Torna a viure...

La Wendy era una noia jove d’ aproximadament uns 18 anys que estava preocupada, ja que fa uns dies enrere és va estirar al llit i és va començar a fer un tacte al pit .De cop és va notar que hi tenia un bony al costat del pit però no hi va donar importància ella pensava que potser era d’algun cop que s’havia donat, però un dia és va adonar que li creixia més i més . Va decidir anar al metge, ell preocupat li va dir que s’hi anava acompanyada d’algun familiar i ella li va dir que no , ja que era una noia solitària.

Des de molt petita va perdre els seus pares i va créixer tan sols amb l’afecte de la seva àvia el metge , preocupat , la va enviar amb una infermera i li va dir que li farien una mamografia. La Wendy no hi tenia cap idea ni ben bé sabia com dir aquella paraula ja que ningú li havia explicat el que era . La infermera li va explicar el que li farien i per què és feia a aquesta prova. Però la Wendy no ho acabava d’entendre finalment va acabar sortint d’aquell lloc que li feia por. La doctora li va dir que tornés després d’uns 15 dies per donar-li els resultats. Durant aquells 15 dies la Wendy era la persona més feliç del món, vivia moments inoblidables amb els seus amics, sortia de festa i estava plena de somnis.

Va passar aquells quinze dies sense saber-ho. La seva vida va canviar de cop i volta , era un matí plujós i feia fred però ella igualment va sortir a buscar els resultat i la doctora li va comunicar que patia càncer de mama. Ella estava molt espantada després de haver sentit la paraula càncer. La Wendy coneixia o li sonaven aquelles paraules però era molt estrany que a una noia jove d’uns 17 anys pogués patir aquesta malaltia. Ella molt desesperada per la notícia va sortir corrent volia estar sola per allunyar-se per un moment d’aquest problema que faria que la seva vida canviés completament. Va agafar un tren sense cap destí , passaven i passaven les parades fins que va arribar a l’última parada del tren . Va ser l’única que va baixar en aquella parada i l’última que va baixar del tren ja que no hi havia ningú, no sabia on era ni tan sols ben bé el nom d’aquell lloc no li sonava i no l’havia sentit mai. Va començar a caminar sense cap direcció intentant saber per què el destí havia volgut donar-li aquest cop . Va arribar fins al cim d’una muntanya i va estirar-se a la verda gespa i sentia el cant del ocells, el so d’una cascada, el vent que bufava amb força i mirant al cel els núvols semblava que li portaven missatges. Ella veia els núvols i a cada núvol semblava que tingués escrita una paraula van passar sis núvols o van ser sis núvols els que ella va veure. Cada núvol portava un missatge el primer núvol deia pau, el segon tranquil·litat, el tercer lluita, el quart força, cinquè valentia, sisè esperança, mentre veia com passava el dia i la lluna s’amagava darrera els núvols va començar a pensar en el seu futur però mentre més preguntes és feia per cap hi trobava una resposta.

Va agafar els ànims suficients per poder enfrontar-se sola davant un altre impediment del destí . Va tornar al seu poble, allà va començar amb els tractaments ja que el seu càncer era maligne. Primer les quimioteràpies que li amargaven el dia, tan sols desprès d’arribar del tractament anava al lavabo i és passava tot el dia allà dins , després poc a poc el seu cabell enrinxolat li començava a caure, incògnita que potser no és pogués guarir completament d’aquesta malaltia. Però no va ser així , tots els mals moments que li va comportar el seu tractament al final van servir per guarir-se d’aquella malaltia, llavors va començar a veure la claredat. Després d’aquells dies tan foscos, eterns, desagradables va començar aparèixer el sol, la felicitat, la valentia i va poder tornar a viure de nou.

Jéssica Sanguña Roldán

1r Batxillerat "A"