los ja t’espantes. En Raül va anar tirant cap a l’estació no gaire content. Aquest cop el tren no va tardar gaire a arribar, va pujar al mateix vagó i va seure al mateix lloc que la nit anterior. Hi havia un grupet de nois i noies, devien ser unes deu persones més, però com que estaven a l’altra punta del compartiment i parlaven de les seves coses, en Raül es sentia igual de sol que l’altra nit. Tot i el dia que feia, estava una mica més animat que ahir, perquè avui podria veure una mica més bé el paisatge que no la nit prèvia. Es va fixar en diverses coses: va veure que per aquells indrets hi abundaven els camps de cereals a punt per ser segats. També es va fixar, sobretot, en el monument més característic en passar de Catalunya a Espanya, efectivament, “el toro d’Osborne”.

Quan faltava aproximadament una hora per arribar a la capital espanyola, el tren va parar de cop. Ningú sabia la raó d’aquest estacionament indegut entre camps i toros, fins i tot el grup de joves havia deixat de parlar esperant que per megafonia expliquessin el perquè de tot plegat. La seva espera va ser recompensada, ja que un minut i mig després de l’aturada una veu masculina va dir per la megafonia del ferrocarril: “Señores pasajeros el tren permanecerá parado por causa de un arrollamiento”. “Un atropellament”, era l’últim que li faltava al nostre economista! Tenia una reunió de feina molt important a la una de la tarda. Tot i que no sabia l’hora que era va pensar que devia ser tard, va mirar el rellotge que li havia regalat la mare per la seva comunió; eren dos quarts de dotze. “No hi arribaré a temps” va pensar, seguidament va treure el mòbil d’última generació i va intentar trucar a les persones amb les quals havia quedat. No li van despenjar la trucada.

Abatut va mirar per la finestra, amb tot allò no s’havia fixat que el dia s’havia tornat més fosc a causa de la tormenta que semblava que havia d’arribar d’aquí poc. Entre l’ambient tenebrós que provocava aquest fet meteorològic, i l’atropellament el nostre protagonista estava una mica espantat. Es va adormir.

Un cop fort i sec el va espantar i, alhora, despertar. La Guàrdia Civil ja havia arribat al lloc dels fets i un dels policies li havia picat el vidre per veure com s’espantava. Però el va espantar més l’aspecte del policia que el cop, perquè el guàrdia portava el cabell moll, i feia cara de pomes agres, a més a més amb els llampecs que queien i alhora la foscor de la tempesta semblava un fantasma. En Raül no sabia quina hora era. Es va mira el rellotge; tres quarts de quatre marcaven les fines agulles.

En acabar d’observar l’hora el tren es va posar en marxa, semblava que la tempesta amainava. Els raigs de sol trencaven aquells espessos núvols. Va arribar a l’estació d’Atocha a tres quarts de cinc. Com que ja sabia que feia tard a la reunió va decidir fer un petit recorregut per l’estació i admirar les immenses plantes que hi havia allà dins. Va sortir de l’estació, es va quedar plantat davant la porta, mentre un aire fred li tallava els llavis. Ara ja era a Madrid i havia perdut l’oportunitat d’un gran negoci. “I ara, què?”


Nil Datsira
1er Batx. A

SENTIR-TE SOL ENVOLTAT DE GENT

Pere Fuster és va aixecar com cada dilluns a les set del mati, el seu rellotge negre, i com cada matí escoltava Catalunya radio, és va dirigir cap el lavabo a dutxar-se, per aquell passadissos estrets del seu pis del davant de plaça Catalunya, el lavabo característic amb el sostre molt alt, hi feia molt de fred, no funcionava la calefacció, per que aquells radiadors tant vells, plens de rovell, els quals havien perdut el seu color groguenc des de feia anys que no aconseguia recordar, és posà a dintre la dutxa, i li sortí un rajolic d’aigua freda que li recorria tota l’esquena, i en aquell matí tant fred del més de desembre no era d’agrair, en acabat, s’eixuga tot el cos, amb la mateixa tovallola des de feia 25 anys, la tovallola que li havien regalat de la comunió, i ara en tenia 32, però això no el preocupava, és posa les sabatilles, cosa que també feia que les tenia des de feia molt anys, és dirigia cap a la cuina, quan de sobte va sentir un soroll, sec, dur, que procedia de fora del carrer, amb aquelles sabatilles és dirigia cap a la finestra de fusta, amb les vidres plens de brutícia dels cotxes, quan de sobte, és va para i va pensar, que no feia falta acostar-se a la finestra, ja sabia el que havia passat, algun cotxe havia xocat amb algun altre, portava tota la vida escoltant aquests sorolls, però des de que era petit cada vegada que sentia això corria cap a la finestra per saber el que havia passat, i tornà cap a la cuina, on l’esperava el seu tetra-bric de llet a la nevera i la seva cafetera negra, que en alguns dies del passat havia estat grisa, però el pas del temps i amb el foc del fogonet havia perdut tot el color.
Va treure el l’embàs i el posà sobre el màrmol, s’ajupi i agafa el cafè de l’amari de sobte i també el posà sobre el màrmol, amb tot això fet és dedica a posar aigua la cafetera, en dirigir-se a la pica, va veure que encara degotava i li van venir al cap, els records de quan l’aixeta de la pica no degotava, però feia tant de temps que ni el soroll de les gotes d’aigua, m’entra queien durant totes les nit i quan no podia dormir el desprendiment de cada gota es feia eterns, tots aquest pensament li van retornar al cap, però no pensava fer arreglar. Desprès d’esmorzar va agafar la l’ascensor i baixà fins el pàrking on tenia el seu cotxe, un cotxe vell, no recordava exactament quan l’havia comprat, però feia molt anys més de 10, havia perdut el color, tenia moltes ratllades, uns brètols li havien fet una guixarada , però ni li molestava, i quan es disposava a sortí al carrer amb el seu cotxe, un altre vegada com cada matí, algun conductor li havia tapat la sortida, ells amb paciència, va esperar que aquest arribés i no va tardar gaire. Quan va poder veure més enllà de 4 passes contades va veure relaxada la veritat de cada matí, pitades, crits, ell mirava com s’escridassaven uns conductors al altres per alguna infracció que havien realitzat, quan al final va aconseguir sortí de tota aquesta aglomeració, va agafar la C-17 en sentit Vic, la seva feina no estava tant lluny, es trobava justament a Mollet. Treballava a la Damm, i com cada dia, per sort no trobava retenció, però és quedava immòbil mirant els conductors del sentit contrari parats a la carretera, amb cares alegres, de tristesa, parlant pel mòbil i es preguntava vagament cap a on es dirigia tota aquesta gent, tohom tenia un destí, quan de sobte al girar el cap, es va trobar un camió al davant que li tallava el pas, va prémer el fre amb tanta força com va poder i per sort va aconseguir dominar aquella carraca de cotxe amb la mateixa destres que un conductor de formula 1, el cor li anava a mil per hora, se li va tallar la respiració i a la primera estació de servei que va trobar es va parar i va anar a comprar una ampolla d’aigua, ja arribava tard a la feina, així que va tornar a emprendre el seu viatge cap a la seva feina, va arribar 2 minuts tard, per sort el seu cap encara no havia arribar i es va dirigir corrent cap ala maleïda màquina vermella que li amargava la vida, va agafar la seva targeta i la va posar a l’interior de la maquina i aquell soroll que feia al gravar l’hora d’entrada a la targeta cada dia el posava mes malalt. Més tard va agafar les claus de cotxe, a l’interior hi tenia una llista de tots els bars que tenia que anar a fer les comandes per que més tard els camions anessin a portar el material demanat, si, efectivament era viatjant, i cada dia li agradava menys la seva feina, es passava hores i hores a l’interior d’aquell cotxe pudent a causa que els antics treballadors no el netejaven i el que més el molestava era aquell color vermellós del cotxe que durant tot el dia el recordava aquella màquina odiosa de l’entrada de la fàbrica.
Va passar el seu torn sense pena n’hi gloria, no estava cansat, però el destrossava la monotonia, m’entra tornava cap a casa a amb el seu propi cotxe Pere pensava que tenia que anar a comprar el pa, així que ràpidament es dirigí cap el pàrking on va abandonar el cotxe allà, estava cansat de anar amb cotxe portava tot el dia canat amb cotxe i a més tenia que aguantar les queixes dels clients que no estaven contents amb les comandes anteriors i tenia que aguantar les escridassades del propietaris dels bars, quan moltes vegades per no dir la majoria de comandes anteriors no les havia fet ells, però això no el preocupava. Anava absorbit pel seus pensament, quan de sobte un visió li trencà els seus magnífics plans, una altre vegada un altre cotxe havia aparcat davant del seu pàrking, com l’anterior vegada tampoc va fer resi i el conductor del cotxe que molestava a Pere no va tardar gaire a marxar, al deixar el cotxe, caminava a través de plaça Catalunya i mirava fixament tota aquella gent que no coneixia i que segurament no coneixeria mai, quan arribà a la cantonada amb el Portal de l’àngel va torçar a la dreta i en un petit recó, hi havia un petit lletrerot amb lletres petites on venien pa, feia tots la vida que anava a comprar les seves baguettes en aquella pobre senyora que sense voler havia vist passar èpoques de ben estança i èpoques de pobresa, però ella amb la seva bata blanca com feia 50 anys venent pa a tothom que passava i sempre al marxar li dedicava unes paraules que a cau d’orella s’emblaven poesia feta per un dels millors poetes de l’historia. De sobte caminat cap a casa, va escoltar una conversa de una joves que tenien que escollir la carrera que triaran, hi tenien diverses opinions, que el tenia que agradar, que tenia que guanyar molts diners, es va para a escoltar-los un moment, i al girar i cap va tenir la seva pròpia reflexió, vivia en la ciutat més poblada de tota Catalunya i justament en centre de l’activitat econòmica més frenètica del país un home se sentia sol, però havia tingut tantes vegades aquest pensament que tampoc i pensava fer res al respecte així que es va dirigir cap a casa, tot callat i amb una cara seria es va tancar a casa, esperant l’endemà per tornar a fer el mateix.

ANDREU EGEA VILA

La Carla està sola

La Carla es va despertar, com qualsevol altre dia. Va observar al seu voltant, tot estava al seu lloc. Va mirar l’altre costat del llit, on feia ja mesos que no hi havia ningú. Es va aixecar, es posà una bata i es dirigí cap a la cuina a fer-se l’esmorzar. Va recorre el menjador, esquivant els sofàs i la taula, fins arribar a cuina. Agafà dues torrades i les posà a la torradora, m’entres que es feien, es va fer un cafè. Esperava a que es fessin les dues coses, quan va començar a mirar la cuina: la taula que hi havia ja era vella, les parets es tenien que pintar, la pica estava plena de plats i gots que es tenien que rentar. Estava tant atenta observant la cuina que, al sortir les torrades, es va espantar. Les va agafar, lis va posar mantega, va posar el cafè en un got i es dirigí cap al menjador per veure la televisió.

El menjador estava ordenat, amb el sofàs al lloc, a la tauleta hi havia revistes. Es va seure en un sofà i mirà el rellotge, només eren les set del matí. Posar el televisor i es posà les noticies, ja que no feien res d’interessant a aquella hora. Va estar una estona mirant-les i després va dir que què malament estava el món, però al veure que ningú no li responia va fer un sospir. Es va tornar a dormir. Va somiar en com era tot abans: els seus nets corrents pel menjador i el balcó, els seus fills ajudant-la a fer el dinar i el seu marit... el seu marit que ja no hi era. Es va despertar de cop. Mirà el rellotge i va veure que eren les deu. Va acabar d’esmorzar i va portar el plat i el got a la cuina. Llavors va tornar al sofà, va canviar de canal per veure que feien, però al veure que ni feien res va deixar un qualsevol.

Una estona més tard va sentir la necessitat de anar al lavabo, s’aixecà lentament i es dirigir cap a ell. Quan va sortir va mirar el rellotge, eren les dotze. Es va recordar que tenia que anar a comprar pa. Es va vestir i va baixar al carrer. M’entres caminava veia a les persones que caminaven capficats a les seves coses, cotxes que pitaven a un altre cotxe perquè havia aparcat en doble fila, va veure grups de joves que passejaven pel carrer i finalment va arribar a la pastisseria. Sempre havia anat allà a comprar el pa i ja la coneixien.

Va compra el pa i tornà a sortir al carrer. Els cotxes que pitaven abans, ja no hi eren, els joves ja s’havien anat a casa a dinar i el carrer estava mig buit. Es mirà el rellotge i va veure que eren les dues. Va arribar a casa, deixà el pa a la cuina i anà al menjador per veure si tenia algun missatge.

- “Té un missatge nou. Rebut a les 13:00 hores.”- va dir el contestador, i va prosseguir amb el missatge- “ Hola mare, et trucava per veure com estaves, però ja veig que no hi ets a casa. Quan sentis el missatge trucam.”- era el seu fill.

El Carles el seu únic fill no es preocupava molt per ella, la trucava alguns dies per veure com estava, però res més. Va agafar el telèfon i el trucà. No contestava ningú i finalment va sortir el contestador. Va penjar i es dirigí cap a la cuina a fer el dinar. Es va fer una sopa de peix i un tros de carn a la planxa. Va parar la taula i es va seure a dinar i començà a dinar mirant el televisor. Tornaven a donar les noticies.

- Que malament està el món.- va tornar a dir sense esperar cap resposta.

Quan va acabar de dinar, recollí tot i es va seure a veure alguna pel·lícula que fessin pel televisor. Va posar una que ja estava començada, però no li va fer res. Uns minuts més tard es va dormir. Aquesta vegada no va somiar. Es va despertar a les cinc de la tarda. Va mirar al seu voltant, tot estava en ordre. El televisor seguia encès.

Va mirar la porta que donava al balcó i va veure que no havia regat les plantes. Es va aixecar, va agafar la regadora, va sortir i es posar a regar-les. Havia sortit el sol i es podia observar tota Barcelona. Es podia veure el Tibidabo, els sostres amb les antenes del televisor, el cel donava una llum mig taronja mig lila, ja s’estava fent de nit. Es va quedar allà mirant aquell esplèndid paisatge, sentint els sorolls dels cotxes, dels gossos lladrant, de gent que anava pel carrer, etc. Es va quedar allà veient com la llum del sol cada vegada era més dèbil, fins que va ser-ho tant que va desaparèixer. Llavors va mirar tot un altre cop. Tota la ciutat estava il·luminada, es veia el Tibidabo il·luminat. De sobte va notar que feia fred i va decidir ficar-se dintre de casa. Va mirar el rellotge i va veure que eren les set. S’havia quedat dues hores mirant tota Barcelona.

Va entrar a la casa i es dirigí cap a la cuina per fer el sopar. Es va fer una mica d’arròs i una truita francesa. Va parar la taula, va encendre el televisor i es va seure a sopar. Va mirar el rellotge, només eren les vuit i quaranta cinc. Es posà a mirar un altre cop les noticies.

Quan va acabar de sopar, va tornar a la cuina i va deixar els plats a la pica pensant de que ja ho ordenaria tot al dia següent. Va posar-se el pijama per estar més còmode i va deixar la roba doblegada a la cadira. Tornà al menjador a mira el televisor. Va canviar de canal i va veure que començava una pel·lícula, la va deixar. La pel·lícula era bastant avorrida i en una pausa publicitària es va dormir.

Quan es va despertar va veure que la pel·lícula ja havia acabat. Va mirar l’hora, eren la una de la matinada. Apagà el televisor i s’anà al llit. Es va dormir deseguida.

Quan es va despertar i va observar que tot estigués en ordre, la roba doblegada a la cadira. Va mirar a l’altre cantó del llit, el lloc on feia poc mirava i veia al seu estimat, el lloc on feia poc veia el seu amic i acompanyant. Se’l quedà mirant imaginant que encara estava allà, que el veia, però de sobte li van venir els plors, perquè sàvia que aquell lloc mai estaria ple, un altre cop.

Aina Gràcia

La dona del Bosc

En una nit de primavera, un matrimoni es dirigia en cotxe cap a la casa que tenien en la muntanya per passar un cap de setmana i allunyar-se de la vida de la ciutat. Just quan estaven apunt d’arribar, per el camí que havien passat moltes vegades va haver un contratemps i el cotxe va donar voltes de campana fins que va xocar contra un gran arbre.
Al dia següent un pagès els va trobar i van traslladar a l’home a l’hospital però la dona havia mort a l’impacta i no van poder fer res.
L’home va estar 3 mesos en coma i quan es va despertar no recordava res del que havia passat i els record tornaven a moments i en altres moments marxaven, fins que es va poder recuperar amb molt d’esforç i dedicació. Cap de les visites que va rebre volia dir-li que la seva dona havia mort en l’accident i ho va tenir que fer la dona que cada dia anava a comprovar el seu estat i que havia tingut molt bona relació amb ell desprès de despertar-se. Quan va rebre la noticia no es va sorprendre ni va sentir res, com si el seu cap no li deixes conservar aquesta informació i seguia intentant recordar els seus millors moments però nomes recordava a una persona que no estava segur de qui era, però que havia sigut important en la seva vida.
L’únic amic que conservava de la infància el va anar a veure quan els metges el van informar de que no volia comprendre que la seva dona ja no hi era, i l’amic va decidir anar a l’hospital per fer-li entendre que no podia seguir ignorant la realitat i tenia que acceptar la seva situació. Desprès de moltes hores parlant amb ell, no va aconseguir res i va pensar que seria impossible que ho entengués, però de sobte va tenir una idea, l’amic sabia que l’home va tenir l’accident en el trajecte per anar a la casa de la muntanya i ho sabia perquè una vegada el va convidar a passar un cap de setmana i va decidir portar-lo a aquella casa perquè recordes part de la seva vida que el seu cervell li vola amagar, o que el seu inconscient volia oblidar per no tenir una vida de patiment.
Quan creuaven el camí on va ocórrer la tragèdia l’home va començar a recordar parts de la seva infància però encara no recordava a la seva dona, nomes seguia dient que recordava a una dona molt bonica i dolça però que no sabia qui era i que no tenia intenció de descobrir qui era perquè creia que si no te record d’ella volia dir que no era massa important i que preferia recordar bons moments que havia tingut amb el seu amic o recordar el rostre dels seus pares que era mes important. L’amic cada cop que parlava d’ella tenia por de dir-li que era la seva dona perquè no volia fer-li patir i que preferia que ell sol s’adonés de qui era en realitat ja que una noticia així mai es agradable de dir.
L’amic quan va finalitzar el cap de setmana va tenir que marxar a la ciutat per seguir amb la seva vida i va deixar a l’home en aquella casa perquè creia que era l’únic lloc on podria descobrir la veritat i que era millor que fos ell qui ho descobrís. Al dia següent va sortir a caminar pel bosc a prop de casa seva perquè era una cosa que recordava a la perfecció. Va anar al lloc on mes li agradava anar, una petita cascada amb uns arbres molt baixos que deixaven entrar la llum del sol i de la lluna i que acostumava a banyar-se. Va passar moltes hores allà perquè era una forma de recordar però no recordava res importat nomes petites anècdotes de la seva vida i que no li ajudaven a descobrir el que volia, fins que arribar la nit fosca sense estrelles i va marxar a casa perquè va patir per no poder tornar pel mateix camí per on havia passat.
Al matí següent va realitzar un camí diferent i va veure nous paisatges que eren familiar per a ell, un camp verd amb fulles molt boniques i que acostumava a fer la becaina estirat sota l’ombra d’un arbre i també un camí que portava a un arbre gegant, buit per dins i que li agradava entrar dins perquè sempre s’imaginava la quantitat d’anys que feia que aquell arbre estava allà i que creia que no havia entrat cap persona apart d’ell. Quan va veure tots aquells llocs on recordava bonics moments de la seva vida va decidir tornar a la cascada i allà va esperar a que els seus pensaments flueixin al mateix moment que la son el guanyava.
Al despertar va oblidar tots els pensaments que havia somiat i va per molts esforços que feia per recordar no ho aconseguia, i va sentir que havia perdut el temps i no li sobrava molt perquè al final tindria que continuar amb les seves obligacions i tindria que deixar una mica de banda la recerca del pensaments per tornar a treballar.
Quan mes pensava en el temps que li quedava de baixa mes aclaparat es sentia i menys records podia descobrir i això el va conduir a tenir una depressió molt forta i va decidir abandonar la seva vida anterior per viure en el camp que es on en realitat volia viure apartat de grans edificis, milions de cotxes, contaminació del fum de les fabriques i malestar de les persones amb les seves obligacions. Ell preferia viure en el camp envoltat de boscos verds, escoltant el cant dels ocells, viure amb la natura i sobretot viure de la natura perquè ell creia que no hi havia res essencial que la natura no et podia donar i que amb les coses bàsiques tenia suficient.
Ja decidit a viure en aquella casa va començar a conrear els productes suficients per poder menjar ell i poder vendre’ls per altres tipus de menjar. I va continuar amb les seves excursions però sense aclaparar-se en la recerca dels seus record perquè ja no era una preocupació per a ell, vivia be tal com era i a vegades pensava que per que volia recordar el passat si el seu present era molt millor i nomes podria empitjorar la seva vida.

Va passar molt de temps sense poder sortir a passejar ja que la vida al camp no era tan fàcil com ell creia, però va trobar un moment per escapar-se i poder tornar a gaudir del que a ell mes li agradava, la cascada, que era l’únic lloc on realment deixava de pensar i gaudia de la solitud sense pensar en ningú i sobretot sense preocupacions.
Aquella mateixa nit hi havia moltes estrelles i es va quedar a contemplar-les estirat a la gespa imaginant-se fores d’animals, de persones o del que se li passava pel cap, fins que va veure a les estrelles la forma de la cara d’aquella dona que tenia al cap i va començar a recordar qui era, no ho sabia amb exactitud i quan es va aixecar per posar-se aigua a la cara en el reflex de l’aigua amb les estrelles va tenir el record de la seva dona en el moment de l’accident quan donaven voltes amb el cotxe i la seva dona el va mirar i en aquell moment va descobrir que era la seva dona i que havia mort en l’accident però que ell no ho volia acceptar i va marxar corrents a la seva casa i tot desesperat es va posar en el llit sense saber ben be que pensar i la desesperació li va provocar un atac al cor fins que hores mes tard es va recuperar i va poder trucar a l’hospital.
L’amic quan el van trucar de l’hospital per donar-li la noticia va adonar-se de que l’home havia descobert el seu passat i el va anar a veure i quan es va recuperar se’l va emportar cap a casa seva on va viure l’any mes dur de la seva vida, amb medicació molt forta i moments de patiments recordant la seva difunta estimada.

Més enllà del cel

Aquella nit, la Sònia es va quedar mirant la tele fins tard. El pare, la mare i el germà gran ja dormien feia estona. La Sònia tenia setze anys i anava a l’institut, ella no volia perquè a casa seva necessitaven diners i el que volia era posar-se a treballar fos del que fos, però la mare no la deixava. El pare treballava dia i nit per tirar endavant aquella família i el germà gran, igual. La mare de la Sònia en canvi va haver de deixar de treballar feia uns mesos perquè els metges van diagnosticar-li una malaltia.

Al dia següent quan la Sònia era a l’institut li va sonar el telèfon a mitja classe, era el seu pare. Quan va agafar el mòbil el seu pare li va dir: -“Sònia, no t’espantis, d’acord? Però truco per dir-te que acaben d’ingressar la mare a l’hospital, li ha vingut una baixada de tensió terrible i s’ha desmaiat al menjador de casa, però no et preocupis que aviat es recuperarà i tornarà a casa”- La Sònia, tota espantada, va dir-li al seu pare que l’anés a buscar i la portés cap allà. Va baixar corrents les escales i el va esperar amb impaciència. El temps passava molt lentament i s’estava començat a impacientar. Aquell matí el vent era molt fred i el cel estava cobert de núvols. Al cap de pocs minuts va començar a plovisquejar. El pare de la noia va arribar al cap de poca estona i van dirigir-se cap a l’hospital. Pel camí la Sònia observava per la finestra del cotxe els altres automòbils que circulaven per la carretera i com aquests anaven mullant-se cada cop més. Els parabrises cada cop anaven més ràpids i les ganes de veure la seva mare també anaven augmentant.

Quan la Sònia va entrar a l’habitació va veure la seva mare estirada al llit, estava com sempre amb el mateix pentinat, la mateixa cara, i mirant per la finestra com plovia. La Sònia va dirigir-se cap a la mare i la va abraçar fortament. –“Com estàs, mare?- va preguntar-li tota preocupada. La mare gairebé no tenia forces per parlar, però va dir en veu baixa i com va poder –“bé... em fa una mica de mal el cap pel cop, però no és res, no et preocupis filla”- Quan la Sònia va sentir com parlava la seva mare, va pensar que darrera d’aquella aparença tan natural s’amagava alguna cosa més greu. No semblava la seva veu, era apagada i semblava trista, molt trista. Però va pensar que seria millor no dir res més.

En arribar a casa, la Sònia va dir al seu germà gran com havia vist la mare i ell va dir-li -“Mira Sònia, no vull espantar-te ni vull que t’enfadis amb nosaltres per no haver-t’ho dit abans, però...” –Però què? – va dir la noia tota preocupada. –“Doncs... és la mare, Sònia, que no està bé, està greu la mare, i no t’hem dit res abans per no espantar-te, però té una malaltia molt greu i potser no pot sortir-se’n, per això l’has vist d’aparença tan bé, però per dins no ho està de bé. Van passar uns segons, i després la Sònia va esclatar a plors, va abraçar el seu germà i aquest va dir-li “Sònia, tu ja no ets aquella nena petita que jugava amb les nines i anava cada tarda al parc a jugar als gronxadors, tu ets ja tota una dona i ara el que has de fer és aprofitar el temps que li queda a la mare i cuidar-la a ella com va fer amb nosaltres quan érem petits. No ploris i sigues forta, perquè no li agradarà gaire a la mare veure’t així, fes-me cas, de veritat, fes-ho per ella, et necessita”. La Sònia no podia parlar, i simplement va seguir abraçant el seu germà, mentre veia per la finestra com seguia plovent cada cop més i més.

Va marxar cap a la seva cambra i s’hi va tancar allà tota la resta del dia. Volia estar sola, estirada al llit abraçant un coixí i mirant per la finestra mentre reaccionava i intentava fer-se a la idea de tot el que ara mateix li vindria a sobre. Va pensar que el millor seria deixar els estudis i dedicar-se a estar amb la mare ja que el pare i el germà estarien dia i nit treballant. Ella es faria càrrec de tot el que necessités la seva mare.

El dia següent era divendres, el cel era ennuvolat però ja no plovia. La Sònia va agafar el primer autobús que va sortir i va dirigir-se cap a l’hospital. La mare estava allà al mateix lloc, amb la mateixa postura i amb la mateixa fisonomia de la cara que el dia anterior. Va dirigir-se cap a ella i va dir-li –“Mare, ja ho sé tot, en Joan m’ho va explicar tot ahir a la tarda. Vull que sàpigues que abandonaré els estudis i vindré aquí cada dia per fer-te companyia i cuidar-te”. La mare va somriure mentre li queien llàgrimes dels ulls. Al cap d’una estona el metge va entrar a l’habitació i va voler parlar amb la Sònia, li va fer tot un seguit de preguntes sobre la seva mare i la noia va preguntar-li al metge si era molt greu el que tenia la seva mare i que si podria sobreviure. Ell va contestar-li “-Jove, jo sé que és molt difícil per a tu, tot això. Ets molt jove encara però et parlaré amb maduresa i sense reprimir-me cap paraula; la teva mare està molt greu, aquí on la veus té una malaltia molt greu que en principi només tenia al fetge però s’ha anat estenent pel pulmó i el cor. És una malaltia molt complexa de tractar i encara més de curar. No dic que no tingui cap possibilitat de tirar endavant però està molt greu, i tu i la teva família heu d’intentar ajudar-la en això, heu d’estar molt units, més que mai. Però no perdis mai l’esperança, perquè en molts pocs casos s’aconsegueix superar, però no en tots la cosa surt malament”.

La Sònia encara no havia vist el seu pare, i aquella nit a les deu, quan va arribar de treballar ell va explicar-li el perquè no l’hi havia dit res abans. Ella era encara una nena i volien evitar-li com més informació millor. La Sònia es va sentir malament perquè sabia que ja no era una nena i que podria fer-se càrrec de la seva mare i tenia molt clar que volia saber-ho tot d’ara en endavant.

Al cap de poca estona va mirar el mòbil i va trobar més de quinze trucades de les seves amigues. No havia vist el mòbil des del matí i ja ni tan sols es recordava d’aquell aparell, que fins feia un dia no sabia viure sense ell. En aquell moment la Mireia, una de les seves amigues, va trucar-la i no el va agafar, no tenia ganes de parlar amb ningú, ni de veure a ningú ni de fer res, tret d’anar a veure la seva mare. No es quedava a dormir a l’hospital perquè les infermeres no deixaven que es quedés ningú, sinó també s’hi quedaria.

Van anar passant els dies i tots eren iguals; la mare a l’hospital, ella marxava de casa amb el primer autobús a les vuit del matí, estava tot el dia allà amb la seva mare i tornava a les vuit del vespre a casa, arribava, mirava el mòbil veia més de deu trucades diàries de les seves amigues i no en feia cas, anava a sopar, moltes nits ni sopava, i a les nou ja era dins la seva habitació mirava per la finestra i escrivia en el seu diari com de diferent veia el paisatge cada dia. La majoria de dies sempre plovia o si més no feia molt mal temps.

Quan ja feia més d’un mes de tot això les seves companyes de classe van presentar-se a casa seva. I la Sònia va haver d’explicar-los tota la història. Elles estaven molt enfadades perquè la seva amiga havia desaparegut i ni tan sols havia tornat les trucades, així que a partir d’aquell dia aquelles quatre a les qui considerava les seves amigues, van desaparèixer de la seva vida. Aquest fet, a la Sònia li era indiferent, ella no en volia saber res tampoc, de persones les quals ni van immutar-se quan van assabentar-se del greu estat de la mare de la seva amiga.

Ella va seguir fent la seva vida de l’hospital a casa i de casa a l’hospital, es trobava sola i també s’ha de dir que volia estar sola. Ella preferia estar sola que mal acompanyada i quan estava a casa es passava el dia a la seva cambra observant el paisatge. Li agradava perquè per molt que fes mal temps cada dia, el cel sempre tenia una tonalitat diferent. Així que va decidir començar a pintar el cel dia rere dia. La veritat és que feia uns quadres magnífics, al seu pare li agradaven molt però veia que eren una mica tristos i els veia tots pràcticament iguals. La Sònia no ho veia pas així, ella sabia que eren tots diferents, i que tot i que fossin del mateix estil tots representaven un dia diferent i també un estat diferent de la Sònia.

El problema és que sempre pintava des del mateix lloc, la finestra de la seva habitació, i tots els dibuixos s’assemblaven tan. Com deia el pare, per això. Així que un dia va decidir anar a la muntanya més alta del seu poble, on des d’allà es veia tot perfecte. Hi havia un paisatge preciós i va començar a pintar uns quadres fabulosos. Es penedia de no haver-hi anat abans. I des d’aquell dia cada dia quan tornava de veure la seva mare agafava els seus estris de pintura i se n’anava allà i pintava abans que se n’anés del tot el sol. La pintura era la manera en què la Sònia es refugiava dels seus problemes, pintava i s’alliberava de tots els mals i tristeses.

Ja feia mig any que la mare de la Sònia estava a l’hospital, la dona cada cop estava pitjor i ja no només interiorment sinó físicament també se la veia força demacrada. Els metges van dir a la família que només li quedaven prop de dues setmanes de vida i la Sònia va entristir-se moltíssim. Veia que tots aquells mesos d’esforç i patiment aviat acabarien, però vindria segurament una etapa pitjor, hauria de començar a viure sense la seva mare. Tan sols tenia disset anys acabats de fer i no sabia què fer perquè la mare se n’anés al cel feliç i orgullosa de la seva filla.

Un dia va portar-li un dels seus quadres i la seva mare va quedar meravellada. Li va agradar moltíssim i va demanar-li a la seva filla que si us plau quan ella morís, continuï pintant perquè seria una gran artista, però que no ho fes per a refugiar-se dels problemes sinó, perquè realment eren unes grans obres d’art.

L’última setmana de vida d’aquella dona havia estat de gran patiment tant per a ella com per a la seva família, ja no podia ni parlar i es notava que respirar tampoc, així que la tenien connectada a una màquina, aquesta l’alimentava i l’ajudava a respirar. La Sònia sabia que en pocs dies la mare moriria i va ser per a ella una situació molt difícil. Els últims dies les poques paraules que la mare podia pronunciar van ser –“Gràcies per tot filla, ets molt important per a mi, i ho seràs sempre sigui on sigui. Però sobretot jura’m que no deixaràs de pintar mai aquestes obres d’art, perquè jo allà dalt seré molt feliç de veure’t pintar”.

La seva mare no va poder sobreviure més, i va morir. Era un dissabte al matí i el cel estava força clar. Aquella mateixa tarda, sense perdre el costum, la Sònia va pujar dalt de la muntanyeta i va començar a pintar. Ella mateixa en arribar a casa es va sorprendre quan va mirar tots els quadres que havia pintat, des del primer fins a l’últim i es va adonar que en els primer quadres hi predominaven els colors més foscos i aquests colors van anar baixant de tonalitat conforme anava passant el temps. I el dia en què la seva mare va morir va utilitzar els colors més clars, que fins ara havia utilitzat. Va entendre que rere aquell cel clar i aquell sol lluent dibuixats en la seva pintura, s’amagava la seva mare, feliç i orgullosa de la seva filla, per tal com l’havia cuidat aquells mesos, per no haver-se separat ni un sol instant del seu costat, per fer-li cas i seguir pintant i perquè aquella dona malalta ja no era feliç en aquest món i sabia que seria més feliç en un altre lloc. Ara la Sònia ho entenia, tot i que estava trista per la mort de la seva mare, però sabia que era el millor per a què deixés de patir aquella pobra dona. Ara els seus dibuixos deixarien de ser foscos i tristos i serien quadres alegres, vius i plens de goig.

Maria Aznar

La desaparició

Ja feia uns mesos que en una localitat molt propera a la costa del mediterrani, rondava el rumor que un habitant del poble del costat, Caldes d'Estrac, havia desaparegut per art de màgia.
Segons explicava un dels ciutadans, un jove pescador alt i guapot que navegava amb una embarcació provinent del mar Bàltic, els havia explicat un fet estrany.
Els va explicar que de sobte, mentre estaven traient les xarxes de l'aigua, van sentir una alarma estrident i desagradable que els va alertar que una persona estava en perill. Ells, ràpidament, deixaren les xarxes i engegaren els motors per anar a guaitar que era el què estava passant.
En arribar a l’indret, just darrera de la piscifactoria, trobaren una embarcació. En entrar-hi, buscaren per tot arreu però no hi havia ningú a bord. Tan sols hi havia una carta en la qual s'explicava que el Sr. Marco, un home de Caldetes, amb una vida aparentment correcta sense més preocupacions de les habituals, amb bona relació amb la resta de ciutadans etc.. s'havia endinsat dins el mar per raonar tots aquells problemes que feien que la seva vida no fos com ell desitjava. És a dir, actuava així per trobar la claredat a la seva vida. En la carta explicava que ho havia fet en aquell indret perquè allí la mar es veia fosca i profunda, i s’hi sentia completament identificat. Que aquell paisatge del qual pensava disfrutar submergit en aquelles aigües, era el que realment necessitava. Peixos i més peixos rondant a mil·límetres del seu cos, però alhora el sentiment de saber que estava molt lluny dels éssers habitants a la terra. Perquè una cosa estava clara, aquells animals eren a prop físicament però no mentalment. Allà baix ell sentia que estava aïllat de la societat, sense preocupacions, persones perseguint-lo dia i nit perquè entregués les comandes, .. ell donava a entendre que marxava allí per poder fer una espècie de teràpia rehabilitadora de la ment.
L'alcalde de Caldes d’Estrac, que no es va creure ni una paraula del que el mariner va explicar, va decidir anar a buscar el personatge desaparegut. Varen començar fent una crida a la ciutadania tot i sabent que aquell home a penes es relacionava amb ells. Però no sabem del cert per què tot el poble decidí d'unir-se a la recerca. De sobte tots eren ho havien estat molt amics del desaparegut. Segons deien, el trobaven a faltar, era per a ells una peça important de la seva vida. (Tot plegat, una farsa). Així doncs, tots junts és dirigiren cap a casa del desaparegut. Buscaren i buscaren però Marco no hi era. Llavors l'alcalde decidí mobilitzar tot el poble cap a la zona de platja, allí on hi ha aquelles grans torres de primera línia de mar que ja pertanyen al municipi de Sant Vicenç de Montalt. Ell tenia la intuïció que allà, en aquells edificis que solen estar buits durant l’hivern, en Marco hi devia estar amagat. Tots i cadascun dels habitants decidiren entrar a les propietats privades. S'hi passaren hores i hores buscant. No es deixaren cap espai sense guaitar però Marco no hi era. Seria veritat el que deia aquell jove pescador? L'alcalde començava a pensar que podia ser cert, tot i que no ho volia acceptar davant la gran quantitat de persones que s'havien sumat a la recerca.

Un cop rastrejada tota la zona de terra, veient que no hi havia hagut èxit, decidiren mobilitzar-se per mar. Tothom agafà la seva equipació de submarinisme i pujaren en diferents embarcacions, les quals es dirigiren a la zona indicada pel pescador. Allí es concentraren més a trobar Marco. Primer saltaren a l’aigua els especialistes en rescat de persones i un cop aquests estigueren ben situats, llavors saltà la resta de gent que volia col·laborar en el cas i que tenia un cert coneixement de la mar, de com actuar en moments claus, etc....

Després de quatre hores de recerca intensa, un dels submarinistes experts sortí a la superfície acompanyat de Marco. Ell presentava certs símptomes d’hipotèrmia i desnutrició. Ningú podia entendre com Marco havia pogut sobreviure tant temps sota l’aigua sense menjar ni ampolles d’oxigen. Tot plegat era molt estrany, els seus “amics” volien una resposta a tots els dubtes. Primer però, calia traslladar en Marco a un centre hospitalari lo més aviat possible per fer-li un reconeixement mèdic i deixar-lo reposar. Després ja tindria temps per explicar aquella experiència

Finalment, després d’una setmana i mitja, Marco travessava el recinte hospitalari per tornar a casa on l’esperava un gran nombre de periodistes que volien conèixer de molt a prop el protagonista d’aquella història tan estranya. Tots li preguntaven com podia ser que hagués sobreviscut tantes hores allí baix. Ell no en donava cap explicació, deia que era viu gràcies a unes forces desconegudes que l’havien atrapat. Ni tan sols ell sabia com descriure-les. I així fou com finalment després de moltes i moltes nits, la Maria conegué el final d’aquell somni que durant mesos tingué, el qual anava per capítols, cada nit la continuació de l’anterior.

Clara Peyrecave Capo

Primer de Batxillerat A