Ben lluny de casa

Tot va començar quan el telèfon de la Penèlope va sonar. Eren les 10h del matí però ella encara no s’havia llevat, ja que havia estat tota la nit treballant en el bar on feia de cambrera. El ring-ring del telèfon la va despertar. Era la secretària del senyor Müller. Penèlope havia estat esperant aquesta trucada des de feia més de dos mesos, i per fi, l’havia rebuda. La secretària li va explicar que després d’haver llegit el seu currículum van pensar que ella era la noia que estaven buscant, per això volien concertar-hi una entrevista. Aquesta seria el dia 24 d’aquell mateix mes, octubre. El seu cor es va accelerar. Aquesta podria ser la seva primera feina com a geofísica. Ja feia un any que s’havia llicenciat i encara no havia aconseguit poder treballar d’alguna cosa relacionada amb el seu camp professional.  En penjar l’auricular del telèfon, va fer el llit, va treure’s el pijama i es va vestir. Es va posar aquella camisa vermella que tant li agradava i els texans més nous que tenia. Seguidament va agafar les claus i va sortir per la porta del seu petit apartament. Volia anar a casa dels seus pares i explicar-los la bona notícia. Van estar molt contents i li van desitjar molta sort.

Els dies següents els va passar plens de nervis, semblava que tingués una papallona dins de l’estómac, però per fi va arrivar el gran dia. I com sempre la Penèlope va arrivar-hi una mica abans de l’hora concertada per l’entrevista. Li agradava la puntualitat. Els nervis havien marxat i se sentia segura de si mateixa. S’esperava que l’entrevistés algun subordinat del senyor Müller però no va ser així; ell la va entrevistar en persona. Van estar parlant durant mitja hora i en acabar el Senyor Müller li va comunicar que estava contractada però que havia d’acceptar una clàusula: Hauria d’anar a viure al nord d’Alemanya, concretament a la petita ciutat costanera de Neuharlingersiel. Però que no s’hauria de preocupar per on viuria perquè l’empresa li proporcionaria un loft. Al principi no li va semblar gaire bona idea anar-se’n a viure a 1.614 kilòmetres de casa seva però les ganes de treballar d’allò que havia desitjat ser des de petita van fer que acceptés. El seu avió sortia dos dies després. 

Es va passar els dos dies sencers empaquetant totes les pertinences amb l’ajuda dels pares. La Penèlope només tenia al cap com ho faria per emportar-se totes els coses que tenia cap a Alemanya. En canvi, els seus pares tot i que també estaven entusiasmats a la vegada també estaven tristos. Sabien que aquesta era una oportunitat única per a la Penèlope, un d’aquells trens que només passen una vegada a la vida però sabien que trobarien a faltar moltíssim aquella filla que se’ls havia fet gran de cop. Encara se la imaginaven quan es gronxava en el pati de casa seva en arribar de l’escola. 

Va trigar una hora a poder embarcar i pujar a l’avió però el viatge se li va fer curt. S’havia adormit durant més de mig trajecte i la resta se l’havia passat llegint un llibre que li havia regalat la seva mare en acomiadar-se. 

En baixar de l’avió va poder comprovar com l’aire que es respirava a Neuharlingersiel era diferent. A més, el cel semblava ser més blau i els arbres més verds. Penèlope va anar a veure el loft ques estava al nord de la ciutat. Va obrir la porta amb la clau que el senyor Müller li havia proporcionat. El loft era preciós i acollidor. Estava tot pintat de blanc i moblat de cap a peus, fins i tot li havien posat un ram de flors a sobre de la taula del menjador acompanyat d’una noteta que li donava la benvinguda i instruccions d’on hauria d’anar a treballar aquella mateixa tarda. Però el que més li agradava era que des de la finestra de la seva habitació podia veure el fred Mar del Nord. 

Treballava sola, ja que no tenia cap company de feina, i al final del dia havia d’enviar els s resultats obtinguts al senyor Müller. Al principi s’ho passava molt bé estudiant els fenòmens relacionats amb l’estructura, condicions físiques i la història evolutiva de la Terra, però amb els dies es va començar a sentir sola. Trobava a faltar els seus pares però no els trucava ja que sempre es feia la forta. La Penèlope era una noia molt oberta, que li agradava molt estar envoltada de gent, per això cada dia passejava per llocs diferents per tal de poder trobar-se algú i començar una conversa que potser podria acabar en una gran amistat. Però era difícil poder conèixer gent nova en aquell poble on els seus habitants casi bé no sortien de casa. A més la Penèlope intentava fer coses diferents cada dia per tal de no quedar atrapada en una vida monòtona i avorrida. De vegades anava amb bicicleta per un caminet de sorra que havia descobert que la conduïa fins a dins del bosc, d’altres passejava per la vora del mar amb les sabates a la mà... Però cada dia quan arribava de treballar seia a la butaca blanca de la seva habitació; i des d’allà observava l’immens mar blau. De vegades també observava la sorra de la platja emblanquida per la sal, l’escassa flora que hi havia o les roques contínuament erosionades per les violentes onades.  Normalment la mar estava revoltada,  fruit del clima fred i plujós d’aquella zona. Però observar el mar va ser el seu gran error. El mar la hipnotitzava. A poc a poc va deixar de passejar pel poble i va començar a passar-se hores sentada en aquella butaca observant el mar on casi bé mai navegava cap vaixell.   I aquell indret que en un principi li havia semblat tan càlid i acollidor, de sobte, s’havia tornat gèlid i distant. Semblava que el temps s’hagués quedat aturat. Se sentia sola. La seva única companyia era el mar que observava des de la finestra de la seva habitació. Amb el temps va aprendre a discernir les diferents tonalitats del mar fins al punt que pel seu color sabia si s’apropava una tempesta. L'escuma del mar era un altre element que la facsinava. 

Cada dia necessitava més veure el mar, i cada dia el mirava amb més atenció. Feia dies que no dormia. Es passava els dies i les nits sentada en la seva butaca observant el mar a través de la finestra. El mar s’havia convertit en una obsessió. Finalment va sentir la necessitat d’apropar-s’hi més i tornar a tocar l’escuma i l’aigua gèlida que feia tant de temps que no tocava. Inconscientment va anar caminant fins la platja i un cop va ser allà, es va treure les sabates. El mar estava mogut i era perillós apropar-s’hi, però ella hipnotitzada pel relaxant soroll de les ones quan xocaven bruscament contra les roques, va pujar a la roca més alta i abrupte que va trobar. Mentre un vent fred feia voltejar els seus cabells de negra atzabeja, es va posar a ploure. Però la Penèlope no se’n va adonar ja que no l’importava res més que l’immens mar que tenia a davant seu. Seguidament sense bacil·lar, va fer un pas i es va tirar al mar. Es va sentir alliberada, i lliure com mai abans s’havia sentit.

 

Meritxell Perramón Corominas