Tot havia començat feia deu anys, quan la Carlota, en aquells moments tenia trenta anys i va decidir invertir tots els seus estalvis en aquell negoci desastrós. Un dia va arribar a casa de la Carlota una carta per al seu marit. Li proposaven fer un negoci, segons posava allà, el negoci del segle. En Ricard, el marit de la Carlota, no va dubtar ni un sol moment a acceptar aquella oferta, encara que no sabia com aniria realment.
La Carlota mai oblidaria el dia que van decidir anar a firmar el negoci. Va ser un dia molt fosc, la pluja va ser constant i el vent quasi no els va deixar sortir de casa. Ella en veure aquell temps ja va saber que les coses no anirien gaire bé. Aquells núvols negres que passaven per sobre del seu cap, i que no paraven de deixar anar gotes d’aigua sobre el paraigües, i més tard, sobre el sostre del cotxe, van provocar que la Carlota aquell dia no estiguès gaire segura del que anava a firmar.
- Què dius? Que si estic segur d’aquest gran negoci?- deia en Ricard- Doncs clar que ho estic, dona, com en pots dubtar? És un gran negoci.
- No ho sé, no ho veig gens clar, això- ella va dubtar- Millor, no em facis cas, segurament és aquest temps que no em deixa pensar.
Al cap de cinc anys la parella s’havia arruïnat completament, i en Ricard, a causa de l’estrès, havia patit un infart i va morí. A la Carlota la van fer fora de casa seva i va acabar vivint entre cartrons al barri de la Ribera a Barcelona, sola.
El seu dia a dia era molt dur. Seia cada matí en un banc de les Rambles observant aquells ocellets que es posaven sobre els arbres els dies assolellats, mentre els rajos de sol travessaven les branques plenes de fulles i dibuixaven les formes de les branques al terra. Aquelles rajoles de plenes de taques negres dels xiclets, on la gent que corria perquè arribava tard a la feina, o tots aquells turistes japonesos trepitjaven mentre miraven els edificis emblemàtics. La Carlota observava totes aquelles coses mentre sostenia un tros de cartró que posava “Si us plau, ajudeu-me, ho he perdut tot, només demano alguna cosa per poder menjar”. La gent la mirava amb cara de pena però quan havien fet dues passes, s’oblidaven que allà al darrere hi havia una dona de quaranta anys morta de gana.
Els dies passaven, i el menjar no arribava. Un dia va decidir marxar d’aquella ciutat que tan tla castigava, que no la deixava aconseguir ni un tros de pa, i que sobretot la feia sentir més sola que mai. Va esperar un parell de dies fins a poder reunir almenys tres euros per agafar un tren i marxar cap a aquella ciutat que tan els havia agradat, a Ricard i ella, a Palamós.
Després de molts esforços va aconseguir arribar-hi el dia 23 de juliol. Aquell dia el sol cremava, però no li va importar gens. Va corre fins arribar a la platja, va seure en aquella sorra que cremava i va mirar cap a l’horitzó. Mai s’havia fixat com era realment aquella platja. L’aigua blava i clara trencava les seves petites onades en una sorra fina. Un cop havien trencat les onades tornaven endins i notava com marxaven cap aquell horitzó que poc a poc era més fosc, però que al fons, hi havia com una llum que semblava dir-li a la Carlota “Per molt que les coses ara et vagin malament, només has de creuar la part fosca, perquè al fons t’espera alguna cosa millor”. Van passar les hores, i poc a poc es va anar fent fosc. Van il·luminar el passeig amb llums de colors i la gent va treure la seva paradeta per vendre braçalets i arracades d’estiu. La Carlota va ana cap passeig plena d’alegria, perquè aquell dia el temps, que en el seu moment l’havia avisada que les coses no anirien bé, s’havia adonat que les coses sempre podien tenir una solució. Va caminar amunt i avall del passeig mirant cap al fons del carrer, mirant les cares de la gent. Tenien unes cares somrients, tothom mirava aquelles paradetes de reüll i les nenes petites corrien pel passeig cridant els seus pares perquè veiessin aquell braçalet que tant els agradava, i que desitjaven que els compressin. Va seure en un dels murs del passeig i es va quedar observant una parella que mirava com un noi pintava paisatges. Eren joves, potser tenien uns vint-i-cinc anys, anaven agafats de la mà, i de tant en tant es miraven amb cara d’enamorats, mentre llums de colors vermellossos els il·luminaven els rostres. La Carlota va recordar tots aquells estius que havien passat junts ella i el seu marit en aquell lloc, es va girar per mirar la platja, i veure si encara hi era aquella llum al fons de l’horitzó que havia vist al matí. Quan va girar el cap va seguir amb la mirada tota la platja, va arribar a la costa i nomes amb la mirada, es va imaginar que passava per sobre de tota aquella aigua negre. Tocava amb la punta dels dits l’aigua calenta i que arribava fins a la punta de l’horitzó on la lluna dibuixava la seva silueta i donava llum a totes les barquetes que hi havia al fons de tot amb els pescadors esperant que els peixos piquessin.
- Carlota, ets tu?- va dir un home amb cara de desconcert- Què fas aquí? Déu meu, què t’ha passat, com és que estàs en aquest estat?
- Genís, quant de temps sense veure’t- va respondre tota sorpresa la Carlota- La mala sort a la vida.
La Carlota li va explicar la seva història, el noi va quedar sorprès i la va convidar al seu restaurant on li va proposar si volia treballar allà i com, no tenia cap lloc on viure que li llogaria una habitació al seu pis. La Carlota va quedar sorpresa. Després de tot el que li havia passat aquell dia, va descobrir que el temps ens pot ajudar a descobrir el nostre dia.
Andrea Padilla 1r Batx A
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada