Realitat

T

al com feia de petit en aquells moments de paor, va tancar els ulls i va desitjar despertar d’un mal somni, però en obrir-los va trobar-se en la mateixa situació; les parets blanques, el terra, els seients de la sala d’espera, els uniformes de les infermeres i dels metges, que no paraven quiets ni un moment caminant d’aquí cap allà. Veia com passaven corrent amb lliteres sobre les quals reposava gent desconeguda per a ell amb màscara, inconscients. Gent que probablement no tornaria a veure mai més. Entraven per aquella porta infernal que el separava de la persona que més estimava en el món. Per què estava ell allà? Per què no podia fer res més que esperar assegut? Per què si era tot tan blanc ell se sentia en la més intensa foscor? Volia sortir d’aquella sala, d’aquell edifici, però no sense ell, no sense el seu fill. La resta de persones de la sala eren altres famílies. La seva situació le resultava una mica irònica; aquella sala estava plena de gent, però ell estava sol, completament. Tothom enfrascat en els seus propis problemes, pensant en la persona a la qual acompanyaven, veia els seients de la sala d’espera molt junts els uns amb els altres, però semblava com si cadascun fos un món diferent. Ningú no parlava, només de tant en tant se sentien petits plors reprimits, la majoria provinents d’una dona de mitjana edat uns quatre seients lluny del seu. El que semblava el seu marit intentava donar-li consol abraçant-la encara que els seus ulls també humitejaven. Per alguna raó que coneixia perfectament, tothom a aquella maleïda sala traçava un ample perímetre al voltant seu, ningú no volia apropar-se més del compte. Però ell ja estava més que acostumat, la seva imatge ho deia tot d’ell: un home perillós, un delinqüent, drogoaddicte segurament, un desperdici de la societat que no té on caure mort. Un home que, per cert, faria un favor a molts si realment caigués mort. Amb aquest pensament al cap va aparèixer un amarg somriure acompanyat d’un llum de bogeria als seus ulls blaus. Potser no seria tan mala idea si les coses no sortissin bé...

Just en aquell moment va veure sortir per la porta infernal un dels metges. Se’l veia esgotat, derrotat. Es va apropar lentament cap a la dona que no parava de plorar, la qual en veure la cara que feia l’home havia començat a plorar més intensament encara.

-Hem fet... tot el que hem pogut però...-

I tal com feia de petit en aquells moments de paor, va tornar a tancar els ulls. Però es va lamentar de no poder parar d’escoltar el crit d’angoixa de la pobre senyora.

Sense veure-ho, va notar com les mans li tremolaven. Feia molt temps que no sentia autèntica por, i ara moria de pànic. Ell, que pensava que la vida ja no el podria sorprendre mai més, que res no seria capaç de fer-li mal, que la fortalesa guanyada a cops de puny, amenaces, maltractes, sang i ràbia havia fet d’ell un ésser immune al patiment, es retrobava ara amb el pitjor sentiment de tots, el qual havia guardat molt endins seu fa anys en una caixa forta; es sentia sol. Soledat que li provocava por, impotència... Aquell perillós delinqüent se sentia ara com un nen petit enmig de la foscor. Encara que al seu voltant tot era terriblement blanc i ple de llum, tot net i polit, tot fred. Recordava haver estat un parell de vegades en un hospital al llarg de la seva vida. Almenys en un hospital decent com aquest. En un país sense seguretat social, per a una família pobra eren impossibles aquests luxes, de fet, encara no sabia com s’ho faria per pagar allò. I per com el miraven les infermeres de la taula d’informació semblava que elles estaven pensant el mateix.

El rellotge tan gran i rodó que hi havia a la paret de la seva dreta marcava les dues de la matinada. El seu fill portava allà dins ja quatre hores. Només de pensar-ho va haver d’agafar-se el cap amb les mans, desesperat. Culpa seva, era tot culpa seva, per ser tan irresponsable com era, per no ser una bona persona, perquè va robar en comptes de viure honradament i mort de gana, perquè va pegar abans que el peguèssin, perquè no sabia com sobreviure d’una altra manera, sense ajuda, rebent no més que mirades de compassió que després es transformarien en mirades plenes de fàstic, de por i de superioritat. Però el seu fill era diferent, no tenia més de 14 anys, però hi havia cops en què no estava segur de qui feia realment el paper de pare protector, si ell o el nen. Era l’únic que no li tenia por, qui era capaç de dir-li les coses clares, de veure més enllà de la seva màscara, era l’únic que l’estimava. Era el seu millor amic. Ells junts contra la resta del món, així ho veia. Però tanta camaraderia i diversió els havia portat a aquesta situació; una sobredosi estava a punt d’acabar amb la vida del seu nen.

Per fi, a dos quarts de cinc, va acabar tot. En veure el seu Metge va empal·lidir, es va aixecar de la cadira i va caminar lentament cap a ell. Ja no veia aquella foscor d’abans, ara només caminava travessant tota la sala d’espera, tan blanca, tan neta, amb els blaus ulls molt oberts i envoltats per blaus cercles a causa de l’insomni i l’addicció. En passar per davant d’ells, la gent se’l quedava mirant descaradament, per un moment, tothom oblidava els seus problemes per centrar-se en la resposta que rebria aquell marginat. Ell estava horroritzat, però no va parar de caminar fins trobar-se cara a cara amb el doctor. Notava molta llum al seu voltant una sensació absent s’apoderava de la seva ment, com si s’hagués ficat dins l’aigua. No va dir res, només va esperar que el Metge parlés, però abans que això pogués ocorre, es van tornar a obrir les portes de l’habitació infernal, aquesta vegada per deixar sortir una llitera envoltada d’infermeres. I llavors va ser quan el va poder tornar a veure, el seu fill, el seu nen, el seu amic. Encara inconscient, ple de cables, de xeringues i de tubs...però viu.

Viu. Viu! VIU!!

Va sentir una càrrega elèctrica per tot el cos, no podia moure un sol múscul. Es va quedar plantat allà amb la mirada perduda, els ulls encara molt oberts, glaçat. La llitera va passar pel seu costat ràpidament produint una petita ventada que va moure-li la llarga cabellera. I quan aquesta va desaparèixer del seu camp de visió, ell encara es va mantenir en la mateixa posició, amb la mirada fixada en aquell punt on fa dos segons havia trobat el seu fill sa i estalvi. En aquella sala d’espera ningú no estava pendent de la seva situació, tothom es trobava en el seu món, enfrascat en els seus problemes, pensat en tothom menys en la gent del seu voltant en aquell moment. El metges seguien corrents, la dona encara plorava, un nen havia començat a plorar també, segurament de son. Involuntàriament, el seu cos va començar a tremolar. Una llàgrima furtiva va sorgir de cop per un dels seus ulls. Va ser seguida per una altra i una altra més. Va baixar el cap lentament sense poder parar de tremolar, tapant-se la cara amb una mà i amb els cabells. I allà, en una cantonada, solitari, va plorar com feia 14 anys que no ho feia. Quan també es trobava en una sala molt semblant d’hospital, amb la mateixa quantitat de diners a les butxaques, la mateixa presència i feliç, immensament feliç, perquè el seu fill acabava de tornar a néixer.

La sala li va semblar més blanca que mai, les seves idees més clares també. Mai més tornaria a viure una situació semblant.

Nataly Carreño Gallardo

1 Batxillerat B