Quan tot s'acaba

És molt trits veure com el temps passa i cada cop et fas més vell al costat d’aquell llac on jugaves de nena, i que la teva vida corre per les teves mans arrugades i tu no pots fer-ne res, per culpa d’una malaltia, què saps que mai et podràs recuperar.
Mirar com els ocells passen volant per sobre teu amb un soroll que sembla ser música per nosaltres, i per ells és la manera de comunicar-se, tenir aquells records d’aquell primer amor, record que mai se’n van per més tristos o alegres que hi sigui.
Mirar el blau cel que resplendeix amb la llum del sol sense cap núvol, només el cel tan solitari com jo estava en aquell precís moment. I com ho vaig estar gran part de la meva vida.
Veure com tota la gent que estava al teu costat va desapareixent i et quedes sola sense cap companyia, ni tan sols cap amor que et faci costat cada dia; em sento tan sola per la teva absència, em sento tan trista i sense forces per poder seguir. M'has deixat i només em puc resignar i veure com la meva vida es va quedant tan sola i buida.
No puc més, no em sento capaç de sobreviure més temps, els meus fills amorosos que van estar amb mi, en un moment s’han anat allunyant i era l'únic record que tenia sobre tu, però ara ja no és així ara és diferent, perquè arriba el temps de morir.
Avui fa sol i el cel té una claror impressionant, els meus ulls brillen, els meus llavis estan secs, la pell és blanca i arrugada, els meus cabells ja no brillen com era abans, i el meu cor cada cop va més lent.
Veig l’aurora del mar com sempre m’ha agradat, i m’estiro en aquella sorra fina que el vent se l’en porta cada cop que fa aire, escultar els sorolls que em dóna el vent i les onades del mar, escoltar aquell soroll que no saps que vol dir.
Son les 21: 00 de la tarda i el sol s’amaga a poc a poc i jo em veig amb els ulls més lluminosos que mai, esperant la teva tornada, però no hi trobo el moment, el sol i els núvols comencen a fer un efecte diferent del que era abans, ara té un color ataronjat, barrejat amb un violeta, però ja gairebé no es veia.
Tan sols arriba la nit i la lluna era molt més diferent dels altres dies, avui estava sencera, amb un color groguent, amb unes lluminositats que no havia observat mai en la meva vida.
En aquell moment en veia un reflex en un costat, però jo no era, em recordava a una imatge que havia vist de petita, però no em venia al cap. Les coses no eren les mateixes que abans,perquè ja no recordava tota la meva infantesa.
Va haver un moment que vaig decidir mirar cap una estrella que em cridava amb la seva llum brillant que sempre tenia, llavors vaig somiar amb ella, però en tot moment tan sols sortia jo, no hi havia ningú que estigués al meu costat, llavors tot es va convertir en negre, i em veia encongida en un racó d’aquell lloc plorant, perquè no tenia res que em fes costat. Em deia en tot moment que per què a mi em tocava passar per això, per què vaig haver de perdre el meu gran amor i tot el que em feia feliç.

En tot cas encara estava en aquell lloc desconegut, em volia despertar, però no podia, de sobte em veia en un món on tot era més gran que jo, i em veia molt més inferior del que ja estava.
De sobte vaig despertar-me i feia un dia horrorós, estava tot molt negre,però vaig decidir anar en barca. Em vaig mirar en un reflex de l’aigua i em veia més morta que mai, no sé si era jo o eren els meus pensaments que em jugaven una mala passada, però en tot moment de l'anada en barca no hi havia cap soroll.
Veia com els ànecs sortien donant voltes al voltant de la meva barca, em podia veure de tres colors, un blanc, l'altre de negre i un dels dos colors, però cada cop s’anaven allunyant del meu costat i tornaven cap al bosc que hi havia situat en una cantonada del llac, tenien una pinta tenebrosa, perquè els arbres estaven despullats i les fulles al terra.
Llavors vaig tornar a la residència, em van dir que anés cap dins perquè anava a ploure, la veritat és que no vaig fer cas i em vaig quedar fora prenent l’aire, en aquell banc marró on em passava tota l’hora, somiant i rumiant sobre els meus sentiments.
De sobte va ploure. La pluja era fresca, em sentia lliure, com un ocell que acaba de deixar el seu niu per poder fer la seva vida solitària, lluny de la seva mare i dels seus germans.
En aquell precís moment vaig saber que la meva vida no era gran cosa, i que al cap i a la fi no vaig fer res per sentir-me a gust, i que vaig fer perdre tota la vida que podia haver gosat.
De sobte va venir un home, i s’apropa seient al meu costat, em va tornar la meitat d’una carta, la vaig agafar, i em va explicar que ell tenia un amor que sempre estimaria.
La seva imatge em sonava, però no vaig aconseguir saber qui era. Llavors em va fer un petó a la mà i em va dir que ell no podia ser més feliç si jo no era al seu costat, però encara no comprenia què era allò que em volia dir.
Llavors vaig voler anar-me’n però no em podia moure, i va ser quan vaig saber que en aquell precís moment que era la meva hora. No sé si estava exagerant, però el que sí sabia era que m’estaves esperant per marxar. Els ulls em ploraven i la meva ànima s’ensorrava, perquè ja res em preocupava.
Tu i jo en el banc mirant-nos, sense poder parlar, va ser en aquell moment que em va caure una llàgrima en tancar els ulls, i tota la meva vida va per un instant.
Era 18 de maig, les 17:00 de la tarda i tot havia acabat, només tenia 40 anys i no recordava res. Vaig estar 20 anys pensant que estava sola en aquest món, tot i que hi ha una part que si era veritat, només tenia un amor al meu costat, però no el recordava, i que patia per mi.
El meu cor tot i que estava vell, tenia un ressentiment, que era perquè no tenia fills. La gent que em va deixar de banda va ser perquè no els vaig saber mantenir prop meu, però en una vida tot comença i acaba. I la meva vida està acabada perquè no tinc cap esperança.

Abigail Chang Torres