Quan les veus deixin de cantar

Pic. Sorra. Pic. Pols. Pic. Pic de nou, semblava que la pedra no volia caure. Mà al front, amb cura que no toqués els ulls, assecant o més aviat empastifant encara més la barreja de suor i brutícia adherida. I pic de nou, que semblava que era a punt de sortir. Potser ara sí que és or, va pensar, però no es feia il·lusions. Picà de nou, una altra vegada, i una gran roca negra va caure al terra. Se la mirà ansiós, però aviat va torna a la feina: era una roca inservible.

Semblava que avui tampoc no trobaria res que valgués la pena. Des que va arribar a les mines que no havia tret ni un bocí d’or, ni ell ni els seus companys. A vegades pensava que els tenien allà només per entretenir-los i que no hi havia res en aquelles parets de sorra. Aquell dia, en especial, ho va pensar més que mai. Alçà el cap a la bombeta instal·lada al sostre i encara en podia veure la claror a les parpelles quan tancà els ulls. Es tornà a passar el guant ennegrit pel front, ara també per les ulleres blavoses i per la barbeta.

-Company –li va dir el que tenia al costat, que havia deixat el pic al terra –ja és hora.

-Em quedaré una mica més –respongué el primer. –A veure si... –tossí –a veure si hi ha sort.

El company el va mirar amb una mescla d’admiració, escepticisme i pena. Mira que n’era d’estrany, aquell home. Trobés o no trobés or s’hi estaria el mateix temps, a aquella presó, era inútil que malgastés forces i s’excedís. Però a ell no li importava. Si l’home volia matar-se de cansament era cosa seva.

Així que, un cop foren tots fora del túnel, començà a picar de nou amb totes les forces. Només es sentia el pic, pic, de l’eina xocant contra la paret, cada cop amb més violència. Cada vegada que la impulsava cap a la roca sentia com tot el seu cap es tornava un pou buit. Tot pensament s’esvaïa, com tots els sentiments que bullien a les venes: la pena, el dolor, la ràbia, l’angoixa, la desesperació, la pèrdua... desapareixien en un instant màgic en què només ressonava al seu cap l’eco del pic contra la paret. Necessitava repetir-ho un altre cop, i un altre, fins a l’extenuació, fins que el seu cervell deixés de funcionar amb el seu cos, de pur esgotament, i no pogués sentir res.

No va trigar gaire a caure estès a terra. Incapaç de moure un sol múscul va tancar els ulls amb les poques energies que li quedaven i es va deixar endur pel sopor, que l’embolcallava com els braços d’una mare al seu fill. La mare, va pensar. La mare i el pare, mirant-lo des del cel. En tindrien cura d’ell, des d’allà dalt? Impossible, replicà una veu, estava somiant. Ni un ens sobrenatural podria veurem amb tantes capes de terra sobre meu! . De ben segur que es deuen creure que sóc mort i que ara estic caminant per les brases de l’infern. Potser hi sóc i tot. L’infern no pot ser gaire pitjor que això. De fet, quasi podia sentir l’olor de foc, de mort. No, de fet la podia sentir. Era una ferum tan intensa que semblava impossible que fos una invenció del seu cap. Era massa real com perquè fos en un somni...

Però, de veritat era un somni?

Va incorporar-se de cop. Va notar com tot el cap li rodava i l’estómac se li havia regirat de cop. Mirà a ambdues direccions de la galeria, buscant l’origen d’aquella pudor tan horrible. Era per tot arreu. I que fos per tot arreu no era un bon senyal. Li va costar prou feines, però finalment s’aixecà tambalejant i es dirigí a pas lent cap a la boca del conducte subterrani.

Semblava que no hi arribaria mai. Feia un esforç enorme per fer cada passa i per més passes que feia mai n’eren suficients. Els patrons a la sorra es repetien, les bombetes pampalluguejaven. Sempre havia pensat que les parets de l’obra, en comptes d’ampliar-se pel continu treball s’anaven ajuntant, i que algun dia els capturarien allà baix per no deixar-los mai més. Hi veia inconscientment un reflex de la seva ànima. La foscor que sentia dins seu semblava envoltar-lo, recordant-li tot el seu passat, tot el que havia deixat enrere i tot el que ell mateix havia fet. Les llumetes els petits vestigis de felicitat que havia pogut gaudir durant el temps a la pàtria. Ben bé era com si aquella construcció volgués representar el que era ell i el que era la seva vida i obligar-lo a no oblidar mai qui era i tot el que havia fet.

Una bombeta mig apagada. Li semblà que l’havia vist abans. Hauria pensat que s’havia perdut si no fos perquè el túnel no estava ramificat i només podia estar anant en la direcció correcta.

Estava exhaust. Es preguntava si parar un moment per descansar no li faria més bé que mal: si no reposava estava segur que no trigaria a defallir. Així que va recolzar l’esquena a la paret i va tancar els ulls una mica, força, del tot. De fet, s’hauria tornat a adormir si no hagués estat perquè un so va trencar el silenci.

Piu, Piu.

Piu.

L’ocell! Amb el cansament no s’havia adonat que la gàbia del canari que els havia d’alertar del perill d’una explosió era tan sols a uns pocs metres d’ell. Va tapar-se la boca amb un drap negrós -per contaminar els seus pulmons el menys possible –i va apropar-s’hi. Si l’ocell era viu, volia dir que encara hi havia esperança.

El pobre canari piulava com un boig. El pobre home va plorar de felicitat amb les mans aferrades a la gàbia. Podia salvar-se. Mentre l’ocell piulés no passaria res.

Va prendre la gàbia del ganxo on l’havien penjat i se la va endur amb ell. Ara portava més pes a sobre, però se sentia molt més lleuger i quasi podia fer passes contínues. Va oblidar totes les emocions que havia patit. Va oblidar les morts, la devastació, el futur incert, la desesperació. Va oblidar-ho tot. Només hi quedava un pensament al seu cap: viure.

Estava tan concentrat en el seu objectiu que no s’adonava de res. Mentre sonés el piu, piu, tot anava bé, això era segur. Quasi podia veure la llum al final del túnel, la imaginava. Era a prop. Mentre se sentís el piu, piu...

Però quan va voler adonar-se’n a la galeria només sonava el ressò de les seves passes.

Va aturar-se.

El ressò. Després, res. Silenci.

Observà la gàbia estupefacte i s’adonà que el canari restava inert, en una posició antinatural a la base de l’ocellera.

S’havia mort, i amb ell totes les esperances que podia haver tingut. Va deixar-se caure a terra i, després d’uns instants, utilitzant les últimes forces, es va a posar a plorar com un nen. Els seus sanglots rebotaven per les parets, sense poder sortir del túnel. Eren tan estremidors que, si haguessin pogut, les parets s’haurien ensorrat. Els plors expressaven aflicció i desesperança, desitjos incomplerts i enyorança. Poc a poc es van apagar, però, i a la fi es van silenciar.

Aquell dia, un miner va morir sense companyia en un túnel lúgubre i remot. Diuen que quan els seus companys el van trobar encara es podien sentir els sanglots i els crits apagats de la seva agonia. Tots els qui eren allà van sentir esgarrifances quan els van sentir; tan fort era el dolor que l’anònim miner havia patit quan els va proferir. I també, tots ells, van experimentar en aquell moment les emocions que havien omplert el cor del seu company abans de morir. De fet, les que havia sentit des de feia molts anys, massa anys per recordar quan van començar...

Melangia. Odi. Amargor.

Solitud.

Marta Puig Gámez