LA FALSA ESPERANÇA

Era dimarts 9 de setembre del 2008, un dia lluminós i calorós, d’aquells que ens agradaria estar tot el dia a la piscina, sense sortir-ne..
L’Àlex va anar a veure entrenar a futbol una noia molt maca, anomenada Clàudia. Tots dos s’estimaven molt, però encara no mantenien una relació seria, ja que ambdós acabaven de deixar les seves corresponents parelles per la gran atracció que sentien entre ells.
Al finalitzar l’entreno, la Clàudia va acompanyar l’Àlex a la moto.. De sobte, es van quedar mirant fixament i sense poder evitar-ho, van besar-se.
Ja era tard i es feia fosc, el sol ja s’havia amagat i les estrelles començaven a sortir, així que cadascun va tornar a les respectives cases. Quan ell va arribar, va mirar el mòbil i va llegir un preciós missatge de la Clàudia, d’aquells que t’arriben profundament al cor.
Van anar passant els dies, i el dissabte l’Àlex i els seus amics van anar a la festa major de la Roca del Vallès. Allà va trobar-se una de les seves ex-parelles, l’Anna, però tampoc va donar-li importància, simplement van estar junts, parlant com a amics. Fins que va arribar l’hora de marxar i l’Anna va agafar l’Àlex i el va besar intensament, ell penedit, va apartar-la i va tornar amb els seus amics, els quals van veure-ho tot. Quan va arribar a casa, va adonar-se del que havia passat, però va pensar que no havia de dir res a la Clàudia per por a que el deixes, ja que el que sentia per ella no ho havia sentit per cap persona.
Dia a dia l’amor entre ells era cada cop més gran i intens, llavors va pensar que era l’hora de demanar-li per sortir, encara que no hagués passat gaire temps d’aquelles relacions anteriors que van mantindre cadascun amb les seves ex-parelles.
Era 24 de setembre, ja havia finalitzat l’estiu tot i que encara feia calor, l’Àlex tot decidit va anar a veure entrenar la Clàudia, al camp de les Franqueses del Vallès, un lloc on el sol es reflexaba a l’herba, i aquest es penetrava als ulls, gairebé no podies veure res. Ella en veure’l es va omplir d’alegria i no el podia deixar de mirar, però al cap d’una estona va començar a entristir-se. Al finalitzar l’entreno, l’Àlex va dirigir-se al vestuari, esperant que sortís la Clàudia i així demanar-li per sortir.
De sobte surt una companya d’ella, li va dir que marxés, que l’Anna no el volia veure.. Desconeixia el motiu, però no va marxar, es va quedar on era, esperant-la. Quan va sortir, no el va mirar a la cara i va seguir endavant, dirigint-se a un racó on ningú la podia veure. Ell va apropar-s’hi, la va veure plorant sense consol, però encara no coneixia el motiu d’aquesta situació, llavors dues companyes de la Clàudia van explicar-li que s’havia assabentat de tot el que va succeir a la Roca amb la seva ex-parella.
L’Àlex no suportava el que estava passant, no sabia què fer, encara que fos el culpable d’aquest malestar, se’n penedia totalment, però això per molt que li expliqués no ho podria entendre. Tot destrossat va tornar cap a casa, amb un plor que ningú podia consolar-lo, només ella i no tenia aquesta sort. Va trucar-la milers de vegades, però no li agafava el telèfon i tampoc responia els missatges.
Va passar-se tota la nit plorant, i a l’endemà quan es va aixecar va mirar el mòbil, tenia un missatge de l’Anna en el qual li demanava temps per reflexionar, per veure si volia seguir endavant amb això. Sense pensar-ho va respondre-li que si necessitava temps li donava perquè l’estimava massa com per perdre-la.
Van passar dos mesos, i van ser en va ja que va dir-li que no volia seguir amb ell, simplement una amistat.
En aquell moment va esclatar a plorar, i va anar a un lloc on sabia que ningú no el trobaria i per tant podia estar tranquil, sense que ningú el molestes.
Era un lloc il•luminat pel sol, hi passava un riu que amb el seu soroll relaxava qualsevol persona, un lloc idoni per pensar tot sol.
A mida que passaven els dies, es sentia pitjor, no volia saber res de ningú, no volia cap persona a prop seu, negava l’ajuda de qualsevol ésser, encara que a la vegada se sentia sol, tot i que fos culpa seva, per no deixar-se ajudar.
No podia treure-se-la del cap, no feia altra cosa que pensar en ella, en el gran amor que sentia..
El temps passava i passava, però res, de cap manera l’aconseguia oblidar, fins que va arribar l’estiu de nou, aquell estiu calorós, amb un sol increïble, que tot i anant a l’ombra feia una calor insuportable.
L’Àlex havia mantingut diverses relacions, però no havien estat sèries perl fet que encara seguia enamorat de la Clàudia, com el primer dia.
Tots dos van tornar a estar en contacte via messenger, i van mantindre la següent conversa:
- Hola Àlex, quant de temps! (Clàudia)
- Hola Clàudia, sí sí ja feia molt de temps que no parlàvem.. (Àlex)
- Com et va tot? (Clàudia)
- Bastant bé, com sempre, i a tu? (Àlex)
- Bé bé! (Clàudia)
- Què, ara mateix les noietes com van? (Clàudia)
- Doncs he estat amb algunes noies, però res seriós i tu? (Àlex)
- Igual.. Ara mateix estàs amb algú, no t’agrada algú? (Clàudia)
- Sí.. m’agrada una noia.. (Àlex)
Quan la Clàudia va assabentar-se que l’agradava algú, va començar a insistir a esbrinar qui era, però ell no volia dir-li. L’Àlex estava molt estranyat, no trobava el perquè d’aquest interès per saber qui li agradava, així que va preguntar-li i va respondre-li:
- Sé que en el seu moment no vaig fer bé (ni tu tampoc), però penso que encara t’estimo, i potser m’agradaria tornar amb tu.. no estic del tot segura.. Aquest és el motiu del meu interès per saber a qui estimes.

L’Àlex feia bots d’alegria, no s’ho podia creure! Però ell va ser més llest i no va dir-li qui era aquella persona, preferia dir-li a la cara. Al cap de dos dies van trobar-se a Granollers amb més amics, llavors van decidir anar a un racó a parlar de tot el que havia succeït. Amb molt d’esforç va confessar-li el que sentia per ella, des del més fons del seu cor. Ella va respondre-li que encara s’ho volia pensar, perquè no n’estava del tot segura, i això per ell no era gaire bona senyal, era semblant a l’última vegada.
Van anar passant els dies i encara no havia rebut cap resposta, llavors va decidir enviar-li un missatge preguntant si ja s’ho havia pensat. Ella altre cop va dir-li que no volia tindre res més, simplement una amistat.
L’Àlex no s’ho podia creure, havia tornat a jugar amb els seus sentiments i sense pensar-s’ho va negar-li l’ amistat, no volia tornar a saber res més d’ella.

En aquell moment va trencar a plorar altra vegada i va decidir tornar a aquell lloc tan tranquil perquè ningú el molestés i es pogués relaxar.
Poc a poc anava animant-se, però sabia que mai més tornaria a enamorar-se tal com ho va fer amb la Clàudia, el seu cor quedaria tancat i amb ferides inguaribles.


Noelia Montalbán Blasco