Solitud

Max Michel


La freda ombra del parlament cau sobre el pont de Westminter i ella, Eve Hammond, tremola. Abans hi havia hagut molt poder, poder que decidia el destí de milions. Les reflexions i decisions d’ella no signifiquen res. No afecten a ningú. Excepte a ella mateixa.
-Eh…perdoni, voldria vostè dormir amb mi o alguna altre cosa? -va preguntar l’Eve porugament a un home que fumava parsimoniosament.-Bé, ja sap… per diners.
-És la proposició més barroera que mai m’havien fet- va dir l’home després de tal garrina rialla que feia pensar en les coses que li esperaven a la jove –No fa gaire que t’hi dediques, no?
L’Eve en adonar-se del ridícul que acabava de fer va prosseguir disculpant-se amb l’acompanyament més previst. Va explicar-li que treballava en la fàbrica de municions però que els diners no li eren suficients i era el primer cop que feia allò. Realment necessitava els diners.
-No saps el que fas, noia.
El somriure de l’home es convertí de cop en una cara seriosa absent de pietat. Però ben cert era que de moment no havia dit res incorrecte o insensat. Si l’Eve sabés el que estava fent, si hi hagués pensat una mica més. Aquell home era un agent de vigilància antidroga, i venia acompanyat dels seus companys.
-Ja coneixes les lleis contra la prostitució, és de fet un delicte de grau 7 i per tant, nosaltres decidim què et fem.
L’agafaren violentament entre 3 homes i, amb una crueltat característica l’acorralaren contra la paret. No es podia moure i, aquells home l’anaven a violar.

L’Eve es va despertar en una habitació fosca completament quadrada, excepte per una porta de metall pesat amb una petita obertura i una escletxa en un costat de la paret on una rata l’interior n’observava la figura. Els ulls d’aquella rata brillaven en la quasi absoluta foscor que hi havia a l’habitació. La poca llum present provenia d’una finestra barrotada a uns tres metres d’alçada, de fet hi havia un portalàmpades al sostre però sense bombeta. També hi havia un llit de fusta amb un gravat que posava “EMMA” a la paret en què es recolzava, i un inodor sense seient. A part d’això no hi havia res més, si no compten l’Eve, que duia posat un vestit de color marró molt brut, que amb prou feines li arribava als genolls, cosa que feia que el fred en els peus nus es convertís en una sensació només comparable amb què et punxin mil agulles en aquests. Aquelles teles tan fastigoses i que tant repugnaven a la noia feien que totes les debilitats humanes, en les quantitats que hi ha a cadascú, es veiessin totes reflectides en la seva imatge. Dos homes parlaven a l’exterior de la sala i al cap de poc l’Eve va veure entrar per la petita obertura de la porta una plata amb arròs bullit. No tenia gana però sabia que si no s’ho menjava tornaria la rata. La situació era desoladora fins que finalment va aconseguir adormir-se.
Van despertar-la unes veus. Eren els guàrdies i li taparen els ulls amb un podent drap i l’expulsaren amb molta agressivitat de la depriment habitació. En treure-li el drap va sentir que estava en una cadira ronyosa en una sala plena de llums enlluernadores que provenien del final. Al mig, en una taula, un home gros ajagut i un guàrdia de peu. L’home gras preguntà amb severitat si sabia per què estava allà. Ella respongué que no i l’home li tornà un característic i ràpid “puta mentidera!”, encara que no sigui una frase gaire significativa el to del home omplí la frase de context. Tot seguit el guardià li va tapar els ulls de nou i, en un temps d’aquells tan curts però que paralitzen la ment humana i el fa allargar-se en una multitud de pors i hipòtesis no desitjades, va notar com l’agafaven pel cabell i començaven a tallar-li. Per què tanta crueltat? Com podien ser tan cruels aquells homes de convertir una cosa tan irrellevant com és tallar els cabells en un acte increïblement desmoralitzador i dolorós? L’Eve no ho podia entendre, tots som iguals es repetia, però jo no sóc com ells. Sí, era com ells. És un fet que som tots iguals, tots tenim un cervell biològicament igual, els que ens fa ser diferents és la utilització d’aquest cervell prodigiós que hem obtingut al llarg del temps. Però per naturalesa som iguals i això ho entenia l’Eve i era la seva major tortura, ella era com aquella gent, era completament igual. Per primer cop l’Eve va sentir repulsió per ella mateixa. Finalment van acabar rapant-li el cap sencer i amb la mateixa agressivitat característica de sempre l’Eve “tornà” a la seva habitació. Allà pogué tornar a veure la imatge de la tristesa, que com dos miralls enfrontats, era infinita. La rata l’esperava ajaguda en el plat amb restes de menjar, però ja no l’importava ,la rata, perquè sabia que ella no era pas millor. Quan els primers raigs de sol travessaren la petita finestra, l’Eve s’aixecà i en notar la llisor del seu cap trencà en un plor existencial.
Amb la claror del dia l’Eve es va adonar que hi havia una petita escletxa i, dintre seu, alguna cosa. Eren cinc pàgines escrites en llapis sobre paper higiènic:

“No sé qui ets. Per favor, creu-me. No tinc cap manera de convença’t que això no és cap dels trucs, però en realitat m’és igual. Jo sé qui sóc i també sé que t’estimo. Tinc un llapis petit que no van poder trobar. Sóc una dona. El vaig amagar dintre meu. Potser no puc tornar a escriure mai més així que aquesta serà una llarga carta sobre la meva vida. És l’única autobiografia que escriuré i afortunadament la faig entre aquestes parets aïlladores de saber i en paper higiènic.
Vaig néixer a Nottingham el 1957. Vaig créixer com qualsevol altra noia i en aprovar els exàmens de graduació vaig ingressar a l’institut de secundaria, volia ser actriu. Allà vaig conèixer la meva primera parella, es deia Sara i tenia catorze anys. Jo en tenia quinze. Els seus cabells eren preciosos. A la classe de biologia vaig sentir al professor dir que allò eren coses d’adolescents i que es passava amb el temps. A la Sara sí, a mi no. El 1976 vaig deixar de fingir i vaig portar la meva primera novia a casa, perquè conegués els meus pares. Es deia Christine. Una setmana després ja vivia a Londres. La meva mare em va dir que li havia trencat el cor i no sé què més, però la qüestió és que no va ser capaç de pensar en una altre ment. No va poder modelar la seva part no material per entendre, aprendre i, actuar tenint en compte tots els radicals. Encara ara sento llàstima per ella. Però la meva integritat era el més important. És això ser egoista? La integritat es ven molt barata tot i ser tot el que tenim en aquest món. És el nostre petit raconet, ningú no el coneix, aquell raconet som nosaltres, i allà som lliures.
Vaig ser feliç a Londres i encara volia més. La meva carrera progressà hàbilment fins aconseguir petits papers en el cine. En una d’aquestes pel•lícules vaig conèixer la Tami. Ens estimàvem. Vivíem juntes i per sant Valentí sempre m’enviava roses. Teníem una cosa tan gran. Va ser llavors quan el 1988 va començar la guerra, després d’això no van haver-hi més roses. Per ningú. Després que s’adjudiquessin el poder es va començar a perseguir als homosexuals i van endur-se la Tami un dia quan anava a buscar el pa. Per què ens tenen tanta por? Van cremar-la amb brutes cigarretes i l’obligaren a dir el meu nom i firmar una declaració on deia que jo l’havia seduït. No la culpo. L’estimava tant, no la vaig culpar. Però ella sí que es va culpar i va acabar matant-se, no va poder viure amb el pes d’haver-me traït. Va matar-se perquè havia renunciat a aquell petit raconet d’integritat. Van capturar-me i em digueren que totes les pel•lícules que havia fet serien cremades, després em van afaitar el cap i, mentre m’ofegaven a l’inodor m’explicaven acudits de lesbianes. L’altra lesbiana d’aquí, la Rita, va morir fa dues setmanes. Jo també moriré d’aquí poc i és estrany que mori en un lloc tan terrible, però l’important és que vaig rebre roses durant tres anys i no vaig haver de demanar disculpes a ningú. Moriré aquí, i amb mi cada raconet del meu ésser. Excepte un. Només perdurarà un, és petit i fràgil i també l’única cosa pel què val la pena tenir aquest món. Mai l’has de vendre, perdre o regalar-lo. No podem deixar que ningú ens el tregui.
No sé qui ets, si ets home o dona. Potser mai puc veure’t o abraçar-te, ni tan sols plorar amb tu. Però, t’estimo.”

-Conec cada racó d’aquesta habitació. Aquesta habitació coneix cada racó de mi. Excepte un.
L’Eve no sentia més que pena. No podia entendre la realitat de les coses conegudes. Tant temps per a la construcció personal i no era capaç de saber res del cert.

El dia següent la jove va ser conduïda davant l’home gras i imponent. Va ser jutjada per càrrecs d’alteració pública.
-Escolti la senyoreta Hammond a la seva cel•la. Mentres la senyoreta s’espera, desplegui un regiment de sis homes. Seguidament porteu-la darrere els barracons químics i afuselleu-la.


Max Michel