Havien passat exactament dos anys des que els pares de l’Alícia van decidir internar-la. Tenia dinou anys, i es trobava en un centre per tractar la malaltia que estava perjudicant la seva adolescència, l’anorèxia. Mentre perjudicava part de la seva vida, també ho feia amb les dels seus pares. Es deien Pere i Laura, i s’havien acabat de separar per tots els problemes que hi havia a casa i perquè mai es posaven d’acord i es passaven la vida discutint. L’Alícia tenia una germana, la Clara. Era més gran que ella i ja s’havia independitzat amb el seu marit en un pis de Girona, la qual cosa la distància feia que la família no pogués reunir-se de tant en tant ni la filla poder visitar als seus pares.
Feia dos anys, l’Alícia havia començat a deixar de menjar, la pell del cos començava a tenir un to groguenc i era bastant seca. La mare, més d’un cop l’havia vist mirant-se al mirall mentre plorava, i és que sempre deia que es trobava obesa, diferent de totes les noies de la seva classe. La mare se’n cansava de les ximpleries que podia arribar a dir i molts cops, moltes de les discussions que havien tingut amb el pare havia estat per aquest tema. El pare es despreocupava de tot, i sempre deia que si no menjava, era el seu problema. També, més d’un cop havia tingut insomni durant tota una llarga nit i ja no era la bonica noia sensible i tendres d’abans. No parlava mai amb ningú, s’aïllava completament de la societat. Van intentar tractar amb psicòlegs, però l’Alícia cada cop els posava més difícils les coses i era impossible fer-li entendre que havia de menjar per tal d’estar bé. A causa de tots aquests esdeveniments, la Laura va creure que era el moment oportú per actuar. Finalment, després d’algunes de les típiques discussions amb el pare, van decidir internar-la al “Centre de Jovent”, de València. L’Alícia va patir molt mentre entrava per la porta d’aquell gran centre, però segons les xerrades que li feia la mare, aquesta era l’única manera que aconseguiria posar-se bé.
Feia dos anys, l’Alícia havia començat a deixar de menjar, la pell del cos començava a tenir un to groguenc i era bastant seca. La mare, més d’un cop l’havia vist mirant-se al mirall mentre plorava, i és que sempre deia que es trobava obesa, diferent de totes les noies de la seva classe. La mare se’n cansava de les ximpleries que podia arribar a dir i molts cops, moltes de les discussions que havien tingut amb el pare havia estat per aquest tema. El pare es despreocupava de tot, i sempre deia que si no menjava, era el seu problema. També, més d’un cop havia tingut insomni durant tota una llarga nit i ja no era la bonica noia sensible i tendres d’abans. No parlava mai amb ningú, s’aïllava completament de la societat. Van intentar tractar amb psicòlegs, però l’Alícia cada cop els posava més difícils les coses i era impossible fer-li entendre que havia de menjar per tal d’estar bé. A causa de tots aquests esdeveniments, la Laura va creure que era el moment oportú per actuar. Finalment, després d’algunes de les típiques discussions amb el pare, van decidir internar-la al “Centre de Jovent”, de València. L’Alícia va patir molt mentre entrava per la porta d’aquell gran centre, però segons les xerrades que li feia la mare, aquesta era l’única manera que aconseguiria posar-se bé.
El centre era un edifici blanc i enorme, amb finestres que portaven blaus barrots. La porta d’entrada era preciosa, tot i que deixava anar una tristor impressionant en veure totes aquelles noies internades passejant per aquells jardins del voltant. Aquells jardins eren similars a laberints, tenien flors de tot tipus, de tots colors i l’ambient que hi havia era molt natural i fresc. El centre es trobava dalt de la muntanya, ja que era l’únic lloc d’habitat que hi havia per aquells camins. La muntanya era molt verda, amb arbres de tot tipus, tot i que els que més destacaven eren els pins. Per aquell terreny no acostumava a passar ningú, excepte els familiars o amics de les pacients que venien a veure-les. A la llunyania es podia observar el mar, ben brillant que era i amb les onades que sempre es movien ràpidament pel vent que acostumava a fer per les zones valencianes. Tot i això, era preciós, i el blau del mar era ben diferent al que s’acostumava a veure en altres platges. L’Alícia ja feia dos anys que es trobava internada.
Els primers dies van ser molt durs, no parava de plorar ni un instant. La mare la va visitar cada dia d’aquell terrible primer mes. Li costava una eternitat menjar qualsevol tipus d’aliment, i quan ho havia de fer, podia arribar a quedar-se dues hores llargues al menjador del centre amb una infermera, que tenia molta paciència. En aquell mes, també, havia intentat suïcidar-se llençant-se per la finestra, ja que es trobava a l’última de les cinc plantes. Per aquest motiu la van traslladar aquella mateixa tarda a la primera planta. El quart mes d’internament va ser molt millor. Menjava cada cop més i somreia, que era prou difícil en ella. Els metges d’allà estaven molt contents amb l’evolució que havia fet aquesta pobra criatura de trenta-dos quilos de pes. A l’any, tot havia canviat. Solia parlar amb tots els del centre, la seva veu semblava diferent de la que tenia perquè no l’havia sentit parlar durant diversos mesos. En realitat, l’Alícia havia caigut en aquesta terrible malaltia a causa de la mort de la seva millor amiga, amb la qual s’ho explicaven absolutament tot i es tractaven com germanes o com mare i filla, si es pot arribar a entendre així per tot el que s’apreciaven. La Manon havia mort en un accident de cotxe frontal i quan ho va saber, l’Alícia va caure en una terrible depressió. Se sentia culpable de no haver-li pogut dir el que significava per ella en la seva vida. Ho era completament tot, era imprescindible. Tot i això, va acabar de recuperar-se d’aquella depressió, però va caure en aquesta malaltia encara pitjor.
Els primers dies van ser molt durs, no parava de plorar ni un instant. La mare la va visitar cada dia d’aquell terrible primer mes. Li costava una eternitat menjar qualsevol tipus d’aliment, i quan ho havia de fer, podia arribar a quedar-se dues hores llargues al menjador del centre amb una infermera, que tenia molta paciència. En aquell mes, també, havia intentat suïcidar-se llençant-se per la finestra, ja que es trobava a l’última de les cinc plantes. Per aquest motiu la van traslladar aquella mateixa tarda a la primera planta. El quart mes d’internament va ser molt millor. Menjava cada cop més i somreia, que era prou difícil en ella. Els metges d’allà estaven molt contents amb l’evolució que havia fet aquesta pobra criatura de trenta-dos quilos de pes. A l’any, tot havia canviat. Solia parlar amb tots els del centre, la seva veu semblava diferent de la que tenia perquè no l’havia sentit parlar durant diversos mesos. En realitat, l’Alícia havia caigut en aquesta terrible malaltia a causa de la mort de la seva millor amiga, amb la qual s’ho explicaven absolutament tot i es tractaven com germanes o com mare i filla, si es pot arribar a entendre així per tot el que s’apreciaven. La Manon havia mort en un accident de cotxe frontal i quan ho va saber, l’Alícia va caure en una terrible depressió. Se sentia culpable de no haver-li pogut dir el que significava per ella en la seva vida. Ho era completament tot, era imprescindible. Tot i això, va acabar de recuperar-se d’aquella depressió, però va caure en aquesta malaltia encara pitjor.
Al centre, tot va anar malament per culpa de la seva mare. Considerava que el seu pare ja no l’estimava i que per això no l’havia visitat més de tres cops durant dos anys, però el que va fer la seva mare la va sorprendre molt. Va deixar de visitar-la, de cop i volta, sense explicacions. D’un dia a l’altre va quedar-se pràcticament sola al centre. Feia constantment preguntes als metges i a les infermeres d’allà, però sempre responien que aviat l’aniria a veure. Es trobava envoltada de solitud des que la mare no l’explicava el que havia fet durant el dia, ni de com estaven els avis, ni del que podia haver arribat a fer el seu gos Lucky. Se sentia trista, aïllada del món, sola, amb ganes de plorar i una gran tristesa l’envaïa.
La major part de les nits, havent ja sopat, es dirigia cap a la seva habitació. Tancava suaument la porta perquè no la poguessin escoltar. S’ajupia, i de sota el llit treia un àlbum de fotos, el seu àlbum preferit que havia fet feia un parell o tres d’anys, abans d’estar al centre. Obria la finestra i tot i haver barrots, es col·locava en aquell petit espai asseguda. Era la part que més li agradava del dia, la quantitat de coses que podia arribar a pensar amb el fantàstic paisatge que l’envoltava. A l’horitzó es podia apreciar el mar, la brillantor de les nits era la més espectacular de totes les altres. El mar es trobava tranquil, i les onades a penes s’escoltaven. S’observaven els llums de les cases, dels carrers. Es podien arribar a sentir algunes rialles dels que passejaven per la platja, per aquella sorra tan i tan fina que a penes la podies arribar a sentir amb els teus dits del peu. La muntanya que envoltava el centre donava tranquil·litat, amb una fragància d’herba impressionant. Se sentia el soroll del mussol des d’allà, i contínuament deixava anar el seu so, com si volgués dir alguna cosa, ara que l’Alícia l’escoltava i semblava que era l’única persona que s’interessava. Realment era una ximpleria, però d’aquesta manera, l’Alícia podia arribar a treure un somriure de la seva boca. I la cosa més meravellosa, més apassionant, més gratificant de totes les nits: la lluna. Una enorme bola que des de la finestra semblava ser més petita del que era il·luminava tot el mar, i fins i tot la llum entrava i reflectia part de l’habitació. L’Alícia s’emocionava en veure-la cada nit. Sempre sabia que ho faria, però tot i així, seguia mirant-la. Quan una llàgrima queia pel rostre de la cara, s’aixecava, posava una melodia que tenia gravada i tornava a la finestra per escoltar-la. Amb la melodia i les vistes que presenciava, era el moment essencial que tenia per pensar en el que era en realitat la vida: un conjunt de problemes i dolorosos sentiments. Se sentia molt identificada amb la lluna. Solitària, sense ningú amb qui parlar, sense sentiments, ni ningú amb qui recolzar-se. Semblaven germanes bessones, tot i que amb una petita diferència: la lluna brillava, però l’Alícia era tan poca cosa que ni els ulls se li solien il·luminar.
Van anar passant els anys, i amb vint-i-dos, l’Alícia havia canviat els seus pensaments i les idees que tenia a diferència de quan havia arribat al centre. Sabia que estava prima, i tot i que es seguia medicant, ja no es veia obesa al mirall, sinó que ara el seu cos el veia massa prim, i per tant, massa lleig. Ella això no ho deia pas als metges, als psicòlegs o a les infermeres. No ho feia perquè sabia que era probable que la fessin fora del centre. ¿I què millor que estar fora d’aquell terrible lloc on veus noies desesperades per deixar de menjar? L’Alícia ho veia diferent. Fora d’aquell terrible lloc on havia passat una part de la seva adolescència no tenia ningú amb qui anar. Potser la seva germana havia anat a parar a un altre lloc amb el seu marit; i de la mare no en sabia pràcticament res. L’Alícia es quedaria al centre, portant la vida que duia i sobretot, mirant cada nit la lluna, que segons el que pensava, únicament ella sabia el seu secret, que el guardaria per sempre.
Van anar passant els anys, i amb vint-i-dos, l’Alícia havia canviat els seus pensaments i les idees que tenia a diferència de quan havia arribat al centre. Sabia que estava prima, i tot i que es seguia medicant, ja no es veia obesa al mirall, sinó que ara el seu cos el veia massa prim, i per tant, massa lleig. Ella això no ho deia pas als metges, als psicòlegs o a les infermeres. No ho feia perquè sabia que era probable que la fessin fora del centre. ¿I què millor que estar fora d’aquell terrible lloc on veus noies desesperades per deixar de menjar? L’Alícia ho veia diferent. Fora d’aquell terrible lloc on havia passat una part de la seva adolescència no tenia ningú amb qui anar. Potser la seva germana havia anat a parar a un altre lloc amb el seu marit; i de la mare no en sabia pràcticament res. L’Alícia es quedaria al centre, portant la vida que duia i sobretot, mirant cada nit la lluna, que segons el que pensava, únicament ella sabia el seu secret, que el guardaria per sempre.
Elena Martínez
1A Batx.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada