SENTIR-TE SOL ENVOLTAT DE GENT

Pere Fuster és va aixecar com cada dilluns a les set del mati, el seu rellotge negre, i com cada matí escoltava Catalunya radio, és va dirigir cap el lavabo a dutxar-se, per aquell passadissos estrets del seu pis del davant de plaça Catalunya, el lavabo característic amb el sostre molt alt, hi feia molt de fred, no funcionava la calefacció, per que aquells radiadors tant vells, plens de rovell, els quals havien perdut el seu color groguenc des de feia anys que no aconseguia recordar, és posà a dintre la dutxa, i li sortí un rajolic d’aigua freda que li recorria tota l’esquena, i en aquell matí tant fred del més de desembre no era d’agrair, en acabat, s’eixuga tot el cos, amb la mateixa tovallola des de feia 25 anys, la tovallola que li havien regalat de la comunió, i ara en tenia 32, però això no el preocupava, és posa les sabatilles, cosa que també feia que les tenia des de feia molt anys, és dirigia cap a la cuina, quan de sobte va sentir un soroll, sec, dur, que procedia de fora del carrer, amb aquelles sabatilles és dirigia cap a la finestra de fusta, amb les vidres plens de brutícia dels cotxes, quan de sobte, és va para i va pensar, que no feia falta acostar-se a la finestra, ja sabia el que havia passat, algun cotxe havia xocat amb algun altre, portava tota la vida escoltant aquests sorolls, però des de que era petit cada vegada que sentia això corria cap a la finestra per saber el que havia passat, i tornà cap a la cuina, on l’esperava el seu tetra-bric de llet a la nevera i la seva cafetera negra, que en alguns dies del passat havia estat grisa, però el pas del temps i amb el foc del fogonet havia perdut tot el color.
Va treure el l’embàs i el posà sobre el màrmol, s’ajupi i agafa el cafè de l’amari de sobte i també el posà sobre el màrmol, amb tot això fet és dedica a posar aigua la cafetera, en dirigir-se a la pica, va veure que encara degotava i li van venir al cap, els records de quan l’aixeta de la pica no degotava, però feia tant de temps que ni el soroll de les gotes d’aigua, m’entra queien durant totes les nit i quan no podia dormir el desprendiment de cada gota es feia eterns, tots aquest pensament li van retornar al cap, però no pensava fer arreglar. Desprès d’esmorzar va agafar la l’ascensor i baixà fins el pàrking on tenia el seu cotxe, un cotxe vell, no recordava exactament quan l’havia comprat, però feia molt anys més de 10, havia perdut el color, tenia moltes ratllades, uns brètols li havien fet una guixarada , però ni li molestava, i quan es disposava a sortí al carrer amb el seu cotxe, un altre vegada com cada matí, algun conductor li havia tapat la sortida, ells amb paciència, va esperar que aquest arribés i no va tardar gaire. Quan va poder veure més enllà de 4 passes contades va veure relaxada la veritat de cada matí, pitades, crits, ell mirava com s’escridassaven uns conductors al altres per alguna infracció que havien realitzat, quan al final va aconseguir sortí de tota aquesta aglomeració, va agafar la C-17 en sentit Vic, la seva feina no estava tant lluny, es trobava justament a Mollet. Treballava a la Damm, i com cada dia, per sort no trobava retenció, però és quedava immòbil mirant els conductors del sentit contrari parats a la carretera, amb cares alegres, de tristesa, parlant pel mòbil i es preguntava vagament cap a on es dirigia tota aquesta gent, tohom tenia un destí, quan de sobte al girar el cap, es va trobar un camió al davant que li tallava el pas, va prémer el fre amb tanta força com va poder i per sort va aconseguir dominar aquella carraca de cotxe amb la mateixa destres que un conductor de formula 1, el cor li anava a mil per hora, se li va tallar la respiració i a la primera estació de servei que va trobar es va parar i va anar a comprar una ampolla d’aigua, ja arribava tard a la feina, així que va tornar a emprendre el seu viatge cap a la seva feina, va arribar 2 minuts tard, per sort el seu cap encara no havia arribar i es va dirigir corrent cap ala maleïda màquina vermella que li amargava la vida, va agafar la seva targeta i la va posar a l’interior de la maquina i aquell soroll que feia al gravar l’hora d’entrada a la targeta cada dia el posava mes malalt. Més tard va agafar les claus de cotxe, a l’interior hi tenia una llista de tots els bars que tenia que anar a fer les comandes per que més tard els camions anessin a portar el material demanat, si, efectivament era viatjant, i cada dia li agradava menys la seva feina, es passava hores i hores a l’interior d’aquell cotxe pudent a causa que els antics treballadors no el netejaven i el que més el molestava era aquell color vermellós del cotxe que durant tot el dia el recordava aquella màquina odiosa de l’entrada de la fàbrica.
Va passar el seu torn sense pena n’hi gloria, no estava cansat, però el destrossava la monotonia, m’entra tornava cap a casa a amb el seu propi cotxe Pere pensava que tenia que anar a comprar el pa, així que ràpidament es dirigí cap el pàrking on va abandonar el cotxe allà, estava cansat de anar amb cotxe portava tot el dia canat amb cotxe i a més tenia que aguantar les queixes dels clients que no estaven contents amb les comandes anteriors i tenia que aguantar les escridassades del propietaris dels bars, quan moltes vegades per no dir la majoria de comandes anteriors no les havia fet ells, però això no el preocupava. Anava absorbit pel seus pensament, quan de sobte un visió li trencà els seus magnífics plans, una altre vegada un altre cotxe havia aparcat davant del seu pàrking, com l’anterior vegada tampoc va fer resi i el conductor del cotxe que molestava a Pere no va tardar gaire a marxar, al deixar el cotxe, caminava a través de plaça Catalunya i mirava fixament tota aquella gent que no coneixia i que segurament no coneixeria mai, quan arribà a la cantonada amb el Portal de l’àngel va torçar a la dreta i en un petit recó, hi havia un petit lletrerot amb lletres petites on venien pa, feia tots la vida que anava a comprar les seves baguettes en aquella pobre senyora que sense voler havia vist passar èpoques de ben estança i èpoques de pobresa, però ella amb la seva bata blanca com feia 50 anys venent pa a tothom que passava i sempre al marxar li dedicava unes paraules que a cau d’orella s’emblaven poesia feta per un dels millors poetes de l’historia. De sobte caminat cap a casa, va escoltar una conversa de una joves que tenien que escollir la carrera que triaran, hi tenien diverses opinions, que el tenia que agradar, que tenia que guanyar molts diners, es va para a escoltar-los un moment, i al girar i cap va tenir la seva pròpia reflexió, vivia en la ciutat més poblada de tota Catalunya i justament en centre de l’activitat econòmica més frenètica del país un home se sentia sol, però havia tingut tantes vegades aquest pensament que tampoc i pensava fer res al respecte així que es va dirigir cap a casa, tot callat i amb una cara seria es va tancar a casa, esperant l’endemà per tornar a fer el mateix.

ANDREU EGEA VILA